dilluns, 12 d’octubre de 2015

Coses de parella (XXII). La virilitat


– Hola, Míriam, què tal? Quant de temps, eh?

– Passa, Lluís, endavant. M’alegro de tornar-te a veure.

– Jo també, de debò. I gràcies per fer un forat a la teva agenda que, tal i com està el pati, segur que tens un fotimer de clientela.

– No em queixo, les coses em van força bé, tot i que dir-ho pugui semblar políticament incorrecte.

– Molt bé no sona, no, però és el que hi ha, oi?

– Sí, suposo que deu ser així. Seu, Lluís, seu.

– Gràcies.

– I doncs, a què es deu la teva visita? He mirat la teva fitxa i han passat gairebé dos anys des del darrer cop que vas venir.

– Ja fa dos anys? Doncs sí que passa el temps ràpid! Però bé, si més no, puc dir que l’he aprofitat intensament. La meva vida va per molt bon camí, Míriam. Ja no sóc aquella ànima en pena que vas conèixer.

– Em complau molt sentir això, creu-me. Si no recordo malament, jo et vaig aconsellar que seguissis un temps més amb la teràpia, però, evidentment, no sóc pas infal·lible (mai he pretès ser-ho), i si em vaig equivocar, benvingut sigui l’error.

– No, si us plau, no fotem, que tu no t’has de disculpar de res, només faltaria. Em vas ajudar molt en una època molt difícil de la meva vida i, gràcies a tu, em conec molt millor com a persona. Però, ja veus, quan menys t’ho esperes, apareix la dona ideal, la química fa el seu efecte i, de mica en mica, es va guanyant seguretat en un mateix i s’aconsegueix sortir del pou. Li dec molt a la Xènia.

– Tant com ella a tu, suposo.

– Bé, sí, és clar. No vull dir amb això que em senti en deute amb ella, eh? Però potser sí que és cert allò que diuen que l’amor cura tots els mals.

– Hi deu ajudar, sens dubte. Però, digues, Lluís, per què m’has vingut a veure? I perdona que sigui una mica directa, però has d’entendre que la dinàmica de la consulta no ha variat i que tens un temps determinat.

– Sí, és clar, tens tota la raó. A veure, deixa’m pensar com t’ho puc explicar millor –calla durant uns segons–. Potser el més fàcil serà començar per la notícia de l’any: Míriam, em caso d’aquí a dos mesos.

– Carai, quina bona notícia! Moltes felicitats, Lluís, i dóna-li l’enhorabona a la Xènia de part meva.

– Gràcies, moltes gràcies.

– I llavors, què és el que et preocupa? Perquè he de suposar que si has pres aquesta decisió és perquè n’estàs convençut, oi?

– Sí, sí, no tinc cap mena de dubte. Em vull casar amb la Xènia, tenir fills amb ella i envellir al seu costat, com s’acostuma a dir.

– Pot ser un camí molt bonic si ho sabeu treballar bé.

– Mira, el que passa és que, quan la Xènia i jo vam començar a sortir junts, vam acordar, emulant els dies a París de l’Ilsa i en Rick, que no hi hauria preguntes sobre el passat.

– I això, per què? Que teniu alguna cosa a amagar? Lluís, tu ets tu i el teu passat, i ella, tres quarts del mateix.

– Ja ho sé, ja, i fins i tot et diré que em fa una mica de vergonya explicar-te això, perquè deixa entreveure una mentalitat poc madura, un tema que em pensava que ja tenia superat.

– Crec que la conclusió que n’has tret és prou encertada.

– Però el cas és que vam començar així, mig en broma mig seriosament, i ens ha funcionat. Alguna vegada han sorgit anècdotes o fets del passat, però ha estat per voluntat pròpia o perquè venia a tomb a la conversa, no pas perquè l’altre hagués preguntat.

– Bé, si aquesta ha estat l’opció que heu triat i us va bé, potser no ha estat tan mala idea, qui sap.

– Si t’he de ser sincer, no t’ho sé dir.

