Coses de parella. Les ex

– Gràcies per haver vingut; necessitava parlar amb tu. Per cert, estàs molt maca.

– Deixa de fer el pilota i vés al gra, que és tard i vol ploure.

– D’acord, d’acord, però no te m’enfadis, si us plau, que la meva intenció seria que almenys poguéssim ser amics i, per això, t’he demanat si podies venir. Em cal la teva ajuda i sé que puc confiar en tu.

– D’amics no en podem ser, ja t’ho vaig dir el dia que vas voler deixar córrer la nostra relació. I t’ho dic sense cap mena de rancúnia, de debò. Vaig acceptar que tu no volguessis seguir amb mi i tu ara has de respectar la meva decisió que no podem ser amics. Ara bé, si avui et puc ajudar en alguna cosa i està al meu abast, ho faré de bon grat, però no pretenguis que anem quedant de tant en tant i fem com si no hagués passat res abans. Ha quedat clar?

– Sí, sí, perfectament. De fet, potser més que la teva ajuda, el que necessito és poder parlar amb algú que em conegui i que m’entengui. Si t’he de ser sincer, no estic passant per un moment gaire bo darrerament.

– Vaja, sí que em sap greu. Però què ha passat aquestes últimes setmanes? Després de tot, fa tot just dos mesos que vam tallar tu i jo, i llavors se’t veia molt bé.

– Sí, és cert, però suposo que alguna cosa ja es covava i, clar, al final m’ha esclatat davant dels nassos. El cas és que em sento molt sol.

– Tampoc serà tant, home! A més, la solteria pot ser també un estat envejable. No has de donar explicacions a ningú i tens llibertat absoluta per fer sempre el que et doni la santa gana. Tot és qüestió de saber-la viure i aprofitar.

– Perdona, és que potser no em sé explicar bé o que, simplement, em costa dir-te el que realment em passa.

– Mira, no comencis amb misteris, que això sí que no estic disposada a aguantar-ho.

– No t’exaltis, dona. Només és que...

– ...que què?

– Res, és igual, deixem-ho estar. Canvio de tema: com et va amb el teu xicot?

– Però, i ara per què el treus en escena? Què hi té a veure ell amb el que et passi a tu? Suposo que no serà que estàs gelós, oi? Mira, si em vols dir el que et passa, perfecte, i sinó, me’n vaig i adéu-siau.

– No, no estic gelós, no es tracta d’això. Però no creus que t’haguessis pogut esperar una mica més de temps a sortir amb algú altre? No has anat massa ràpid, potser?

– Però què n’has de fotre tu de la meva vida? Com si vull sortir cada dia amb un home diferent! No sé què hi faig aquí. Me’n vaig. Apa, que et vagi bé!

– Ja sé que no hi tinc cap dret, però és que totes les noies amb qui he sortit m’han fet el mateix. Tant si les he deixat jo com si m’han deixat elles, no ha passat ni un mes que ja estan amb un altre paio. Hòstia, què us costaria esperar una mica més, enyorar-me una miqueta i deixar caure algunes llàgrimes més enllà de la primera setmana? No he estat mai un malparit i em sembla que és el mínim que em mereixo, no? Collons, és que a part de sentir-me sol, tinc la sensació que sóc un home perfectament oblidable!

Conte escrit el 5 de juliol de 2007.

Revisat el 30 de setembre de 2013.