Dietari coronavíric (i 31). Dietari

Amb aquest text acabo aquest dietari. Quan el vaig començar no sabia pas fins on arribaria però no m’esperava escriure durant trenta-un dies seguits. Ha estat tot un exercici de perseverança que mai fins ara havia dut a terme. Com a escriptor amateur he tingut èpoques molt prolífiques en les que escrivia contes sense parar i també d’altres en què no hi havia cap interès ni ganes. Els darrers anys han estat ben mandrosos, amb algunes excepcions en forma de microrelats de poques línies.

El dietari també ha suposat un experiment personal. Des d’abans d’acabar l’escola, jo ja tenia clar que volia ser periodista i, per ser més concrets, periodista de premsa escrita i, per ser encara més concisos, el meu somni era ser un columnista d’aquests que escriuen el que els rota cada dia. El somni però, es va anar difuminant amb el temps i una nota no prou bona a la selectivitat el va acabar d’enterrar. Amb els anys em vaig reconvertir, amb autèntic entusiasme, en tècnic informàtic, però el cuquet del periodisme sempre era allà. No va ser fins que em vaig descobrir com a narrador que vaig entendre que, més enllà del periodisme, a mi el que m’agradava era escriure.

Menys novel·la, la meva assignatura pendent, he escrit més o menys de tot en prosa, però mai un dietari com si fos, com ja s’ha dit abans, un columnista que escriu el que li rota cada dia. I, després d’haver tastat l’experiència durant un mes seguit, he d’admetre que a vegades no és fàcil trobar sobre què escriure i, després, fer-ho amb una certa qualitat (que no sempre crec haver assolit). Des d’aquí, voldria expressar la meva admiració per aquests columnistes irredempts, d’alguns dels quals en sóc seguidor fervent.

Que el dietari acabi no significa que deixi d’escriure però sí que em deslliuro del fet de fer-ho cada dia. A partir d’avui aquest blog torna a la seva pausada i mandrosa quotidianitat, és a dir que escriuré el que em roti quan em roti.

Res més. A reveure i a cuidar-se!