La fi de la democràcia

También en Castellano.

El jutge roman impassible davant la mirada imploradora de l’acusat. Sap que tot el país està pendent del que passa a la seva sala i, malgrat les pressions i amenaces que ha rebut des de totes les instàncies dels poders polítics, econòmics, militars, eclesials i també els judicials, està decidit a complir amb el seu deure, peti qui peti. La culpabilitat de l’acusat ha quedat més que demostrada; ara només falta, per tant, dictar la sentència.

– Silenci a la sala!

Es sorprèn que tothom calli a l’acte. Mai la seva veu havia estat tan autoritària i eficient. Satisfet, comença el seu discurs:

– Acabem d’escoltar el veredicte de culpabilitat per part del portaveu del jurat. Avui, en aquesta sala, s’ha fet història. Aquest tresor que és la nostra democràcia n’és la vencedora indiscutible i res l’aturarà en el seu camí, per més travetes i entrebancs que trobi al seu pas. L’estat ha estat acusat de desatendre les necessitats més bàsiques d’aquells presos que havien de complir condemnes llargues a causa dels seus crims abominables. I això és inadmissible. Si un delinqüent és condemnat a dos-cents cinquanta anys de reclusió sense remissió de pena, l’estat ha de garantir les condicions de vida adequades per tal que així sigui. A més a més, la reincidència ha estat contínua ja que, a banda dels familiars dels deu presos morts que es personen com a acusació particular, són incomptables els casos repartits per tots els centres penitenciaris del país. Així doncs, la gravetat del delicte exigeix d’aquest tribunal un càstig exemplar. Es condemna el principal responsable de l’estat, el president del país, a trenta anys de privació de llibertat per cadascuna de les acusacions presentades que, sumades, fan un total de tres-cents anys de presó. I decreto que, com a mínim, en compleixi cent cinquanta. S’aixeca la sessió. 

Conte escrit el 20 de gener de 2008.

Revisat el 14 de maig de 2011.