divendres, 1 de juliol de 2011

La família feliç


Hi havia una vegada un matrimoni mal avingut però que ho portaven tan ben dissimulat que tothom els creia prou feliços per atipar-se d’anissos. Aquest matrimoni tenia un fill, el qual, sense saber-ho, era el responsable que el matrimoni no se n’hagués anat encara a Can Pistraus. Encara.

El fill era un bon noi, aplicat i atent amb els nens i les senyores velletes, però, en canvi, era desafortunat en amors. I per això, i també perquè els pisos anaven tan cars que ni venent un ronyó al mercat negre d’òrgans humans n’hagués pogut comprar cap, el noi seguia a casa; ho va provar també amb un pulmó, que pel que es veu es cotitza millor, però la oferta va baixar dràsticament quan el noi va confessar que fumava des de ben jovenet.

Els seus pares, professionals de la cortesia i de les bones maneres, frisaven com bojos per veure si el fill s’independitzava d’una vegada. Tots dos volien veure el seu nen emancipat i fet tot un home com cal, però el que desitjaven de debò era que marxés feliç de casa (casat o solter, l’amor ja arribaria), i així poder-se divorciar l’endemà mateix.

I al final aquest dia va arribar. El noi va trobar un petit pis de lloguer (un tuguri, vaja) i se’n va anar de casa, emportant-se amb ell els bons consells del pare i les indicacions casolanes de la mare (amb llàgrimes de cocodril incloses). Dos dies després, la felicitat que el noi havia aconseguit conquerir amb la seva nova llar va trencar-se en mil bocinets ben petits, petits, petits. Els pares el van anar a visitar i li van comunicar que es divorciaven. Després d’intentar-los convèncer amb una llarga conversa que no va donar fruits i veient que estaven a punt de llençar-se els plats pel cap, els va enviar directament a la merda, afegint-hi que, si volien trencar plats, que trenquessin els seus (no et fot).

Van passar els anys i el que és la vida, el noi va seguir sense sort amb les dones. El pare i la mare no s’havien reconciliat amb els anys i així havien contribuït, juntament amb el fill, a fer augmentar l’estadística de llars unipersonals i també la de potencials clients del nou (i estúpid) fenomen social dels singles. La bonica família que formaven tots tres vivint a la mateixa casa s’havia dividit en tres impersonals minipisos de jubilats. 

Perquè era ben bé així: el fill s’havia prejubilat i els pares passaven de llarg la vuitantena. I va arribar un moment que el fill va entendre que els seus pares ja no podien valer-se per ells mateixos i que se li presentava un problema gros, gros, gros. Ni el pare, ni la mare, ni tampoc ell podien permetre’s pagar una residència. El fill de bon grat els voldria tornar a tenir amb ell i poder-los cuidar en els seus últims anys, però li feia molta però que molta por la bomba de rellotgeria que significaria tenir-los a tots dos a casa.

Però no va tenir elecció. Amb dos dies de diferència el pare es va trencar el fèmur dret i la mare l’esquerre. Després d’algunes setmanes viatjant de Can Ruti a Bellvitge i de Bellvitge a Can Ruti, el fill va decidir imposar-se als seus pares i els va obligar a anar a viure amb ell, ho volguessin o no. Per sorpresa seva, tots dos hi van estar d’acord sense protestar gens ni mica. El que el fill no sabia era que durant aquelles setmanes els seus pares s’havien reconciliat a base d’un intercanvi frenètic de romàntics missatges SMS.

I tal dit tal fet, quan els pares ja estaven força recuperats van anar a viure amb el seu fillet de l’ànima i tots tres van tornar a ser tan feliços i tan contents que de tants anissos gairebé no els van quedar dents.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat.

Conte escrit el 10 d’abril de 2006.
Revisat el 30 de juny de 2011.

1 comentari:

  1. Quina història més estranya... però ja diuen que la realitat supera la ficció, així que coses més estranyes haurem de veure pel que fa a famílies i relacions familiars!!

    Res tu, a menjar anissos. Bon estiu tinguis!

    ResponElimina