Escòcia. Agost 2006

Baixa'l en PDF.

Amb aquesta crònica de viatges m’estreno en un gènere que fins ara no havia tocat mai. Tan de bo en vinguin més, però mai se sap, potser em quedo embarrancat amb una i prou. He de dir que he trigat a escriure-la ja que només he aprofitat estones perdudes que, com a molt, eren de mitja hora (i encara perdia deu minuts mentre si decidia si m’hi posava o no). He gaudit força escrivint-la i el resultat final m’agrada prou; ja em direu si a vosaltres també us fa el pes, sempre que arribeu al final, és clar. Hi ha un matís important: després d’uns quants mesos treballant-hi, aquest text l’he acabat d’escriure el 2015, mentre que el viatge el vaig fer el 2006. No obstant això, considero que el record és prou potent, tant d’aquest viatge com dels altres que he fet, com per escriure’n ara una crònica fidedigna. Espero que la gaudiu.

_________________

Pròleg

Després de recórrer mitja Europa mentre fem una cervesa en una terrassa de Gràcia, finalment ens decidim per anar a Escòcia. Dit i fet, en pocs dies ja tenim els bitllets d’avió, el cotxe llogat, la ruta planificada i alguns dels allotjaments emparaulats. Ara només cal veure si ens portarem bé durant el viatge, ja que, tot i que amb el Camil i el Dani ens coneixem des de parvulari, mai hem viatjat junts; el quartet el completa l’Alba, la dona del Dani. A tot això cal sumar-hi que un servidor està amb els ànims per terra i amb la inseguretat a flor de pell a causa d’algunes patacades de caire emocional que ara no vénen al cas, però me’n guardo ben bé prou de comentar-ho als altres; al capdavall, crec que la millor manera de tirar endavant és que tothom et tracti com sempre ho ha fet.

Glasgow

Acabem d’aterrar a Glasgow i ja tenim la primera prova de foc: agafar el cotxe a l’aeroport i anar fins a l’hotel circulant... per l’esquerra! L’afortunat és el Dani, que va ser l’incaut que va reservar el cotxe per Internet i qui ha de donar la cara amb el seu carnet de conduir. Per sort meva, les quatre maletes hi caben bé al maleter (un senyor Opel Vectra), perquè quan he arribat a l’aeroport m’han dit de tot per portar una maleta visiblement més gran que les seves; onze dies després, però, les fotos em mostraran a mi amb roba variada, mentre que ells hi apareixeran sempre vestits com el primer dia (coses que passen per portar poca roba d’abric). Finalment, tot i agafar una sortida equivocada de l’autopista, arribem a l’hotel sense gaires problemes. Deixem les maletes, agafem el metro i marxem cap al centre, per mirar d’aprofitar les hores de sol que encara queden (es nota que Escòcia està a l’alçada del sud de Suècia).

Ajuntament de Glasgow

Venim més que avisats que Glasgow és lleig de nassos. Tothom amb qui he parlat que ha estat o viscut aquí durant una temporada m’ha dit el mateix. Diuen que, comparat amb Edimburg, poca cosa hi té a pelar, però, què voleu que us digui, el centre és prou bufó, com a mínim la zona de l’ajuntament i els carrers adjacents que arriben fins al riu Clyde. Sopem per allà i acte seguit anem cap a una zona de marxa, però ens trobem amb uns carrers buits i avorrits (potser les guies fallen poc, però quan ho fan, et deixen en calces!). És aquí on comencem a posar a provar el nostre anglès amb una pregunta a dues noies que faria sortir de la tomba al mateix sir Walter Scott si l’hagués arribat a sentir: Excuse me, where are a pub? Tot s’ha de dir: alguns de nosaltres porten l’anglès millor que els altres, però tampoc és qüestió ara de fustigar els més angloanalfabets; després de tot, el responsable de la pregunta s’ho sentirà a dir pels segles dels segles. A més a més, i per si no n’hi hagués prou, ens han comentat que l’anglès que parlen els escocesos és molt tancat. Tant hi fa, sigui com sigui, segur que ens sabrem fer entendre.

Glasgow – Loch Lomond and the Trossachs

El segon dia comença com ha de ser, amb un bon scottish breakfast: salsitxes, bacon, ous, mongetes estofades, xampinyons, tomàquet fregit i cafè o te. No és estrany que després d’embotir-nos amb tot això, comencem a desfilar cap al vàter (burro, l’últim!). L’avantatge és que el dinar sempre serà frugal i ràpid, i això beneficiarà la nostra butxaca en un país on els preus s’enfilen com si res.

