El seductor

Ja no sap on mirar. El noi que seu dues taules enllà porta més d’un minut mirant-se-la fixament, amb uns ulls lleugerament tancats que denoten la concentració de la vista en un únic objectiu. Els raigs de sol que il·luminen la seva cara li mostren els iris verds i lluents que l’han deixat clavada a la cadira. Mai havia sentit que se la miressin amb tant deteniment i això que al llarg de la seva vida ha pogut gaudir de les mirades de desig d’uns quants homes. Però aquest és diferent. La té embruixada i si fes un petit senyal per tal que ella s’hi acostés, o si ell s’aixequés i anés cap a la seva taula, no sabria què fer; per primera vegada, tem perdre el control per un desconegut del que no en sap res de res.

Hi ha moments que sembla que el noi tanqui una mica més els ulls, com si volgués posar més èmfasi al seu desig. I, cada vegada que ho fa, ella no ho pot resistir, i ho intenta dissimular bevent llargs glops del seu refresc, la fredor del qual li apaivaga per uns segons el pessigolleig proper a l’esgarrifança que la intensa mirada li està provocant.

Decidida a acabar amb l’ardorosa situació, decideix moure fitxa. Acota el cap amb parsimònia i es descorda dos botons de la brusa, deixant veure un escot cardíac. Però just quan se’l torna a mirar per tal de comprovar la reacció del noi, se’l troba amb el cap aixecat i mig tremolós, els ulls tancats i la boca mig oberta. Mig segon després esternuda escandalosament un, dos, tres i fins a quatre cops seguits. Després es moca, respira alleugerit i desvia la mirada cap a una altra banda. 

La noia es queda garratibada. Ella no ho sap, però el cas és que el noi pateix d’esternut fòtic i que, quan li pica el nas i no aconsegueix esternudar, s’aprofita de la seva afecció i mira el sol per tal que l’ajudi.

Conte escrit el 6 de gener de 2007.

Revisat el 9 de juliol de 2011.