Hauria hagut de morir aquí

– Jo hauria hagut de morir aquí.

Quan vaig sentir aquella frase de boca del vell esprimatxat que tenia prop meu, una esgarrifança em va posar la pell de gallina. Encara que l’hagués pronunciada en un to de veu quasi neutre, com si parlés del temps, ni així era una frase fàcil de pair. M’esperava un cap de setmana feliç i ple d’emocions, però no m’hauria imaginat mai que també en visqués d’altres en un sentit tan diferent.

Vam triar les terres de l’Ebre per la senzilla raó que tant la Marta com jo teníem arrels familiars d’aquelles comarques. Com a tants altres de la generació dels setanta, els nostres avis ens havien explicat moltes històries de la guerra; l’empatia de la infantesa, transformant-les en aventures, i l’avidesa de coneixement de l’adolescència van fer la resta.

Havíem sortit de Barcelona ben d’hora, disposats a gaudir junts de cada instant. D’il·lusió i ganes no ens en faltaven ja que només feia un mes que sortíem i era el primer cap de setmana que passaríem plegats. Tot i que la nit anterior el meteoròleg de la televisió havia explicat que es preveia un sol radiant, la primera sorpresa va ser veure com queia la pluja poc abans de sortir. Però, a mida que avançàvem cap al sud, la nostra opinió de l’home del temps va anar canviant; a poc a poc el sol s’obria pas, oferint-nos un dia net i clar. Tot feia pensar que deixàvem enrere la borrasca.

Havíem previst fer una parada a Matanguera d’Ebre, un poble on, segons la informació d’un fullet que duia la Marta, l’aviació franquista s’hi havia acarnissat amb una brutalitat esfereïdora durant la batalla de l’Ebre. El poble antic va quedar completament destrossat i això va obligar als pocs supervivents a aixecar-ne un de nou anys més tard.

Quan hi arribàrem, vam deixar el cotxe a l’aparcament de l’entrada del poble nou. Mentre jo pagava al vigilant, la Marta es va dirigir a la caseta d’informació. Acte seguit la vaig sentir que em cridava que no perdés més temps, ja que havíem tingut la sort, segons ella, d’enxampar una visita guiada. A mi m’agraden més aviat poc les visites guiades; m’estimo més perdre’m pel lloc que visito mentre m’imagino les històries més inversemblants que el meu cervell és capaç de maquinar.

Així doncs, vaig arribar a la seva alçada i ens vam afegir al grup. Un caminet enfangat i ple de bassals conduïa fins al poble vell, ubicat dalt d’un turó. Quan després de caminar uns cinc minuts vaig albirar el poble, una sensació estranya que mai havia experimentat fins llavors em va recórrer les entranyes: la impotència, la tristesa, la ràbia i l’angoixa es barrejaven lentament, com si costés remenar-les a fi de sentir-les cadascuna en la seva puresa, així com també la transició entre una i l’altra.

Tot plegat em recordava, salvant les distàncies, les imatges de Sarajevo que havíem vist pel televisor anys enrere. Aquí però, la tangibilitat de les pedres tallava la respiració. Malgrat que la destrucció era quasi absoluta, encara es veien ben dibuixats els carrers i les plantes de les cases. A cada passa semblava com si sentissis alguna persona parlant o algú altre que et saludava. Però ningú deia ni piu; només la lleugera brisa que movia les fulles dels arbres i les passes calmoses dels visitants trencaven el silenci. Gairebé era un sarcasme contradictori i cruel, però el cas és que s’hi respirava una pau absoluta.

La guia es va encarregar de trencar aquell silenci amb la seva veu estrident. Al principi, jo anava al costat de la Marta, si bé ja només mig escoltava les explicacions de la guia. Pel que es veu, durant el bombardeig hi van morir tots els habitants del poble, tret d’aquells que, per feina o per qualsevol altra causa, van tenir la sort de no ser allà en aquell fatídic moment. Famílies senceres havien quedat sepultades sota les runes i a algunes persones se les va donar per desaparegudes durant mesos, ja que les tasques de recerca es van haver de realitzar amb mitjans propis molt precaris; els vençuts no mereixien més i aquell poble no va ser pas una excepció. Hi havia el cas particular d’una dona que no van arribar a trobar mai. Tota la seva família –marit, sogra i fills– hi va morir, però d’ella ni se’n va trobar el cadàver ni constava enlloc com a supervivent. Havia quedat com l’únic cas oficial de desaparició.

– Va sobreviure, si bé ningú no ho va arribar a saber mai.

Lentament m’havia anat despenjant del grup i jo vaig ser l’únic que va sentir el que aquell home acabava de dir.

– Ella era fora del poble quan les bombes ho van arrasar tot.

– Perdoni, com diu?

– Aquest era el meu poble. Vaig tenir la desgràcia de ser fora durant aquella mitja hora de terror, ja fa més de setanta anys. No havia tornat des de llavors. Jo també vaig perdre tota la meva família aquí: els pares, els sogres i la dona. Sort que no li vaig donar cap fill.

