Pressing CUP

Baixa'l en PDF.

A hores d’ara encara no s’ha investit el nou president de la Generalitat de Catalunya, i des de tota mena de fronts es pressiona la CUP i se li demana que sigui responsable en aquests moments tan cabdals, que segurament ho són, de la història de Catalunya. I els de la CUP, que potser són els únics que diuen les coses ben clares, reiteren un cop i un altre que ja havien anunciat que no investirien Artur Mas com a president de la Generalitat. No se’ls pot negar que no haguessin avisat i, com fa la dita, qui avisa no és traïdor.

Des dels sectors més convergents de Junts pel Sí no es fa res més que recórrer una i altra vegada als números, sigui en escons (62 a 10), sigui en vots (1.620.973 a 336.375), per reclamar que és Artur Mas qui hauria d’ocupar la presidència quan és justament l’aritmètica pura i dura del mandat que el poble ha atorgat al Parlament el que fa que Artur Mas no pugui ser president, ni per majoria absoluta ni per majoria simple. El poble de Catalunya, després d’escollir els seus representants polítics, ha dit clarament que no vol Mas de president. Si els votants de JxSí sabien d’entrada que seria el seu número 4 el candidat a la presidència, els de la CUP també sabien que amb els seus vots no s’investiria Mas. Cadascú es deu als seus i, evidentment, al poble de Catalunya, i els resultats, tal i com s’ha esmentat abans, només tenen una possible traducció. Caldria, per tant, trobar un candidat de consens a la presidència.

Però així com a la CUP se li demana (o gairebé exigeix en determinats cercles) que cedeixi i investeixi el número u de CDC, ningú li retreu a Mas el seu personalisme, i això que, d’entrada, semblava que no havia de ser així, si ens atenem al que va dir a la seva conferència celebrada el 25 de novembre de 2014. Entre altres paraules, això és el que apareixia al diari Ara: “El missatge més sorprenent del president ha arribat en el tram final del seu discurs, de poc més d'una hora: ell està disposat a encapçalar però també a ‘tancar’ la candidatura i, en tot cas, no es tornaria a presentar a les eleccions següents, al cap de 18 mesos”. Tot feia pensar que, si s’oferia a tancar la llista i, per tant, a no ser escollit com a diputat, el senyor Mas estava disposat a fer un pas enrere i que fos algú altre qui entomés el repte de ser president. Els fets, però, ens demostren clarament el contrari.

Malgrat tot, si a aquestes alçades algú es sorprèn del posicionament convergent és que, o bé no segueix l’actualitat política, o bé és a la lluna de València. L’any 2006 Mas es reunia en secret amb Zapatero a La Moncloa per pactar a la baixa un nou Estatut de Catalunya, Estatut que, per cert, duia en el programa i havia tirat endavant un president de la Generalitat pertanyent al PSC. Quatre anys després, el 2010, l’aposta va ser el pacte fiscal, tot i que ja es sabia que seria un intent fallit des del principi. I no va ser fins a la primera de les manifestacions multitudinàries, la de l’any 2012, que CiU va virar cap a la independència (fins aquell moment, l’estat independent només era cosa de les JNC; coses de la joventut, deurien pensar els més veterans). Entendran alguns de JxSí que, per molt que s’argumenti que estem en un període crític i històric, hi hagi molts ciutadans d’aquest país que no se’n refiïn gaire d’ells? I això sense parlar d’èpoques pretèrites, les del senyor del peix al cove, si bé ara no sabem del tot de quin cove parlava, si el de tots o el privat andorrà.

Així mateix, també caldria recordar que la llista de JxSí ve precedida de molta controvèrsia prèvia: que si llista conjunta de país; que si ERC no la vol (i llavors Junqueras era qui entorpia el procés); que si una llista del president amb personalitats civils; que si perillen les eleccions si no hi ha llista conjunta, en un acte que s’assembla força a un xantatge. En definitiva, que al final es munta una llista de país amb CDC, ERC i independents, en les que el número 1 no serà president però sí que anirà als debats a defensar els postulats i la corrupció del partit del número 4 que, per més inri, serà el candidat a la presidència gràcies al pacte al que han arribat els components de la llista. Doncs bé, el resultat no ha estat l’esperat ja que una part de l’independentisme no ha comprat aquesta llista poti-poti, i la lògica parlamentària diu que s’hauran de cercar fórmules i acords que satisfacin les dues parts. Al capdavall, és el que CiU va fer a Madrid quan va recolzar els governs en minoria de PSOE i PP. Qui sap, al final potser resultarà que les CUP negocien millor que la pròpia CDC.

No obstant això, el que resulta més sorprenent de tot el procés català (a banda de la forta embranzida que ha agafat en pocs anys), i a la vegada potser és el que costa més de digerir, és que el poble de Catalunya confiï el procés a un partit que fa quatre dies que ha abraçat la independència. Si de debò ara mateix el més important de tot és la independència i si de debò ara no és moment de lluites entre esquerres i dretes, com pot ser llavors que el partit majoritari no sigui ERC? Duu la independència a les venes i ideològicament és propera a la socialdemocràcia. Per què no ho compren això els votants de CDC? O és que si ERC arribés a liderar el procés, ells no hi serien? Acceptarien a un paper secundari? No podem obviar qui va ser el guanyador de les darreres eleccions europees.

Realment, doncs, és només la CUP qui té un problema i qui no cedeix?

Text escrit el 18 de novembre de 2015.
Publicat també a Crític.