Catedral de Sant Mungo

Fiquem les maletes al cotxe i ens en anem cap a la catedral de Sant Mungo. No és una església lletja, però li falta un bon rentat de cara. Hi fem una breu visita, després passem per Provand’s Lordship house (la casa més antiga de Glasgow) i, ja que hi són, aprofitem per mirar com assagen uns quants grups de gaiters; hi ha cartells que anuncien un certamen musical en pocs dies. Quan les nostres orelles ja diuen prou, i això és ben aviat perquè, pel que sembla, només estan afinant els instruments, agafem el cotxe i marxem de la ciutat. Pugem cap al nord: anem al Parc nacional de Loch Lomond and the Trossachs.

Pel camí cap a Loch Lomond ens confonem de carretera i anem a petar a Loch Ard, però tant hi fa, perquè el que ens fa més il·lusió és que veiem el nostre primer llac escocès. Després, durant el matí, mentre ens movem per carreteres bastant solitàries, veurem el Loch Achray, el Katrine i el Venachar, i en els dies posteriors ens en farem un fart, de veure llacs. Una altra cosa que es repetirà durant els propers dies serà la frase del Camil dient que, pels seus collons, ell es banyarà al Loch Ness.

Per la tarda toca un nou canvi de conductor; m’estreno en un cotxe britànic: volant a la dreta, canvi de marxes a l’esquerra i circular també per l’esquerra. Jo diria que no estava en tanta tensió a l’hora d’agafar un cotxe des de l’examen pràctic, però bé, en pocs minuts un s’hi acostuma sense gaires problemes. De fet, és més perillós a mida que passen els dies i la confiança adquirida et fa abaixar la guàrdia; que li preguntin al Camil (o a mi, que anava de copilot) quan, dies més tard, a Stirling, gairebé es fica en contradirecció en una via de dos carrils i doble sentit! 

Loch Katrine

Anem cap a Loch Lomond, el llac més gran d’Escòcia, però a meitat de camí decidim parar; la pluja comença a ser més insistent i també hi ha una mica de boira. Girem cua i anem fins a Tyndrum, on hi tenim l’allotjament per aquesta nit.

Tyndrum són quatre cases en mig del no-res verd escocès, però com a parada tècnica per dormir i marxar d’hora l’endemà ens va prou bé. A més a més, hi ha un pub, al que no faltem per barrejar-nos amb els quatre autòctons, si bé som els únics que juguem a cartes i tirem una pinta de cervesa per sobre de la taula (la tiro jo amb un cop de colze i l’Alba és qui en surt perjudicada; perdó!). Finalment, amb alguna cervesa de més però ben contents, anem a dormir, que ja toca.

Per cert, avui ha estat un dia gris i lleig, amb un plugim intermitent que obliga a dur sempre el cangur. La temperatura ha rondat entre els nou i els dotze graus. Sí, això és Escòcia i aquí el temps no està per hòsties, ni avui, ni els propers dies, perquè seran poques les hores de sol que podrem gaudir.

Glen Coe – Isle of Skye

Just després de l’esmorzar i abans de marxar cap al nord, fem petar la xerrada (com podem) amb el propietari del Bed & Breakfast. En un principi ens sorprenem d’entendre’l prou bé, però la qüestió queda més o menys clara quan ens diu que ell no és escocès, sinó sud-africà (el que no acabo de discernir és si l’accent sud-africà és més intel·ligible o si només és cosa d’aquest bon home). En fi, pugem al cotxe i cap a l’Illa d’Skye s’ha dit.

Glen Coe

El trajecte fins a Skye ens fa passar per la carretera més bonica que trobarem a Escòcia, la que travessa la vall de Glen Coe. Es tracta d’una vall verda, com no podia ser d’altra manera, que la carretera segueix fent ziga-zagues entre muntanyes amb cims arrodonits i amb rierols i llacs per tot arreu. I, tot plegat, amanit per un xim-xim intermitent i algun raig de sol llunyà que s’atreveix a foradar la boira.

