dilluns, 1 d’agost de 2011

A cal sastre


– No ens ho podeu fer això! Mira, fa un mes ja vam perdre el nostre proveïdor de boles i cadenes d’acer, i això que teníem un bon grapat d’accions de la companyia. Però clar, van arribar uns alemanys, ens van llençar una OPA hostil i per més que nosaltres cridàvem que no estàvem pas d’acord en vendre, com que ningú ens veia ni ens sentia vam haver d’aguantar-nos. Ara, enlloc d’espantar la gent amb el soroll de l’acer, ens hem de conformar a fer una mica de fressa cridant “cataclong, cataclong” pels passadissos. En fi, ben ridícul tot plegat. I ara ens sortiu vosaltres amb aquesta. És que no t’entenc, de debò, on està el problema? No t’hem pagat sempre religiosament? No heu estat vosaltres i els vostres avantpassats els nostres sastres des de fa generacions i generacions? Potser és veritat que no us fem confeccionar vestits per a nosaltres gaire sovint, però entre que la família no creix gaire i que la vostra tela és d’una qualitat excel·lent, tampoc necessitem més. Mira, doblem el número d’encàrrecs i tots contents. Què et sembla?

– Que no, que no pot ser! Si ho faríem encantats, però estem rebent pressions de massa amunt com per no haver de cedir.

– Però que no veus que si trenquem aquesta ancestral relació comercial, nosaltres ens quedarem en pilota picada? On vols que trobem ara un nou sastre que no tingui por dels fantasmes? Ja ho tinc, farem una cosa: tu em dius qui us està pressionant i nosaltres provarem de raonar-hi, sense males intencions i amb plena voluntat d’acord.

– No, impossible! M’enviarien de pet a l’infern! No em puc permetre perdre un client com ell, ni per la part econòmica ni per les represàlies que podria arribar a patir si em negués a vestir-lo.

– Però, estimat amic... Qui collons és aquest paio que et provoca aquesta cagarel·la? Tranquil, que no li farem res. Si hem de renunciar als teus serveis, ho farem, però si sabem qui és potser et podrem entendre millor. A més a més, ara ja em pica la curiositat.

– El Papa, hòsties, el Papa de Roma. I mutis i a la gàbia o em tallen el coll!

– Amb l’església hem topat!

Conte escrit el 29 d’abril de 2007.
Revisat el 30 de juliol de 2011. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada