dimarts, 26 de març del 2013

La mort s’ha despistat

31 de desembre de 2007. Ja té pebrots el tema. Cada any la mateixa pregunta fatídica: què fem per cap d’any? Sempre igual! Ens entestem a fer-ne una nit especial quan amb tota probabilitat és la pitjor nit de l’any per sortir de festa. Però és igual, s’ha de sortir, peti qui peti. I al final cada cap d’any és pràcticament idèntic a l’anterior: estar pendents de l’anunci televisiu més car de l’any; empassar-se el raïm davant el televisor (un cop vaig proposar de celebrar les campanades al mig de l’Avinguda Diagonal, tot simulant-les amb una mà de morter i la tapa d’una olla mentre la resta es menjava el raïm, però els amics, en sentir la proposta, em van prendre per un ofuscat asocial); continuo: copa de cava a les dotze i un minut; trucades impossibles als familiars; missatges SMS que arriben dos dies tard als destinataris; fer el ronsa una estona per no ser els primers en arribar a la discoteca; aconseguir entrar a la discoteca de torn que, per no haver-hi anat més d’hora, ara està a rebentar de gent; controlar-se amb les copes (o descontrolar-se si no agafes el cotxe); marxar del local quan els goril·les te’n fan fora amb mala llet; contemplar el patètic espectacle de la gent borratxa tirada pel terra, entre vomitades, i que començarà l’any nou amb una ressaca de les que fan història; i tornar a casa a dormir ben poques hores ja que segur que l’endemà hi ha algun dinar familiar, dinar que, inevitablement, es converteix en un contundent esmorzar. Malgrat tot això, generalment t’ho acabes passant més o menys bé, la qual cosa té el seu mèrit, francament.

Aquest any, no obstant això, sí que sabem el que farem: el que el Lluís ha batejat amb el nom de
remember. Això significa que sortirem pel Poble Nou, tal i com ho fèiem fa deu o onze anys. Ja vam celebrar un remember d’aquests per Sant Joan, visitant els locals de mala mort del casc antic que ens havien allotjat quan érem més jovenets, mentre jugàvem a ficar el coi de duro dins d’una tira de gots. Però va ser un fracàs: tothom era a la platja. Esperem que aquest ens surti millor. De moment, però, a mi ja m’ha tocat treballar, ja que m’han encolomat comprar les entrades anticipades de la discoteca. Una discoteca que, tot i ser la mateixa que freqüentàvem nosaltres, ha canviat de nom, com gairebé tota la resta de locals, pel que he pogut comprovar durant el passeig pre-remember que he fet pel Poble Nou. Tant hi fa, ara ja tinc les entrades i me’n vaig a buscar el metro a Marina per tornar a casa i posar-me una mica decent per aquesta nit (tampoc cal matar-s’hi gaire, doncs a la que la gent ja porta dos copes ja ni s’hi fixen si vas ben vestit i planxat).

Mira, tu, el tanatori de Sancho de Ávila. No deixa de ser paradoxal que a dos-cents metres de la zona de marxa hi hagi un lloc on l’única marxa que s’hi pot trobar és la fúnebre. Clar que a les discoteques l’entrada és voluntària mentre que al tanatori... El que sí que té delicte són aquestes botigues de làpides i tombes dels voltants del tanatori. Ja sé que són botigues com qualsevol altra però donen un mal rotllo de nassos. Seria bo que en alguna d’aquestes làpides de l’aparador hi aparegués el meu nom! No sé com m’ho agaf... Collons! No pot ser! És impossible! N’hi ha una que hi té inscrit el meu nom i els dos cognoms! Ai, déu meu! No serà una broma oi? No, no pot ser, cap amic meu s’atreviria a tant i dubto que el propietari de la botiga s’hi avingués. I algun programa d’aquests de la càmera oculta? No, tampoc, seria passar-se de la ratlla això. A veure, calma, ara em giraré, em fregaré bé els ulls, m’arrancaré un cabell i tornaré a mirar, no sigui que estigui patint una al·lucinació. Em giro, em frego els ulls, m’arranco un cabell (ai!), torno a mirar i... merda! El meu nom segueix allà! Serenitat, no he de perdre la serenitat. Espera, aturaré el paio aquest que s’acosta i li preguntaré quin nom hi veu inscrit en el coi de làpida.

– Escolti, perdoni, em pot fer un favor?

– Mira nano, si vols calés t’equivoques de persona.