Més endavant passem prop del Ben Nevis, la muntanya més alta de la Gran Bretanya, però la boira que hi ha a l’horitzó ens el tapa. En canvi, però, sí que podem veure el viaducte de Glenfinnan, on s’hi va rodar alguna escena de la sèrie de pel·lícules del Harry Potter. Poc després arribem a Mallaig, on haurem d’esperar una estona llarga abans de poder agafar el ferri que ens ha de dur a l’illa d’Skye.

Després d’un trajecte de poc més d’una hora, arribem a Skye. Només ens queda seguir fins a Broadford que, com comprovarem mentre busquem una vegada i una altra el B&B, més que un poble, és un conjunt de cases disseminades per la carretera. Abans d’arribar-hi, però, encara tenim temps per parar en el que deduïm que era una església antiga, perquè amb prou feines en queden les quatre parets; al voltant, tocant a la carretera, hi ha un petit cementiri, per on hi pasturen algunes cabres de cara i potes negres.

Ovella escocesa

Finalment arribem al B&B on coneixem la que serà la nostra amfitriona durant dues nits. Podríem dir que és la típica velleta britànica: prima, cabells blancs, boca petita (que encara sembla més petita perquè quan està callada prem els llavis) i duu unes ulleres antigues de vidres grans. La casa també encaixa en el tòpic britànic, i té tants detalls per tot arreu curosament posats, que fa por moure’s i no tirar-ne algun amb el colze per accident. 

Isle of Skye

Diuen que Skye és com una Escòcia en petit, o si més no això posa a la guia i és de suposar que d’alguna banda ho haurà tret. En tot cas, és un paradís de verdor i aigua: prats i més prats recorreguts per rierols que desemboquen al mar amb salts d’aigua d’un centenar de metres, costes abruptes que et deixen sense respiració a mida que t’apropes més i més a l’espadat, gespa que arriba a tocar del mar, carreteres estretes d’un sol sentit amb els passing place corresponents cada pocs centenars de metres i, com no podia ser d’una altra manera, amb una destil·leria de bon whisky escocès, la Talisker, que més tard anirem a visitar però que resultarà que trobarem tancada.

Espadat a Skye

Camí de Portree passem pel costat d’un camp de golf. El Camil i jo, que darrerament ens hem afeccionat bastant al Pitch & Putt (esport no deixa de ser golf però en distàncies més curtes i del que Catalunya n’és potència mundial), proposem d’entrar a donar-hi un cop d’ull. Estem al país bressol del golf i gairebé és imperdonable deixar passar l’ocasió de jugar-hi. Però també és cert que per jugar a golf necessites unes quantes hores i que d’una vegada pari aquest xim-xim tan molest (això nosaltres, perquè els escocesos diuen que juguen a golf encara faci sol!). Així que, de moment, ho deixem córrer.

Portree és el nucli habitat més gran d’Skye i potser l’únic lloc que podem anomenar poble tal i com els entenem a casa nostra. El port, amb diferents casetes pintades de diversos colors, és bastant pintoresc. Entrem en una mena de supermercat i comprem uns quants sandvitxos freds per dinar per alguna banda però, com que torna a ploure, acabem menjant dins del cotxe. És aquí, a Portree, on el desànim em torna a envair, tot i que no sé ben bé per quin motiu. Sóc conscient, però, que les coses no s’arreglen canviant de país i de rutines durant uns dies, i que no deixa de ser normal que, a hores d’ara, el dibuix de la meva estabilitat emocional sigui similar a la gràfica de la borsa. Penso, llavors, en l’absurda idea de deixar-ho tot i instal·lar-me aquí, a Portree, aïllat de tothom i envoltat de verd, i, per uns moments, trobo que és una fugida prou interessant. Com és evident, però, al cap de poca estona torno a la realitat i me n’adono que aquí jo no hi tinc res a fer, lluny dels meus i en un lloc on el fred i la pluja regnen dia sí dia també.

Més tard anem cap a l’oest de l’illa, a visitar el castell de Dunvegan. Tot i la història que pugui tenir el castell, la veritat és que, vist des de fora, és força lleig; suposo que el fet que les parets siguin de formigó hi té a veure. No obstant això, el paisatge del voltant és magnífic, a semblança de la resta de l’illa. També són molt bonics els jardins del castell, en els que ens dediquem a fotografia floretes com si fóssim fotògrafs professionals, tot i anar amb càmeres de butxaca automàtiques.

Portree

Ja de tornada, fem un conclave i decidim que avui és un bon dia per fer-nos un homenatge i sopar en un restaurant com déu mana, tot i saber que la clatellada serà de consideració. I després de sopar estem convidats a un pub, on avui s’hi juga a una mena de joc semblant a l’Stop (a casa l’anomenàvem així); és aquell joc que consisteix en què, donada una lletra, s’han de trobar noms de persones, animals, llocs geogràfics, etc. que comencin per la lletra escollida. En tot cas, el nostre team queda l’últim a molta distància, cosa que ja era d’esperar.

Eilean Donan Castle – Fort Augustus – Loch Ness – Avoch

Pugem al cotxe i marxem d’Isle of Skye en direcció a Inverness, la ciutat més gran (tampoc costa gaire) de la regió de les Highland. Pel camí, però, farem unes quantes parades, si bé la primera i més important gairebé ens la saltem. El Camil explica que un amic seu li va dir que anéssim a veure un lloc, un indret, un bosc, un poble, un pedrot, alguna cosa en fi, anomenada Wester Ross, però tampoc n’ha buscat més informació. Però, quan ja comencem a circular per la carretera cap al nord, el Dani consulta el mapa i fot un crit dient que, si anem al tal Wester Ross dels nassos, ens perdrem el castell d’Eilean Donan, i això seria del tot imperdonable. Ras i curt, deixem Wester Ross per a una altra ocasió (tampoc el Camil es queixa gaire), girem cua i anem cap a Eilean Donan.

Eilean Donan Castle

Eilean Donan és, segurament, el castell més conegut d’Escòcia. Fotografiat milions de vegades, crec que deu aparèixer a tots els fulletons de propaganda de viatges a Escòcia, així com també en els anuncis d’un conegut whisky. Situat en una petita illa dins del Loch Duich, es pot accedir al castell a través d’un pont de pedra. Com la gran majoria de castells d’arreu, ha rebut patacades i restauracions a parts iguals però, així i tot, la màgia que desprèn l’indret et transportaria a l’edat mitjana si no fos perquè hi ha uns quants turistes que et recorden que estàs al segle XXI. Però sí, ens hauríem estirat els cabells si no haguéssim vingut aquí.

Ens encotxem de nou i no parem fins a Fort Augustus, el poble que hi ha a l’extrem sud del Loch Ness. Ara seria l’hora que el milhomes del Camil es llancés al llac però, com era d’esperar, encara té dos dits de front i, amb el fred que fa, es tira enrere de la seva falsa promesa. Aquí, a Fort Augustus, la saben llarga i aprofiten la tirada del famós monstre del Loch Ness per vendre tota mena de souvenirs inútils relacionats amb el tema. De totes maneres, nosaltres només hem parat a dinar i ho fem al costat del Caledonian Canal, que travessa Escòcia des d’Inverness, al nord, fins a Fort William, a l’oest.

Després de dinar tornem al cotxe i enfilem cap a Inverness. Pel camí parem una estona al costat d’un bosc per veure si ens podem acostar al Loch Ness, però, en comprovar que no hi ha manera, optem per fer una guerra de pinyes, cosa que és molt més divertida. Després de tot, i deixant de banda la llegenda del monstre, el Loch Ness no té res d’especial respecte altres llacs escocesos, i que consti que de llacs ja en sabem un munt!

Loch Ness

Finalment arribem a Inverness i tots estem d’allò més atents per si trobem el restaurant que el mateix amic d’abans del Camil (quina perla d’amic!) li va dir que busquéssim. No passa ni un minut que ens hi topem de morros i s’ha de reconèixer que el restaurant té tela: La Tortilla Asesina s’anomena, i a cada costat del nom hi ha pintada una bandera espanyola amb un cap de toro. Sí, té pebrots que en una petita ciutat del nord d’Escòcia t’hi trobis això. Sigui com sigui, aquella nit soparem a una altra banda.

No obstant això, abans de sopar anem fins a Avoch, on dormirem. Avoch és un poblet que està a Black Isle, que d’illa no en té res; és una petita península a pocs quilòmetres d’Inverness, però té la particularitat que el paisatge és bastant diferent al que hem vist fins ara: aquí hi ha camps conreats.

