dimarts, 22 de maig de 2012

Un pare responsable (VI). Teràpia de grup

Per a ell va ser la salvació. Saber que hi havia més homes que passaven per la mateixa situació el va fer sentir-se una mica més reconfortat; al capdavall, va pensar, els moments durs s’estoven quan es comparteixen. Havia sentit a parlar dels grups de suport a la lactància materna, on moltes mares hi acudien i xerraven de tot el que envoltava la seva nova realitat. La seva dona hi anava amb freqüència i n’estava d’allò més contenta. Per què, llavors, no hi podia haver també un grup d’homes on es pogués parlar obertament dels dubtes i les inseguretats que tenien els pares? Finalment, després de buscar i rebuscar per Internet, en va trobar un. Va fer el xafarder per la pàgina web i, pel que va llegir, va quedar convençut que aquella gent el podria ajudar. Així doncs, sense dubtar-ho, va anotar la data de la següent reunió.

El moment de presentar-se als altres va ser una autèntica alliberació:

– Hola, em dic X i sóc pare d’un nen de sis mesos. He vingut aquí perquè, tot i intentar-ho, encara no he aconseguit que tot el que em diguin sobre com pujar el meu fill m’entri per una orella i em surti per l’altra.


Microrelat escrit el 13 de febrer de 2012.

7 comentaris:

  1. Je, je molt bo. I la resolució final ho resumeix tot. Cada nen, cada parella, cada família són un món i el que val per a uns a uns altres no els hi va bé.

    (els escriptors ho utilitzen tot, absolutament tot per crear. Mai no deixen de ser escriptors)

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Molt ben trobat! dur resistir la pressió social...

    ResponElimina
  3. Ahai... ara no sé si això és bo o dolent!!! Té ganes de ser un pare despreocupat que passa de tots? O simplement vol deixar d'influenciar-se per les opinions contradictòries de la veïna del 5è, la sogra, i la cunyada per part de germà?

    ResponElimina
  4. A la gent li agrada molt parlar, tothom sap molt bé que cal fer i els pares novells se'ls creuen a tots, encara que els missatges siguin contradictòries. Jo faria un cartell per aixecar cada cop que algú em volgués menjar l'orella. Al cartell hi posaria: 'És el teu fill? Doncs calla la puta boca'.

    ResponElimina
  5. Encara avui em sorprèn la poca preparació que es demana per tenir un fill. Per conduir vehicles cal un carnet, per determinades professions cal una llicenciatura però per criar un fill, que és potser el més transcendent que fa a la seva vida molta gent, no cal demostrar absolutament res.

    Sembla com si n'hi hagués prou aparcant-lo unes hores a l'escola i la resta de temps davant la tele.

    ResponElimina
  6. M'encanta Maurici!!!!!!! :) Que booo!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro! Moltes gràcies! Avui ja estic una mica més inflat!

      Elimina