El paquet i la maleta

A les onze de la nit sona el telèfon. És el seu pare que, espantat, li diu que creu que té un infart. Li respon de mala gana que el torni a trucar quan n’estigui segur i penja d’un cop sense acomiadar-se. Just ara, pensa, quan falten poques hores per agafar l’avió que el durà a l’oest d’Estats Units, el viatge amb el que ha somniat des que era ben petit, quan es quedava encantat amb els westerns les tardes de dissabte i diumenge, mentre la seva mare feinejava per la casa.

Mig minut després el pare torna a trucar i li diu que sí, que ho jura pel més sagrat, que està convençut que té un infart com una catedral. Empipat i renegant, agafa la maleta, crida un taxi i va a casa seva. Mentre hi arriba torna a recordar per enèsima vegada que, de pare, n’ha exercit molt poc. Va prenyar la mare i després només apareixia molt de tant en tant, quan s’havia quedat escurat i no tenia on caure mort. En canvi, quan ha anat envellint sí que s’ha deixat veure més, el malparit.

Obre la porta amb la còpia de la clau que li va donar pocs mesos abans (com si fos casa teva, recorda que li va dir) i se’l troba estirat al rebedor. És mort. El maleeix en silenci per no espantar el veïnat, però en pocs segons es diu a si mateix que aquell vell no li arruïnarà el viatge pel qual ha hagut d’estalviar tants anys. Només un cataclisme li podria impedir passejar per Monument Valley i el Grand Canyon.

Regira la tauleta de nit fins que troba les claus del cotxe del seu pare, es carrega el cos a l’esquena i baixa al garatge. El duu a les urgències de l’hospital més proper. Un cop allà treu la seva faceta d’actor amateur i implora ajuda a crits. Dos metges posen l’home damunt d’una llitera i en un ràpid examen li diuen que ho lamenten, però que és mort. Des de la porta els respon que moltes gràcies i que, si us plau, el tinguin a la nevera durant quinze dies. Ja se n’ocuparà quan torni.

Se’n va a l’aeroport amb el cotxe i l’abandona a l’aparcament amb les claus posades.

Conte escrit el 30 de novembre de 2014.