Avoch - Ullapool – Cawdor Castle - Inverness

El B&B que hem agafat a Black Isle és el millor de tots els que hem estat fins ara. Però, i sempre hi ha com a mínim un però en qualsevol allotjament (sigui de la categoria que sigui), té una falla important i és d’allò més incomprensible: el mirall no és damunt la pica, sinó que l’han col·locat al costat. Tant el Camil com jo ens quedem de pedra: qui ha estat el totxo que ha instal·lat el mirall allà? Perquè, justament avui, tots dos hem decidit afaitar-nos amb màquina, cosa que no fem des de Barcelona: el Camil es vol afaitar el cap i jo vull fer el mateix amb la barba, deixant-me-la com faig sempre, retallada com si fos de dos dies. Què hi farem, algú haurà de passar l’escombra després...

Ullapool

Ullapool és una aposta personal meva. A la guia hi diu que és un poble pescador d’allò més bonic i que la carretera fins allà val molt la pena. Però, com passa de tant en tant, la guia i jo no estem gaire d’acord perquè el poble és bufó però tampoc és per tirar coets. A més a més, just quan ens posem a dinar al costat de platja, un estol de gavines aterra al nostre costat per veure si poden picar alguna molla que ens caigui a terra, i el cas és que un servidor no pot aguantar aquests ocellots, així que dino angoixat i amb presses. Sortosament, al cap de poca estona ja hem acabat i ens entretenim una estona mirant un parell de foques que han entrat al port.

De tornada sí que coincideixo amb la guia turística. Els paisatges que es veuen per la carretera, tot i no ser tant espectaculars com els de Glen Coe, són impressionants. A més a més, com que al cotxe n’hi ha dos i mig que dormen, tota la meva atenció es centra en la carretera i el seu voltant. Gairebé tinc ganes de girar cua sense avisar i conduir fins a dalt de tot d’Escòcia.

Quan arribem de nou a Avoch ens trobem amb una gran sorpresa: els núvols s’estan obrint una mica i deixen entrar els primers rajos de sol en gairebé una setmana! Ho aprofitem com millor podem: tirats damunt la gespa que hi ha al costat d’una platja mentre veiem com un home juga amb el seu gos tot llençant-li branques i pedres a l’aigua. Malgrat tot, aquesta estona de sol no dura més enllà de tres quarts d’hora, encara que, de fet, tant hi fa, perquè ja comença a ser hora d’agafar el cotxe i anar fins a Cawdor Castle.

Cawdor Castle és un castell més, molt ben conservat, i que també té uns jardins esplèndids, cosa que de ben segur que és mèrit del jardiner i també d’aquest xim-xim que no s’acaba mai. Però si per una cosa destaca per a nosaltres Cawdor Castle és per tenir un petit camp de golf al costat, amb una gespa impecable i que, per sorpresa nostra, a partir de les cinc de la tarda s’hi pot jugar de franc perquè a aquelles hores l’encarregat ja ha plegat i el camp queda obert (no hi ha portes ni tanques més enllà d’unes baranes de fusta). La mala sort és que, com ell és qui lloga els pals, o jugues i acabes abans de les cinc de la tarda, o duus els teus pals.

Cawdor Castle

Una mica decebuts, però tampoc gaire perquè jugar amb pluja hauria estat una mica pesat, anem cap a Inverness que, la veritat sigui dita, té poca cosa a veure, així que ràpidament busquem un lloc per sopar i acabem a una pizzeria. Allà topem amb un cambrer jovenet d’allò més quadrat. Just quan entrem veiem que l’única taula disponible és una que està arraconada a la paret i parada per a tres comensals, però amb espai suficient per enretirar-la una mica i permetre que hi càpiguen quatre sense problemes i, al mateix temps, deixar prou espai al passadís.

El cambrer diu que allò no pot ser, que aquella taula és per a tres. Quan li insistim una mica, el pobre noi s’esvera una mica i se’n va ràpidament a buscar el seu cap, el qual, en un tres i no res, soluciona l’atzucac del pobre cambrer, cosa que ens permet sopar una pizza que, per ser sincers, tampoc val gaire la pena.

Avoch – Stirling – Perth

Després de l’scottish breakfast de rigor, pugem al cotxe i comencem a baixar cap al sud, fins a Perth, on tenim el B&B d’aquesta nit. Quan fa uns dies, a Skye, dues noies escoceses ens van preguntar què coi hi anàvem a fer a Perth, on deien que no hi havia res per veure, no vam saber què dir. Suposo que, en planificar el viatge, vam creure que seria interessant fer una parada allà abans d’arribar a Edimburg. Sigui com sigui, avui dormirem a Perth.

