Coses de parella. Els amics

(Asseguts en una terrassa, el Marc, el Joan, el Jaume i el David prenen una cervesa mentre esperen que arribi l’Albert.)

JAUME: I l’Albert?

JOAN: Ha dit que arribaria una mica tard. Havia d’anar a cobrar la pasta d’una feineta. No crec que trigui gaire.

MARC (movent la mà davant la cara del David): Hola, hola! Ei, David, desperta, que estem aquí!

JAUME: Carai, xaval, almenys podries dissimular una mica més amb les teves miradetes, no? Aquella noia gairebé s’ha quedat en pilota picada amb la repassada que li has clavat.

DAVID: Tant se m’ha notat?

JOAN: Doncs sí, i això que anava vestida ben discreta. No sé què deus fer quan et topes amb una d’aquelles que s’apugen les tetes fins a la barbeta.

DAVID: Bavejar, com qualsevol altre. No et fot!

JAUME: Ja, però la qüestió no és si es baveja o no, que tens raó, això ho fem tots. El que compta aquí és la mida del bassal, i en el teu s’hi deu poder fer surf i tot.

MARC: Collons, nen, quin fàstic! Que n’ets d’exagerat!

JOAN: Jo diria que la mida del bassal és directament proporcional a la quantitat de mesos que fa que no suques el melindro.

DAVID: No m’ho recordis, que això és una veritat com una catedral. Des d’aquella anglesa de l’estiu passat, res de res. Jo diria que fins i tot els pebrots em pesen més.

JAUME: Doncs potser se li haurà de posar remei, no? Estàs de sort perquè, tot just ahir, la Clàudia em va dir que l’Eva, aquella amiga seva que no està gens malament, ho ha deixat amb el xicot fa poques setmanes.

DAVID: L’Eva és aquella rossa que va venir per cap d’any?

JAUME: La mateixa. És un encant de persona. No sé què hi feia amb aquell tarat, perquè, a més a més, era més lleig que el pecat.

DAVID: Una mica generosa de formes, no?

JAUME: Coi, si comences amb peròs ho tens cru. Que el mercat no està tan farcit com per anar desaprofitant oportunitats!

MARC: No li facis cas, David. Jo estic amb tu; a l’Eva li sobren uns quilets. Mira, jo en tinc una de millor per a tu que, a més a més, és de confiança.

JAUME: Millor? Sí, home, i què més! A veure, de qui es tracta?

MARC: De la meva cosina.

JAUME: La teva cosina? David, ja pots vigilar que les dents no se t’enganxin amb aquells ferros i acabeu com dos siamesos.

MARC: Els ferros són temporals, desgraciat! Mira que ets cafre.

DAVID: Ei, ei, una mica de calma, si us plau. Beveu un glop, a veure si us relaxeu una mica, o encara acabareu a hòsties. Mira, Jaume, a mi els ferros se me’n refoten i, com diu el Marc, tard o d’hora se’ls traurà. Però, no sé, la noia no m’acaba de fer el pes.

MARC: Per què no? Què té de dolent la meva cosina? És molt bona noia, que ho sàpigues.

DAVID: D’això n’estic convençut, però no pots negar que està més prima que un fideu.

JAUME: Un fideu sense tetes, sense cul i sense res; clar, per això no li fa el pes. Deixa-ho córrer, Marc, segur que és molt amable i tal i qual però, físicament, a la teva cosina li manquen unes quantes corbes. És molt millor la meva proposta, que almenys l’Eva té per on agafar-se.

MARC: No dic que no, però recorda de posar-te sempre a sobre quan et fiquis al llit amb ella, o acabaràs planxat.

JAUME: Mira que ets idiota quan vols, eh?

MARC: Qui parla!

JOAN: Ei, ei, xavals, pareu el carro! Ni que estiguéssiu parlant de les vostres dones, per favor. I tu, David, una mica llepafils sí que ets, la veritat sigui dita. Però bé, si busques algú que estigui a l’entremig de l’Eva aquesta i la cosina del Marc, jo tinc la noia indicada per a tu.

DAVID: A veure amb què em surts ara. Qui és?

JOAN: Una noia ben bonica i amb un cos molt ben fet, ni massa prima ni massa grossa. I que consti que sóc objectiu de totes totes.

MARC: Sí, home! Objectiu, diu. És impossible ser-ho quan es tracta de dones.

JAUME: Quines coses té la vida. En això li dono la raó al Marc.

JOAN: Doncs, em sap greu, nois, però sí que es pot ser objectiu, sobretot si parles de la teva pròpia germana.

MARC: Però què estàs dient! Li vols encolomar la teva germana al David?

JAUME: El David és un bon amic. No s’ho mereix, això. 

JOAN: Què insinues? Ja sé que és un bon amic, tros d’animal! I també sé que la meva germana, a banda de que no està gens malament, és una gran noia. Farien bona parella.

MARC: Au, va, remata-ho, que te’n mors de ganes de dir-ho.

JOAN: Ara no t’entenc.

JAUME: Es refereix a que només et falta afegir que tu i la teva germana us assembleu com dues gotes d’aigua.

DAVID: Ei, vinga, una mica de calma, si us plau, que, amb la mala llet que porteu a sobre, sembla que sigueu vosaltres els que fa temps que no foteu un clau. I gràcies, Joan, però crec que és millor deixar en pau la teva germana. Mira, per fi arriba l’Albert. Sort que ja ets aquí, nano, que aquests ja estaven a punt d’arribar a les mans.

ALBERT: I això?

MARC: La culpa és del David, que fa segles que no folla.

DAVID: Gràcies, Marc, ets molt amable. Ara tota la terrassa ja sap que sóc un gran aficionat al solitaris. Saps el significat de la paraula discreció?

JAUME: No t’enfadis, que ningú ha sentit res.

JOAN: No ens desviem del tema. David, no has pensat que potser el problema el tens tu? Al cap i a la fi, t’hem fet tres propostes i cap t’ha semblat bé.

MARC: És a dir, que si no suques és perquè no vols. Tens l’amiga de la Clàudia, la meva cosina i la germana del Joan. Ara només faltaria que l’Albert te’n proposi una altra i que tu la rebutgis acte seguit. 

JAUME: Sí, sí, vinga! Què hi dius, Albert? Coneixes alguna noia per aquest semental?

ALBERT: L’amiga de la dona? La teva cosina? Ta germana? I si es queda amb alguna d’elles, després li estareu recordant tota la vida, no? O, encara pitjor, seríeu parents! I vosaltres us considereu amics seus... Serà possible! David, no facis cas a aquests energúmens. Té, agafa aquests dos-cents euros, ves-te’n de putes i descarrega d’una punyetera vegada, que això teu no pot ser bo.

Conte escrit el 29 d’abril de 2009.

Revisat l’11 de novembre de 2015.