Com era d’esperar al senyor Gerardo Martino, el nou entrenador del Barça, no li estan posant les coses gaire fàcils. Tot i que els resultats de moment acompanyen, no passen més de vint-i-quatre hores que algun periodista li pregunti sobre l’estil de joc de l’equip, sobre la possessió de la pilota, sobre els jugadors de la pedrera, entre altres qüestions. Fins ara però, tot i que reconec que cada dia segueixo menys el món del futbol (i això que vaig ser soci del club durant quinze anys) i per tant no n’estic tan informat com caldria, diria que aquest bon home és d’allò més educat i que se’n surt prou bé de totes les preguntes que li fan. Fins i tot s’ha atrevit a dir alguna sentència que no haurà agradat a alguns: que si fos català o holandès, no hi hauria tan debat sobre el mal anomenat ADN Barça. I això que Argentina ha donat els dos millors jugadors que han vestit la samarreta blaugrana; que no sabéssim treure tot el rendiment d’un dels dos és un altre tema que no entra dins l’objectiu d’aquest escrit.
ADN Barça són dues paraules que no es paren de sentir darrerament, i que es refereixen a l’estil de joc que ha desenvolupat el Barça i que l’ha dut a ser, probablement, el millor equip de futbol de tots els temps. No obstant això, afirmar que aquesta ha estat la manera de jugar del Barça al llarg de la seva història és rotundament fals. Haurà estat l’estil dels períodes de Cruyff, Rijkaard i Guardiola-Vilanova, i no sempre amb èxit, perquè, a banda de les temporades en que no es van guanyar títols importants, si es juga bé amb regularitat durant tota la temporada, les lligues no es guanyen al darrer partit (i no només en una ocasió, sinó en tres). No podem obviar que per aquest club han passat entrenadors com Van Gaal, Robson, Serra Ferrer, Rexach (en solitari) o Antic, per posar els que he conegut com a soci, que en moltes ocasions feien adormir les pedres i deixaven el Camp Nou mig buit.
Ningú posa en dubte que l’afició blaugrana té tot el dret a exigir que es guanyi oferint un bon espectacle; després de tot, diuen que qui paga, mana (malgrat que, ben mirat, els ingressos provinents de les quotes de socis tenen un percentatge cada vegada més minso respecte altres fonts). Al capdavall, que la comunitat culer estima el bon futbol és un fet ben sabut arreu del món. Per l’altre tema que també se la reconeix és per la seva incapacitat de mantenir un mínima unitat ni quan les coses rutllen com cal. I això darrer, segons com es miri, no deixa de ser un reflex d’un problema de país.
Text escrit el 9 de novembre de 2013.
Jo no diria que l'afició del Barça és amant del bon futbol, senzillament ens agraden les coses d'una manera, i que no ens ho toquin. No som entesos, però tots en parlem, i com a afició som força lamentables, la veritat. Exigim sempre victòria, fins aquí bé perquè no es pot fer d'una altra manera si vols els títols. Exigim sempre bon joc, és acceptable, però si es guanya 4 a 0 no busquem tres peus al gat, si us plau. I a més, al mínim defecte, ja estem criticant i fotent merder, en comptes d'animar a l'equip. Això perjudica molt, els jugadors saben que, facin el que facin, algú els criticarà. No n'aprendrem mai.
ResponEliminaPel que fa a Martino, prou educat i pacient, té números de record i encara s'ha de sentir criticar. Per si no fos poc, a la que fa una mica de broma amb el tema, o es mostra sarcàstic (que no és per menys!), la premsa esportiva catalana (repeteixo, la catalana), se li tira al coll perquè salta. Em deixes? Perdona per dir-ho al teu blog, eh, però a cagar la premsa catalana si són tan maleducats i desconsiderats.
Deixem treballar l'equip que ens segueix donant moltes alegries, i deixem-nos de collonades, perquè molts dels que parlen d'ADN Barça no saben ni tant sols què significa, i per suposat no tenen ni idea de què és l'ADN.
Veig que t'has ben esbravat! Si més no, ara ja puc dir que l'escrit ha servit per alguna cosa... ;)
Elimina