dijous, 5 de maig de 2011

Un matí de diumenge a Horta


Carrer Aiguafreda


És diumenge, u d’octubre. El despertador del telèfon mòbil ja ha sonat quatre vegades, cada deu minuts; queda clar que la mandra és molt poderosa. I també queda clar que dormo sol, ja que sinó ja m’haurien llençat el maleït telèfon pel cap. Aixeco la persiana i de cop i volta em quedo encegat a causa de l’esplèndid dia que fa. Hauria d’aprofitar aquest matí de diumenge, penso, però la veritat és que no tinc ganes de fer res. Però per tal de treure’m la son de les orelles decideixo finalment que, un cop hagi esmorzat, me n’aniré caminant fins a Horta.

Surto de casa. Fa una pudor de quitrà que gairebé mareja: estan pavimentant el carrer Felip II. Enfilo pel carrer de La Riera d’Horta fins a la plaça Virrei Amat. És una de tantes places de Barcelona, lletja i ocupada per un parell de nyaps arquitectònics que de ben segur hauran obtingut algun premi. Travesso la plaça i continuo pujant pel carrer Joan Alcover. A la dreta hi ha una nova plaça que no té nom i que, sorprenentment, està completament buida. No hi ha nens jugant, no hi ha jubilats prenent la fresca i tampoc hi ha cap terrassa de cap bar. Cap al fons hi veig el centre cívic Can Basté i la petita església de la que no en conec el nom; és un dels racons més bonics del districte de Nou Barris.

El carrer Joan Alcover acaba on comença el carrer dels Amics. No deixa de ser un nom curiós per a un carrer, però encara el fa més divertit trobar-hi un locutori anomenat Locutorio Guapo. De guapo no en té res; és tan senzill i apanyadet com qualsevol altre, però el propietari segurament no ho deu pensar així, i no seré jo qui entri ara a discutir-li. El carrer dels Amics va a parar a la plaça de Santa Eulàlia. En aquesta plaça sí que hi ha ambient. Es nota que la generació del baby boom de finals dels seixanta i principis dels setanta ha començat a procrear. També sento com un pare li diu al seu fill que no xuti tan fort; no sé si li diu per prudència o perquè comença a veure que el seu fill està creixent i fot unes canonades que fan por.

Faig la diagonal a la plaça, trenco per dos o tres carrers sense història (o com a mínim, sense història per a mi), i arribo al carrer Cartellà. A poc a poc em vaig acostant al meu destí. Pel camí hi veig un bar el nom del qual sempre m’ha cridat l’atenció: es diu Carlos sin Remedios. Sembla ser que el tal Carlos i la Remedios van tenir un divorci d’allò més conflictiu i dolorós, tant en l’aspecte sentimental com en l’econòmic. Finalment, una entitat bancària li va concedir un crèdit al Carlos en unes condicions no gaire favorables i així l’home va aconseguir quedar-se amb el bar, que era el que més desitjava. El primer que va fer, malgrat els deutes que acabava de contreure, va ser canviar-li el rètol i posar-hi el que té actualment. De fet, aquesta història me l’acabo d’inventar però reconec que sempre he tingut curiositat per entrar al bar i preguntar pel significat del rètol. Algun dia ho hauré de fer; això sí, amb molta mà esquerra, no fos cas que juguéssim amb foc.

Tirant Cartellà amunt travesso el carrer Pitàgores. Horta té uns quants carrers amb noms de grans personatges: també hi trobem Petrarca, Dante Alighieri i Santiago Rusiñol. Després hi ha la sèrie de carrers relacionats amb Portugal: Lisboa, Porto, Estoril i els rius Tajo i Duero, mig espanyols mig portuguesos. M’endinso per carrers per a vianants. Hi ha poca gent; suposo que tothom deu ser a la plaça Eivissa. Passo pel costat del Foment Hortenc però està tancat. En canvi, cinc minuts després trobo l’Ateneu obert. Gràcies a dues passejades que vaig fer anteriorment pel barri jo diria, sense apostar-hi ni un sol cèntim, que el Foment concentra els joves i l’Ateneu els vells i, és clar, uns encara mandregen i els altres ja fa hores que s’han llevat.

Decideixo anar fins a la plaça Eivissa i prendre un cafè amb gel en una terrasseta. Habitualment trobar-hi una taula lliure és com aparcar a Barcelona: trobes lloc quan tens la sort de veure un cotxe que se’n va. Doncs aquí sol passar el mateix. Però quan hi arribo em sorprèn el fet de veure unes quantes taules buides. Bé, millor, estic de sort. Em porten el meu cafè amb gel i em quedo contemplant la fauna que hi ha per la plaça: quatre vells bastant castigats pels cops de mala fortuna de la vida que juguen a cartes sobre una capsa de cartró, uns pintors que mostren les seves obres al mig de la plaça, pares i mares (i també avis i àvies) que regalimen de satisfacció plenament justificada mentre parlen i juguen amb els seus fills, un parell d’adolescents que es veuen tímids però que jo diria que estan ben enamorats un de l’altre i, també, allà al mig, un petit cadell de gos que arrenca somriures només mirar-lo. Al cap d’uns minuts pago i me’n vaig.

