El veredicte

És un sarcasme, ho sé, però el cert és que aquesta sala és idònia per aquest judici tan escabrós: grisa, sòrdida, amb algunes rajoles a punt de caure i un mobiliari tan obsolet que fa pena. Ja té pebrots el tema, tenint en compte tot el que s’arriba a recaptar amb els nostres impostos. I també és de jutjat de guàrdia que, amb tots aquests formalismes burocràtics, encara no coneguem el veredicte. Ha de ser culpable, no pot ser d’altra manera; tot l’inculpa, tant les proves com les declaracions dels testimonis que hem estat cridats a l’estrada.

Però, que no pensa acabar de parlar mai aquest jutge malparit? Com es nota que li agrada fer-se veure. Suposo que aquesta deu ser la manera d’obtenir notorietat mediàtica i, a poc a poc, anar encaminant una carrera meteòrica que l’acabarà portant cap algun tribunal d’aquests tan importants. Però no hi ha dret. El molt desgraciat aprofita que les càmeres de la televisió són aquí per tal de demostrar a tothom la seva magnífica oratòria. I a la resta, a tots els implicats en aquest judici, els que de debò estem patint aquest calvari, doncs que ens bombin. Va, fill de puta, calla i dóna la paraula al president del jurat!

Ara, ara, a veure què diu... Però, serà possible? El president del jurat també ha de deixar anar una lletania abans d’emetre el veredicte? La mare que els ha matriculat! Hauríem de querellar-nos contra tot el sistema judicial acusant-los de tortura psicològica. Espera, ara sembla que sí. Declareu-lo culpable, per favor, pel que més estimeu! M’és igual la pena que li pugui caure, però digues culpable!

Com? Innocent? No pot ser, no m’ho puc creure. Què diu? Que hi ha un dubte raonable? I què més! Que se’n vagin tots a la merda! I ara, a qui li carrego jo la morta? Perquè el pallasso que acaben d’absoldre era el cap de turc ideal. Merda, les coses se’m poden complicar molt...

Conte escrit el 22 de novembre de 2006.

Relat finalista del Repte 188, el tema del qual era La incertesa.

Revisat el 7 de setembre de 2011.