Em vaig quedar de pedra. Potser jo estava molt suggestionat per l’entorn i per l’impacte inicial de les paraules d’aquell vell, però el cert és que el dolor i el patiment havien deixat una profunda empremta en la seva cara.

– Ho sento, de debò. Em sap greu, cregui’m. No sé què més li puc dir.

– No et preocupis, noi. Ha plogut molt des de llavors.

– Sí, clar.

– Aquell dia jo no tenia feina al camp però, malgrat això, em vaig inventar una excusa, com altres vegades ja havia fet, per tal d’escapolir-me una estona i poder trobar-me amb ella.

– Ella? A qui es refereix? A la dona desapareguda?

– Sí. Feia cosa de mig any que ens enteníem. No hi havia amor, només era sexe salvatge i animal en plena natura. En això ens convertíem, en dos mamífers sedents de satisfer els seus instints més primitius. Ni tan sols ens petonejàvem. I, cada cop que acabàvem de fer l’amor, el sentiment de culpa ens feia jurar pel més sagrat que aquella havia estat la darrera vegada. Però sempre hi tornàvem, era superior a nosaltres, per molt que això sembli una excusa molt gastada. Potser no em creuràs, però jo me l’estimava molt a la meva dona.

– Clar que el crec. A més a més, jo no sóc ningú per jutjar-lo.

– Quan van començar a caure les bombes, estàvem cardant amagats darrere un marge, prop del riu. Després de vestir-nos a corre-cuita, vam volar cap al poble, però, quan hi érem a tocar, ella va preferir quedar-se amagada i que jo anés a veure què havia passat. Tot i que els nervis la consumien, va poder més el què diran per si ens veien arribar junts que no pas saber com estava la seva família. Després de tot, ignoràvem que tots eren morts i corríem el perill que ens enxampessin. Quan ho va saber, no va dir res. No va plorar. Tampoc es va moure. Res de res. Es va quedar hores i hores al mateix lloc. Jo anava i venia del poble per veure com estava, però ella continuava igual com l’havia deixada el cop anterior. Quan li vaig dir que hi havia alguns supervivents, els que, com nosaltres, eren fora del poble però per motius més decents i honrats que no pas el nostre, em va fer jurar i perjurar que digués que no en sabia res d’ella. Em costava entendre que encara estigués pendent del què diran; les nostres famílies eren mortes, ho havíem perdut tot. O potser fou que la seva ment ja s’avançava al futur i tenia por del què dirien els que al cap de poc temps manarien. No ho sé pas. El cas és que jo vaig tornar al poble i quan l’endemà la vaig anar a trobar per veure si necessitava res, ja no hi era. La vaig estar buscant durant hores, però no li vaig veure el pèl. Havia desaparegut. I, vés per on, passaria a la història del poble com l’única desapareguda del bombardeig.

– I vostè, quant temps s’hi va quedar al poble?

– Dos o tres mesos només, els que vam haver de menester per enterrar tots els morts. No podia quedar-m’hi, ja no m’hi lligava res i la culpa era tan forta i intensa com justa. M’havia salvat gràcies a posar-li les banyes a la meva dona. Així de clar. I saps què és el pitjor de tot? Que ni aquell dia, ni els següents, ni en cap moment de la meva vida, he plorat per ella. No sé per què, però no he pogut mai. Potser és el càstig que em mereixia: no tenir ni el consol de les llàgrimes. Jo hauria hagut de morir aquí.

Va callar. Me’l vaig mirar un moment als ulls; brillaven, com si anés a plorar, però no ho va fer. Després vaig abaixar la vista, intentant encaixar tot el que m’havia explicat. Aquella història era una tragèdia com no n’havia sentida mai cap i, si bé en algun moment se m’havia passat pel cap que aquell vell s’ho estigués inventant tot, en aquell instant estava segur que no m’havia mentit. Aquella mirada tan profunda, que semblava veure en les pedres les vides que havien estat segades tants anys enrere, no podia enganyar.

No recordo si van passar uns quants segons o fins i tot alguns minuts, però quan li anava a preguntar el motiu del seu retorn després de tants anys ja no hi era. Em vaig girar i vaig veure com s’allunyava. El vaig voler anar a buscar, però llavors la Marta, una mica enfadada, em va agafar la mà, alhora que sentia com la guia ens demanava que no ens endarreríssim i continuéssim la visita. Atordit com encara estava, em vaig deixar portar per la Marta mentre em girava constantment fins que l’home va desaparèixer. Si bé se m’acudien diferents hipòtesis, no sabria mai el perquè del seu retorn, però potser allò era el menys important d’aquella història.

De cop i volta, com si la natura ens hagués volgut fer tornar a la nostra realitat, un cop de vent va moure les fulles dels arbres fent caure algunes gotes de pluja sobre nosaltres. 

Conte escrit el 7 de febrer de 2007. 

Revisat el 29 de desembre de 2010.