– No, no, no es tracta d’això. Miri, vingui cap aquí, a l’aparador. Em podria llegir en veu alta el nom que figura en la segona làpida de l’esquerra?

– Quina? Aquella negra?

– Sí, aquella, si us plau.

– A veure, espera, que em poso les ulleres que sense elles no ho podré llegir bé. On les he ficat ara? Potser me les he deixat al cotxe...

– Però que no ho veu sense ulleres? Si les lletres són ben grosses! Ràpid, per favor! Que és qüestió de vida o mort!

– Carai noi, tranquil, eh? Que la làpida no marxarà pas de vacances! Aquí són, ja les he trobat! Eren a la butxaca on hi duc les claus. Recoi! A veure si ara se m’hauran ratllat els vidres. Té, mira noi, els veus ratllats tu els vidres?

– No, no, senyor, els vidres estan més nets que si fossin nous.

– Noi, no te’n fotis de mi, eh? En fi, a veure, quina làpida em deies? A la negra et referies, oi?

– Sí, sí, sí! La negra!

– Ja va, ja va! Doncs hi diu Jonàs Matadegolla Filaberquí. Vés per on, quin nom més curiós, oi? Això sí, ben català!

Ai, déu meu! Ni al·lucino ni estic boig: el meu nom està gravat en una làpida d’un aparador! Però com pot ser? És una advertència? O potser una esquela anticipada?

– Noi, noi, et trobes bé?

– Com? Sí, sí, moltes gràcies. Adéu-siau.

– Adéu, adéu. Quin noi més estrany... Almenys ha estat agraït, cosa poc freqüent en el jovent d’avui en dia.

I ara què faig? Entro a la botiga i pregunto què hi fa el meu nom complet gravat en aquella làpida? Li ensenyo el meu DNI al paio de la botiga i li demano que faci el favor de retirar immediatament la pedrota aquesta dels pebrots? Jonàs, sobretot no has de perdre la calma; recorda el doble àlbum en directe de Siniestro Total:
Ante todo mucha calma. Calma. Serenitat. Cal evitar perdre els nervis. De ben segur que hi ha una explicació lògica per aquesta insòlita situació. Seguríssim. Però l’explicació només la sabré trobar si em sé mantenir calmat, tranquil i serè. Pensa, Jonàs, pensa, i en trauràs l’entrellat.

Però com collons puc mantenir la calma amb la porta d’un nínxol que té el meu nom! És que no pot ser, ha de ser una broma d’algun malparit que em vol mal. Però qui em vol mal? Si jo no tinc enemics! No n’he tingut mai! Que això no és una pel·lícula on la policia em preguntaria qui són els meus enemics. He sabut fer amics a la meva vida però no sé com aconseguir fer-me’n d’enemics! No m’interessa tenir enemics! Clar que, ben pensat, posats a fer que algú em vol veure a l’altre barri, millor hauria estat tenir-ne uns quants; així seria més senzill descobrir el retorçat i diabòlic cervell que se les ha enginyat per muntar-me aquesta tortura psicològica tan bestial.

Jo entro. Entro i li pregunto al paio panxut aquest de la botiga què nassos hi fa aquella làpida a l’aparador. I com no em doni una explicació entenedora i clara li faré veure que ja en pot començar a gravar una de làpida amb el seu nom. La mare que l’ha matriculat! Segur que és cosa d’aquest cretí de la botiga. Ell ha d’estar implicat en aquest complot contra mi. No sé què hi pot tenir a veure però ell ha de saber per què aquesta làpida satànica porta el meu nom. Som-hi Jonàs, entra a la botiga i canta-li les quaranta al desgraciat aquest!

No puc. No ho puc fer això. No puc entrar i acusar aquest paio de voler veure’m mort. Aquest element no m’ha vist mai, no sap qui sóc. Deu haver estat una pura coincidència. Clar, això és el que ha passat, una pura i increïble coincidència. La gent que es dedica a aquests negocis deuen buscar noms i cognoms ben rocambolescos per tal que ningú es trobi gravat en una làpida. I s’ha donat la casualitat que, buscant un nom impossible, i el meu ho és, realitat i ficció s’han trobat en la meva persona. Perquè, a més a més, jo no hi vinc mai per aquesta zona; qui podria esperar que jo passés tal dia com avui i em trobés de morros amb la meva pròpia làpida? Els meus amics, que m’han enviat a comprar les entrades? No home no, fa gairebé trenta anys que ens coneixem i cap d’ells seria capaç de fer-me una broma tan pesada. Una autèntica, increïble, recargolada i no sé quants adjectius més coincidència, això és el que és! Coi, Jonàs, ho veus com amb calma i tranquil·litat tot es soluciona? Au, va, cap al metro.

