Qüestió de salut

Baixa'l en PDF.

Avui fa un any i mig que no fumo i, tot i les precaucions que la prudència recomana prendre i que el fet de comptar els mesos pugui suggerir el contrari, m’atreveixo a dir que ja estic fet tot un exfumador. Ara bé, què m’ha dut a fer aquesta afirmació tan categòrica? En primer lloc, i l’ordre en aquest cas sí que atorga la importància, m’he adonat que poden passar molts i molts dies sense que el tabac em vingui al cap; temps enrere, això era impensable. També he copsat que ja no detecto els estancs i les màquines de tabac dels bars a quilòmetres de distància (això sí, quan vaig a comprar segells, tinc la debilitat de mirar el preu del tabac que fumava per donar-li una alegria a la meva cartera). I un altre motiu que ara em ve al cap és que, curiosament, em molesta, i cada vegada més, el fum del tabac dels altres fumadors (en especial dels que fumen ros). Que no se’m mal interpreti: no m’he convertit en un radical antitabac, sinó que suposo que tinc el nas més fi i percebo els fums amb més intensitat, i aquí hi incloc els fums dels vehicles motoritzats (tots som contaminats passius i es fa ben poc per evitar-ho).

Com he escrit al principi, poden passar dies i dies sense pensar en la cigarreta, però, no obstant això, de tant en tant torna al cap i, quan ho fa, és pura enyorança. Algú que no hagi fumat mai difícilment entendrà aquest sentiment, però si tenim en compte que la pròpia supervivència ens duu a recordar els bons moments i, en la mida possible, deixar enrere els dolents, amb el tabac passa el mateix. Paradoxalment, aquests moments van molt relacionats amb el benestar físic i emocional, amb la salut, en definitiva. És ben sabut que un sol cigarret ja és perjudicial, però fumar-te’n un mentre prens una cervesa assegut en una terrassa a l’ombra a l’estiu, mentre contemples com el sol juga amb els núvols durant la seva posta, al cap d’una estona d’haver assolit un objectiu a la muntanya, mentre et relaxes assegut sobre una roca mirant el mar... aquests cigarrets, per molta porqueria que duguin dins i per molt que es fumin amb més intensitat, per a un (ex)fumador són propers a l’èxtasi. Sortosament per a la causa, també es dóna el cas contrari: per exemple, quan s’agafa un refredat i el pit es carrega molt menys que abans, l’exfumador s’agraeix a sí mateix tots els esforços dedicats a deixar el tabac.

És en aquest punt en el que em trobo ara. La lluita està ben encaminada però sé que no té fi. Les avantatges de no fumar són evidents, però quan em topo amb persones que són capaces de fumar només un o dos cigarrets al dia, encara les observo amb una lleugera enveja. En canvi, aquest any i mig sense tabac m’ha fet canviar d’opinió sobre Santiago Carrillo: ja no vull ser com ell.