Un bitllet de cinquanta euros

Estic assegut al metro, que acaba d’arribar a Sagrada Família. Cinc parades més i per fi arribaré a la feina; això sí, faig tard altra vegada. Un turista estranger s’aixeca d’una revolada del seient del meu costat quan s’adona que aquesta és l’estació on ha de baixar. Aixeco la mirada un moment del llibre que estic llegint (trepidant i absorbent Dumas pare) i me’l miro mig astorat per la pressa que porta; però encara em quedo més sorprès quan veig que hi ha un bitllet de cinquanta euros en el seient on estava assegut. Mentre penso que se li deu haver caigut de la butxaca, les portes del vagó es tanquen. Mala sort; el pobre turista s’acaba de deixar cinquanta euros extres del seu pressupost de vacances a la ciutat de Barcelona.

El metro comença a circular cap a Hospital de Sant Pau. Les cares de la gent que viatja al meu voltant delaten que també han vist els cinquanta euros. Què faig? L’agafo davant de tothom? Per proximitat el bitllet hauria de ser meu, si bé jo diria que això no és un factor gaire vinculant, per no dir gens. Però si no l’agafo jo ho farà un altre, no? Per tant, per què no jo? Miro les persones del seient del davant i elles em miren a mi. Hi ha una dona gran, una noia que està boníssima i, entre elles, un home vestit amb una granota blava de mecànic. El mecànic mou els dits amb frenesí sobre la seva cuixa i, alternativament, mira de reüll el bitllet i la noia. A la noia no sé si se la mira pel seu descomunal escot, que també atrau la meva atenció i em despista per uns instants del bitllet, o per estar a l’aguait de la seva reacció en aquesta disjuntiva monetària. La noia no para de moure i creuar les cames i dirigeix la vista cap al bitllet cada mig segon. La dona gran m’ha mirat i ha esbossat un mig somriure com dient “i ara què fem?”. Tots volem els diners però a tots ens avergonyeix la idea d’agafar-los davant dels altres. Arribem a Hospital de Sant Pau. El mecànic s’aixeca per baixar. Les dues dones i jo ens el mirem fixament, amb reprovació i sense concedir-li el benefici del dubte. Ara aquest agafarà el bitllet com si res i ens deixarà a tots amb un pam de nas. Se’l mira per darrer cop però no l’agafa; es dirigeix a la porta i surt del vagó. Ha volgut quedar com un home íntegre i honest però, no ens enganyem, volia el bitllet com els altres tres.

Per una altra porta del vagó ha pujat un acordionista que ens comença a deixar sords amb les seves cançons. Quan som a punt d’arribar a Camp de l’Arpa comença a passar el plateret. Arriba a la meva alçada i tant les dues dones com jo fem l’habitual gest negatiu amb el cap. Ara veurà el bitllet, penso jo. Així és, el veu, l’agafa i em comença a donar les gràcies efusivament. Jo li dic que no és meu, que un turista l’ha perdut, però l’home no s’ho creu i em felicita per ser una persona tan bona, generosa i, a més a més, modesta. Li reitero que el bitllet l’ha perdut un estranger però no només no m’escolta sinó que, a més a més, amb llàgrimes als ulls, em diu que Déu em beneirà. Veig que les dones del davant em miren malament, com fent-se creus de la barra que tinc per deixar-li creure a l’acordionista que li he donat cinquanta euros. Vermell de vergonya per no haver-li aclarit al músic que el bitllet no era meu, baixo a Camp de l’Arpa, tres estacions abans de la que em tocaria. 

Comencem malament el dia avui: arribaré tard a la feina, sense els cinquanta euros i havent quedat com un malparit. I l’únic que creu que sóc un bon paio no sap que va ben errat. Em sembla que aquesta anècdota, per si de cas, no l’explicaré a ningú.

Conte escrit el 8 de desembre de 2005.

Revisat el 21 de novembre de 2011.