– Sembla que estem arribant al moll de la qüestió que t’ha dut fins aquí.

– Me’n vaig massa per les branques, oi? Perdona. Intentaré anar més al gra, que el rellotge corre i jo també tinc ganes de treure’m aquest pes de sobre.

– Molt bé, t’escolto.

– A veure, el cas és que quan vam començar a fer la llista de convidats, la Xènia em va comentar que li agradaria convidar els seus ex amb qui encara manté una bona relació –diu per, tot seguit, romandre en silenci uns instants, tot esperant la reacció de la Míriam.

– I a tu això no et fa el pes? O ho consideres un trencament del pacte al que havíeu arribat?

– Sí, es podria considerar més o menys així. Puc comprendre que mantingui una certa amistat amb un noi amb qui havia sortit, però el que no aconsegueixo encaixar de cap de les maneres és que en convidi sis al casament! Em vaig quedar de pedra quan m’ho va dir, i, des de llavors, l’insomni em torna a visitar gairebé diàriament, com en temps passats que creia haver enterrat.

– I tu li has comentat que això t’incomoda?

– No, no, i no ho vull fer pas. No vull que em vegi com un home gelós.

– Es tracta d’això? Estàs gelós?

– Sí, suposo que sí, però no gelós dels seus ex, sinó del que tu ja saps.

– Bé, em sembla que tenia raó. Haguéssim hagut de treballar-ho molt més, no creus?

– Segurament, però ara no tinc temps, Míriam. Només falten un parell de mesos i les poques hores lliures que tinc les he de dedicar als preparatius, que no s’acaben mai.

– Doncs, llavors, no sé què puc fer per tu, Lluís. No veig de quina forma et podria ajudar.

El Lluís desvia la mirada cap a una prestatgeria mentre repica suament amb els dits sobre els seus genolls. Torça lleugerament el coll, com si volgués llegir els títols dels llibres d’una llambregada i, sense mirar directament la Míriam, li diu:

– Què et semblaria si et convido al casament i fem veure que ets una ex meva? Ja està, ja t’ho he dit. Déu meu, quin descans!

– Perdona, però, ho entès bé? –li contesta, sorpresa–. M’has insinuat que simuli que sóc una antiga xicota teva al teu casament? Lluís, per favor, és la cosa més forassenyada que he sentit en molt de temps. Ja t’ho pots treure del cap.

– Posa’t al meu lloc, si us plau. Jo només tinc una ex i no la vull tornar a veure per res del món. Si vénen els sis de la Xènia, serà com si em clavessin un set en blanc. Agafa-t’ho com una nova experiència professional; segur que en treus alguna cosa de profit. A més a més, jo crec que tu i jo fem el fet com a parella, no creus? Al capdavall, si fa o no fa tenim la mateixa edat, així que ningú hi veuria res estrany.

– Lluís, per favor...

– Espera, espera, abans de respondre’m, m’agradaria que escoltessis tot el que vull dir.

– Molt bé, t’escolto, però hauràs d’anar ràpid perquè, tot i que encara no és l’hora, et concedeixo només tres minuts. Després hauràs de marxar.

– Cap problema, me’n sobraran dos. Mira, Míriam, la meva relació amb la Xènia és el millor que m’ha passat mai i, com ja t’he dit abans, la vull tenir al meu costat per sempre més. No em perdonaria mai de la vida si algun dia li arribés a fer mal i, sobretot, no li vull dir cap mentida; per a mi, la sinceritat és fonamental.

– I no és una mentida el que em proposes?

– Ara sí que ho és, però hi ha una manera que no ho sigui, si t’avens a ajudar-me. Míriam, ens n’hauríem d’anar al llit. Què hi dius? De fet, el divan ja ens serviria.

Conte escrit el 9 de juny de 2010.
Revisat el 3 d’octubre de 2015.

6 comentaris:

  1. Certament, la Míriam no anava desencaminada, però es quedava curta. No li feia falta una mica més de teràpia, no. Li'n feia falta molta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si a tots potser ens en faria falta una miqueta, imagina't a aquest personatge!

      Elimina