De baixada, el Dani s’ha entestat tant sí com no en visitar una destil·leria de whisky, i tot i que a la resta ni ens va ni ens ve, com que ens agafa de passada no hi posem objecció. La mala sort és que, quan arribem a la destil·leria Dewar’s, ens trobem que està tancada perquè sembla que hi celebren alguna mena de festival; la quantitat de cotxes que no paren d’arribar a l’aparcament asseguren l’èxit de l’event. Girem cua i continuem la ruta, però al cap de pocs minuts, el Dani, que va ben informat, ens diu que més avall hi ha una altra destil·leria, la de The Famous Grouse. Dit i fet, ens encaminem cap allà i al cap de poca estona hi arribem.

The Famous Grouse Distillery

La visita, com era d’esperar, a mi no em motiva gaire. Més enllà del poc que entenc de les explicacions del guia, el que em fa més tírria és el teatre que hi posa, així que desconnecto al cap de pocs minuts. El lloc té el seu encant, amb petites edificacions de planta baixa de color blanc i teulada negra. A més a més, hi ha dos inscripcions curioses: una diu que aquella és la destil·leria més antiga d’Escòcia (any 1773), i l’altra demana que estiguis en silenci ja que allà hi ha whisky dormint. Acabem la visita, fem un tast del whisky més barat i dolent que tenen (inclòs amb l’entrada) i, ara ja sí, anem cap a Perth. 

Perth és una ciutat petita i sense gaire encant però, just aquells dies s’hi celebren els Highland Games, una mena de jocs i festivals de la cultura escocesa i celta, que es duen a terme en diferents indrets durant tot l’any. El Dani i l’Alba, fanàtics de tota mena d’esdeveniments folklòrics, no dubten ni un segon i proposen quedar-se allà, però el Camil i jo volem anar a Stirling, tal i com ja havíem quedat abans. Així doncs, per primer i darrer cop durant aquest viatge, ens separem durant unes hores.

Castell d'Stirling

Stirling està a un cop de cotxe i ens hi plantem en poca estona. He de reconèixer que, si no hagués estat per Braveheart, la pel·lícula sobre William Wallace de Mel Gibson, probablement no hauria vingut a Stirling. Desconec la poca o molta veracitat dels fets que s’hi expliquen a la pel·lícula, com també em passa amb Rob Roy, però aquestes són les coses que té el cinema: la seva influència pot arribar més enllà de la pantalla. En tot cas, la visita s’ho val: el castell, tot i alguna restauració de mal gust en alguna part, és molt interessant i, a més a més, les vistes paguen la pena, incloent-hi el monument a William Wallace a la llunyania. La nostra curiositat històrica queda del tot satisfeta quan ens trobem una estàtua de Robert The Bruce a l’entrada del castell.

Quan tornem a ser Perth i estem de nou els quatre junts, ens embranquem en una discussió absurda, infantil i, evidentment, de broma, sobre qui ha aprofitat millor la tarda. Per molt que diguin el contrari, està clar que era molt millor visitar Stirling que no pas veure quatre gaites i uns quants animalots celtes estirant la corda o llençant troncs amunt...

Edimburg

Pugem al cotxe per penúltima vegada per anar fins a Edimburg, on ens hi plantem en poc més d’una hora. Sense pensar-ho dues vegades, deixem el vehicle en un aparcament situat al peu del castell d’Edimburg. Sortirà un pèl car pagar dos dies i mig de pàrquing, però en tres dies hem de sortir ben d’hora cap a l’aeroport de Glasgow i preferim tenir el cotxe a prop i segur.

Castell d'Edimburg

En lloc d’un B&B, aquí ens allotjarem en un alberg de joventut, i el tenim ubicat a Cockburn Street, a vint o trenta metres de la Royal Mile, el principal carrer del casc antic d’Edimburg, que va des del majestuós castell fins al palau de Holyrood. Però és que, a més a més, durant bona part del mes d’agost es celebra el Festival Internacional d’Edimburg, i la Royal Mile es converteix en un escenari improvisat de tota mena d’actuacions teatrals i musicals. L’ambient dels carrers és impressionant, encomana alegria i felicitat per tots costats, i cada dos per tres ens aturem per veure què fan uns i altres. I per si no fos poc, avui és el primer dia que tenim un sol que gairebé escalfa! Què més podem demanar?

