La voluntat

Torna a tenir-la al davant. Més de cent vegades s’ha dit a ell mateix que l’endemà faria el pas però, quan ha arribat el moment, mai s’hi ha atrevit. Dia rere dia, l’Antoni la veu asseguda en una de les terrasses de la plaça, amb l’única companyia d’un llibre. Li ha estudiat tots els moviments. Sap on treballa perquè més d’un cop l’ha seguida fins la feina. Surt a dinar cap a dos quarts de dues i es fica sempre en el mateix restaurant, on ja la tracten com si fos de la família. Dina amb calma, ja que no torna a treballar fins a dues hores després. Entre un i dos quarts de tres paga el compte amb un tiquet restaurant i es dirigeix cap a la terrassa on pren el cafè. Durant els dies freds tria una de les taules on cau el sol del migdia però, quan arriba la calor, aprofita l’ombra dels dos lledoners del mig de la plaça. Només asseure’s, l’Ahmed i el Diego rivalitzen per dur-li el cafè sol amb una xocolatina i un petit vas d’aigua. Amb el somriure que els dedica com a agraïment, tots dos ja es senten recompensats per la resta de la jornada. Acte seguit, es posa la xocolatina a la boca i deixa que es desfaci a poc a poc. Obre el llibre i s’aïlla de tot el que l’envolta durant gairebé tres quarts d’hora mentre beu el cafè a petits glops.

Fins fa poc més d’un any, l’Antoni amb prou feines llegia res que no fos la premsa gratuïta. Però, des que va veure la Cristina llegint a la terrassa per primera vegada, no pot deixar de devorar una novel·la rere l’altra. Sense que ella se n’adoni, sovint passa prop seu i d’una ullada es fixa en el llibre que té a les mans. Després se’n va a la biblioteca i el busca; si no el troba, agafa un altre llibre del mateix autor. Gràcies a això, l’Antoni ha descobert una afició que ni ell mateix s’imaginava que li pogués produir tant plaer i que l’ajudés a passar les llargues hores mortes amb tanta rapidesa. No obstant això, també ha tingut algun disgust, com el dia que la Cristina llegia un llibre sobre l’embaràs. Durant unes setmanes, en lloc de gaudir de la seva presència, els seus ulls només estaven pendents de si li creixia la panxa. L’Antoni no hi entén gaire del tema però era evident que aquella panxa continuava igual que el primer dia que la va veure. Al cap d’uns mesos, es va alegrar, si bé amb un cert sentiment de culpabilitat, que la Cristina dugués un llibre sobre com aprendre a gaudir de la vida amb la solitud per companyia.

Des d’aquell moment la va tornar a mirar com abans, com la dona més bonica i atractiva que havia vist mai. Però estava canviada: no feia la mateixa cara i se la notava cansada. Els seus ulls verds havien perdut la brillantor d’abans i els somriures sovint eren forçats, per molt que l’Ahmed o el Diego li fessin alguna broma quan li portaven la infusió que prenia des de feia uns dies en lloc del cafè. L’Antoni va voler creure que l’home amb qui estava l’havia deixada, i que això l’havia dut a l’estat d’ànim en què es trobava. No entenia com algú tan afortunat era incapaç de veure-ho. Però bé, si les coses havien anat tal i com pensava, se li presentava una oportunitat d’or, sempre que aconseguís reunir prou valor per dirigir-li la paraula.

Ha assajat un munt de vegades què li podria dir a la Cristina, però mai troba res adient. Ha de ser més que una simple salutació o preguntar-li com es diu. Vol caure-li en gràcia a les primeres de canvi, que ella es senti a gust i que la conversa no s’encalli en cap moment. De fet, més que parlar ell, creu que és millor que sigui ella qui ho faci i que, entre bromes i rialles, ell acabi assegut al seu costat com qui no vol la cosa. Algun cop també ha pensat en demanar ajuda a l’Ahmed o el Diego, als qui coneix bé de tant passar per la plaça, però sap perfectament que se’n riurien d’ell i li dirien que se la tregui del cap, ja que amb aquella noia no hi té cap possibilitat. I el pitjor de tot és que tenen raó.

Perquè l’Antoni té clar que ell no fa per a la Cristina. Sap que és un pobre pelacanyes sense ofici ni benefici, mentre que la Cristina és una dona de cap a peus, amb molta classe, que vesteix bé i que té una bona feina. Probablement no l’engegaria a dida ni se’n riuria d’ell si li confessés els seus sentiments, però és segur que el rebutjaria amb delicadesa. Al capdavall, ell probablement faria el mateix si els papers estiguessin intercanviats. Malgrat tot, l’Antoni necessita parlar-li, ja que seguir amb la incertesa que penja de la seva minúscula esperança no el deixa viure.

Durant uns minuts es queda palplantat i l’observa des d’una certa distància. Espera que el miri, ni que sigui un segon. El Diego deixa la infusió sobre la taula i li diu alguna cosa a la Cristina que la fa somriure; per uns moments enveja el cambrer i la seva desimboltura. I just en aquell instant, el mira i li esbossa un petit somriure. Sent com els colors se li pugen a la cara ràpidament però espera que, amb la distància que els separa, ella no se n’adoni. Tot seguit, la Cristina obre el llibre i es deixa seduir per la lectura.

L’Antoni s’hi acosta lentament, donant més tombs dels necessaris al voltant de les taules. Està tan abstret amb el que vol fer que, sense voler-ho, topa amb el Diego, que renega un moment i li retreu que vigili per on passa. Però quan s’adona que l’Antoni ni se l’escolta i que té la mirada clavada en la Cristina, se’n va corrents cap a la porta del bar, on l’Ahmed fuma tranquil·lament. Es posa al seu costat i assenyala l’Antoni amb un lleuger cop de cap. Compten les esses que recorre entre les cadires fins la que fa onze. 

La Cristina aixeca la vista del llibre i observa l’Antoni. L’interroga amb la mirada, però no en treu res; l’Antoni s’ha quedat paralitzat i, encara que obre una mica la boca, no li surt cap paraula. La Cristina decideix ajudar-lo amb un somriure i li diu:

– Hola. Que vols res?

Els llavis de l’Antoni comencen a tremolar. Finalment, gairebé com si fos un tartamut, respon:

– Bé... sí... no... d’això... un paquet de kleenex? És la voluntat...

Uns metres darrere seu, l’Ahmed i el Diego amb prou feines contenen les rialles, però una mirada inquisitiva de la Cristina els fa callar de cop i volta. 

Es gira cap a l’Antoni i li diu:

– Ets molt amable, però no, gràcies.

Conte escrit el 20 de gener de 2009.

Revisat el 13 de setembre de 2013.