20D. Anàlisi ràpid

Ara sí, sense haver de preocupar-se per dissimular, les forces del bipartidisme tenen l’oportunitat històrica de fer la gran coalició a l’alemanya. És l’única majoria possible sense fer autèntics exercicis de malabarisme polític (als que Espanya no està acostumada) i l’ocasió que ofereix el “desafiament” sobiranista català serà prou justificació per fer allò tan castís de “Donde dije digo, digo Diego”. I, de pas, tindran via lliure per tirar endavant el TTIP adduint un suport majoritari a les urnes (coses que passen per no consultar els programes polítics o llegir diaris independents, tipus Diagonal o La Marea).

A nivell català, la força dels anomenats comuns comença a ser respectable i més si tenim en compte que el grau de coneixement del seu candidat, Xavier Domènech, era baix abans de començar la campanya; agradi o no, el carisma i la tirada d’Ada Colau són d’admirar.

Pel que fa als partits independentistes, de les tres darreres eleccions en què s'han presentat separats, en dues n’ha sortit victoriós ERC: les generals d’ahir i les europees de 2014. CiU va guanyar les municipals del passat mes de maig, però ja sabem que aquestes eleccions tenen un perfil marcadament diferenciat per la gran quantitat de candidatures de caire local que s’hi presenten. Així doncs, potser seria hora que fos ERC qui liderés el procés, tant per haver estat garant de la independència des dels seus inicis, com per ser el partit que es troba en un punt entremig entre convergents i cupaires. No se m’acut millor president de consens que Oriol Junqueras.

I un apunt final: tindrem a partir d’ara un nou tertulià i articulista al grup Godó? O encara té corda per seguir en política? En tot cas, no cal patir per ell. És un autèntic supervivent.

Text escrit el 20 de desembre de 2015.