Deixo la plaça Eivissa i agafo el Passeig Maragall. A la cantonada amb el carrer Dante hi ha una agència immobiliària. Dono un cop d’ull als pisos i no n’hi ha cap que baixi dels tres-cents mil euros. I no es tracta de pisos grans, sinó de pisos de dues o tres habitacions i un bany. No sé com encara s’atreveixen a parlar de la desacceleració dels preus dels pisos. Fujo més resignat que indignat d’aquest aparador, ja que l’única cosa que aconsegueix és trencar el meu fins ara harmònic passeig. El mot Euríbor intenta entrar en escena dins del meu cervell, però el faig fora girant a la dreta cap al carrer Granollers; la seva forta pujada em recorda que potser hauria de deixar de fumar.

Al final de la pujada del carrer Granollers, hi ha un petit trencall que em dirigeix cap al carrer Aiguafreda. Aquest carrer és un dels pocs llocs de Barcelona que et fa oblidar per uns moments que estàs en una gran ciutat. N’hi ha d’altres que produeixen la mateixa sensació, com per exemple el carrer Graus, a Sant Andreu, o la plaça de Sant Gaietà, darrere del mercat de Sarrià; de ben segur que n’hi ha algun més per descobrir. El carrer Aiguafreda, que deu tenir uns cent metres de longitud i uns dos o tres d’amplada, és de vianants i només té cases a la dreta. Són cases antigues de planta i pis. A l’altra banda, cada casa hi té el seu petit tancat; alguns hi tenen un hortet, d’altres hi han col·locat una petita piscina i també n’hi ha que estan en un estat completament abandonat i gairebé selvàtic. Els gats que jeuen pel mig del carrer no s’espanten quan passo, al contrari del que sol ser habitual en els gats de ciutat. Amb prou feines obren una mica els ulls per saber qui dimonis els està empipant en la seva becaina al sol.

La tranquil·litat se m’acaba de cop i volta. Per un dels extrems del carrer apareix una munió de gent. Deu ser una visita guiada ja que una dona va explicant coses mentre la resta escolta atentament. Així, m’assabento que des d’un punt determinat del carrer es pot veure Can Carbassa, un edifici neoclàssic, que jo desconeixia del tot. Per no semblar un aprofitat decideixo baixar avall, cap a un carrer el nom del qual ignoro, però que separa el barri del Carmel del d’Horta. Mentre vaig caminant, passo pel costat d’un home gran. Al cap de cinc o sis metres em creuo amb una dona, també gran, que li diu al vell que acabo d’avançar que què li va semblar ahir el Barça. L’home diu que malament, que sí, d’acord, que van guanyar però que el partit no va valer gaire la pena. La dona s’adona que jo he sentit la conversa i busca la meva complicitat dient-me que l’important, al cap i a la fi, era guanyar, no? Li esbosso un somriure sincer i gens forçat i li dic que sí, que si guanyem jugant malament, el dia que juguem bé no hi haurà qui ens pari.

Segueixo carrer avall fins al Passeig Maragall. Allà hi ha una masia que, si no recordo malament el que vaig llegir en un article d’algun diari de ja fa uns quants mesos, data del segle XIII o XIV. Pel que es veu, la masia és de propietat privada, i ara hi ha una forta polèmica ja que el propietari la vol vendre; sembla ser que hi volen posar un restaurant. En canvi, els veïns del barri reclamen que un espai tan emblemàtic es pugui convertir en un equipament pel barri. Si algun dia em demanen la signatura, no ho dubtaré ni un segon.

Començo ja a estar una mica cansat, per la qual cosa decideixo que avui no arribaré fins al carrer Campoamor, on hi ha algunes cases que no tenen res a envejar a les d’altres barris més tocats i posats. Així doncs, començo a desfilar de retorn cap a casa. Quan ja hi estic arribant, l’anterior pudor de quitrà ha estat substituïda per la de pintura; estan senyalitzant els carrers acabats d’asfaltar. D’això se’n diu eficàcia alemanya: en un matí han asfaltat i pintat. Arribo a casa, em descalço les bambes i em deixo caure al llit uns minuts. No deixa de ser paradoxal que tot el cansament surti just en el moment en què et poses a descansar.

Intento trobar-li l’entrellat però no ho aconsegueixo. La comarca del Priorat (en especial el pont de la Vilella Baixa), el carrer de la Pietat de Barcelona i una zona prop de Vic coneguda com Vespella em produeixen el mateix efecte: són llocs que, simplement pel fet d’anar-hi, m’aixequen l’ànim i em recarreguen les piles. Tots tres llocs tenen alguna significació especial per a mi, sigui familiar, sentimental o de records d’infantesa. En canvi, el barri d’Horta no té res de tot això. De fet, no vaig conèixer el barri fins que vaig començar a buscar pis, i d’això deu fer com a molt quatre anys. Però sempre que torno d’allà em trobo de més bon humor. No sé pas a què deu ser degut.

En fi, serà qüestió d’aixecar-se i espavilar una mica. Me’n vaig a fer el dinar, que ja toca.

Relat escrit el 14 d’octubre de 2006.
Revisat el 4 de maig de 2011.

1 comentari:

  1. Carai, nano, quin passeig!
    La veritat és que el barri d'Horta no el conec gens ni mica, i em fa una certa rabieta, perquè sempre m'ha agradat poder dir que conec tal zona o tal altra de la ciutat. Però l'has pintat molt bé, així que hauré de trobar un moment per anar-hi (crec que em faré un mapa amb el teu recorregut, aviam si més o menys el segueixo!).
    Així que... tot i ser un escrit més aviat llarg, m'han agafat ganes d'anar-hi!

    ResponElimina