A banda dels espectacles i l’ambient, la Royal Mile (que, en realitat, és la suma consecutiva d’uns quants carrers, a semblança de les nostres Rambles) té un bon grapat dels edificis més importants d’Edimburg, però no ve al cas fer-ne aquí un llistat exhaustiu, que tampoc vull avorrir ningú més del necessari. Només voldria remarcar l’edifici del Parlament Escocès, i no perquè sigui el més interessant, ni de bon tros, sinó perquè es tracta d’un edifici acabat de construir a principis del segle actual l’arquitecte del qual fou Enric Miralles. També destaca perquè dins dels lavabos masculins hi havia un rètol on hi deia això: Please wash your hands before leaving.

Cartell al lavabo d'homes del Parlament d'Escòcia

Més enllà de la ciutat antiga, Edimburg també té la seva part de ciutat nova plena d’interès, i la trobem a la zona dels carrers George, Queen i Princes Street, a tocar de la ciutat vella. Aquest darrer, Princes, té tota l’oferta comercial que es pugui imaginar i, com era d’esperar en una ciutat on el turisme és un no parar, les voreres estan plenes de gom a gom. Això sí, amb algunes excepcions, aquí també hi trobarem les botigues que hi ha en qualsevol altra ciutat; coses de la globalització, diuen. I també cal destacar, com a bon lletraferit que sóc, el monument a Walter Scott, i no perquè sigui especialment bonic, que no ho és, sinó pel personatge en sí, l’autor d’Ivanhoe, Rob Roy o Quentin Durward, entre moltes altres obres.

Com no podia ser d’altra manera, per la nit sortim a fer una cervesa i, com també era d’esperar, un fotimer de gent ocupa els pubs i passeja pels carrers del casc antic. Tenim ganes de mesclar-nos amb els autòctons però, al primer pub que entrem, trobem un noi i una noia de Sevilla i acabem petant la xerrada amb ells. Això sí, com a mínim la pinta que demanem és una Tennent’s escocesa, i ho remarco perquè el barril del costat és d’aquella que triomfa allà on va (i resulta que és cert, que triomfa).

Royal Mile

Ja de nit, quan ja som al llit, tots plegats protagonitzem una escena mig surrealista mig còmica. La causa és el coi de maleta del Camil, que l’ha deixat al bell mig del pas, i com que les bufetes estan plenes a vessar a causa de les cerveses, cada dos per tres algú va al lavabo i ensopega amb la maleta dels pebrots. Quan un servidor ensopega per segon cop, li engega una merescuda puntada de peu que l’envia un bon tros enllà, amb el resultat que desperta el Camil i es queixa que no el deixem dormir. Tanmateix, poc dormirem perquè ens hem de llevar ben d’hora i anar cap a l’aeroport de Glasgow. El viatge a Escòcia ja arriba a la seva fi.

Epíleg

Tornem cap a casa. Encara em queden dies de vacances i, tot i que tinc ganes de gaudir-los, em pregunto si seré capaç d’omplir-los com cal i no deixar-me endur pel desànim. Sé que no existeixen les solucions miraculoses i també sé que tirar endavant encara em costarà un gran esforç, però tinc la intuïció que aquest viatge és un punt d’inflexió, que les coses començaran a rodar millor, encara que sigui a poc a poc i amb entrebancs, i que, en definitiva, ja començo a escalar el pou.

Si hi ha un color que destaca a Escòcia és el verd, i és ben sabut que el verd és el color de l’esperança. 

_________________

Nou anys després el record que tinc d’aquell viatge és tan viu i evocador com si acabés d’aterrar ahir mateix. Sí, va suposar un punt d’inflexió; i sí, sortir d’una depressió no va ser tasca fàcil. Després d’aquest he fet altres viatges, igual d’apassionants i divertits, però en aquest cas, com que vaig marxar moix i aixafat, Escòcia té l’honor de ser el viatge que m’ha donat més vitamines (i no la D, precisament) i energies. 

M’agradaria tornar-hi, però més temps, tres setmanes o més si pot ser. I m’agradaria tornar-hi amb la meva dona i els meus dos fills, però quan ja siguin més grandets i prenguin més consciència del fet de viatjar. Estic convençut que també en quedaran fascinats.

Text escrit el 7 d’agost de 2015.