dijous, 24 de maig del 2018

Reformistes

Aquest conte és pura ficció. Qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència


Obre la porta i entra en una sala on l’espera un grup d’assessors.

– Senyors, acabo de parlar amb el president. El govern està decidit a reformar el codi penal tant com calgui, així que d’aquí no surt ningú fins que tinguem un esborrany com Déu mana. Queda entès?

– Sí, senyor ministre –responen a l’uníson.

– Pluja d’idees! Vull una pluja d’idees ja. Més que una pluja: vull una autèntica tempesta, un huracà, un cicló, un tsunami! Com a servidors públics que som, no podem fallar a la gent de bé, a la gent que confia en aquest govern, a la gent d’ordre. Estem?

– Sí, senyor! –responen alegrement, com si davant seu tinguessin un sergent.

– Doncs, au, anem per feina. A veure qui trenca el gel...

– Podríem incorporar un nou delicte: el de fàstic. Sí, cert que ja tenim el d’odi, però qui no ha sentit algú dient que aquest país li fa fàstic? Oi que sí? Doncs que no quedi impune!

– Bona idea –diu el ministre–. Vinga, què més? Exprimiu els vostres cervells, feu-los treballar. Au va, només per avui i que quedi entre nosaltres: visca la intel·ligència!

– Doncs seguint el fil del company que ha proposat el delicte de fàstic, jo n’hi afegiria un altre: el delicte d’ironia. Que li quedi clar a tothom que manifestar segons quines barbaritats, encara que sigui de manera irònica, et pot portar davant d’un jutge.

– Ben vist –respon el ministre–. Queda anotat.

– Si incorporem, encertadament, el delicte d’ironia, per què no també el de sarcasme?

– I el de burla! –afegeix un altre.

– Fins i tot podríem establir el delicte de mal humor –diu un altre, mentre tots esclaten a riure.

– I què li sembla, senyor ministre, si de tots aquests nous delictes, en creem delictes derivats?

– Com? Què vols dir?

– Doncs que a banda del delicte d’ironia, sarcasme i tots els altres, també podríem crear els delictes de conspiració per al delicte d’ironia, conspiració per al delicte de sarcasme, i així successivament.

– Fantàstic! –crida exultant, el ministre.

– I per evitar qualsevol escapatòria dels enemics de la pàtria, també hi podria haver el delicte d’instigació, el de conspiració per a la instigació i el d’instigació per la conspiració.

– Sou bons, nois, sou bons. Us mereixeu una bona gratificació. Parlaré amb el tresorer després –diu el ministre–. I tu, Rafa, no tens cap idea interessant? Au, va, que tu ets un figura!

– Doncs sí, estava pensant que està molt bé tot el que s’ha dit fins ara, però...

– Però què?

– Veurà, senyor ministre, crec que hauríem d’afegir, com a colofó, el text que apareix en algunes bases de premis literaris: “el jurat tindrà potestat decisòria sobre qualsevol circumstància que no estigui contemplada a les bases”. Aquesta frase, ben adaptada, pot convertir en invulnerable el codi penal.

– Bravo, Rafa! Bravo! Ets un geni! I alguns encara ens diran conservadors quan, en realitat, som autèntics reformistes! –diu el ministre mentre l’abraça–. I tu, Marià, per què fas aquesta cara? Que no t’agrada tot el que ha sortit en aquesta sala? És el que necessita el país: autèntica justícia!

– Sí –respon el Marià–, però i la justícia... europea?

Conte escrit el 24 de maig de 2018.

4 comentaris:

  1. Si no li agraden els meus delictes, en tinc uns altres!

    ResponElimina
  2. Faria por que en un país es fessin així les lleis, eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És pura ficció... Ningú, però el que es diu ningú, coneix països d'aquesta mena...

      Elimina