Mira que pensar que algú em volia pelar... Massa sovint la imaginació em desborda a mi mateix; hauria d’escriure un llibre. Pensar que el pobre dependent de la botiga mortuòria se’m volia carregar! I arribar a creure que els meus propis amics m’han muntat tot aquest sarau! Ai, Jonàs, toca de peus a terra! Per sort, quant més me n’allunyo, més clar ho veig que m’he ofuscat de mala manera. A veure, estic a Urquinaona; molt bé, a la següent parada he de baixar per fer el transbordament amb la línia tres. Carai, tu! Me n’avergonyeixo del meu comportament. Aquell pobre home que he aturat davant l’aparador encara deu estar rient del que li ha passat. Però com he pogut arribar a pensar que algú em volia veure mort! Sort que ningú se n’ha assabentat que sinó, no sabria on amagar-me.

I una merda! Les coincidències no existeixen! Això ha estat buscat i preparat en contra meva, segur, no pot ser una altra cosa. Per què, a veure, a qui se li acudiria un nom tan rar i pintoresc com Jonàs Matadegolla Filaberquí? I per què no Josué Mata... Mata... Matalaploma, per exemple? Jo què sé! No em puc creure que algú s’hagi inventat el meu nom així com així. No, no, això està fet expressament. I tant! Ara mateix torno a la botiga, enganxo al dependent pel coll i ja pot posar-se a piular sense parar si no vol que el llenci a la fossa comuna. Un lloc ben trist, per cert, aquest de la fossa comuna per un paio del seu ram; segur que li farà mal aquesta amenaça. Que es vagi preparant perquè ara vinc, malparit!

Ja he arribat. Vinga, Jonàs, sense por, entra i enfronta-t’hi. Espera! Potser seria millor entrar-hi amb algun objecte contundent per si de cas les coses van mal dades. On trobo ara jo alguna cosa que em pugui servir d’arma? Mira, allà baix hi ha un sac d’aquests de runa ple a vessar. Segur que hi trobo quelcom que em servirà. A veure... carai, n’hi ha per donar i vendre aquí! Aquest: un tros de granit sobrant d’una vorada barcelonina. Coi, déu n’hi do com pesa! Però millor, així el cop serà més fort. A més, m’hi cap perfectament a la butxaca de la jaqueta. Anem Jonàs, anem, que poc s’ho espera aquest superb i cregut assassí que té la fatxenderia d’anunciar els seus crims públicament!

Un moment. Com ho faig això? Entro educadament i pregunto per la làpida com si fos una curiositat o bé entro sense saludar, amb pas enèrgic, i quan estigui a l’alçada del criminal aquest l’agafo pel coll i l’amenaço amb el roc? Potser millor la primera opció ja que així el cràpula aquest es pensarà que sóc un client i em voldrà atendre amb tota la confiança del món. I llavors, quan li hagi preguntat per aquella làpida en concret, m’abraono sobre ell i el faig cantar en un tres i no res. Sí, crec que serà la millor manera. El factor sorpresa està del meu costat! Au, som-hi!

O no. Potser millor entro a sac, a pas lleuger, amb cara de mala llet i amb el granit amagat. I quan el tingui a tocar l’enganxo pel coll, li foto quatre crits que faran que es cagui a les calces i li ensenyo el granit que obrirà el seu cap si no em satisfà amb una explicació clara i concisa. Així, i tant, molt millor així. Endavant Jonàs,
A por ellos... que son pocos y cobardes, com deia un altre àlbum doble en directe, aquest del Loquillo i els seus Trogloditas!

– Hola, bona tarda, en què el puc ser... però què fa? Deixi’m anar!

– A veure, tu malparit, veus aquest tros de pedrota que porto a la mà? La veus, oi? Perquè si no m’expliques què collons hi fot el meu nom gravat en una làpida de l’aparador, el proper cop que veuràs aquest tros de granit serà dins del teu cap aixafat. Així que parla!

– Però què diu vostè? Deixi’m anar o truco a la policia!

– Truca, si pots, desgraciat! Au, explica’t! Per què en aquella làpida hi fot Jonàs Matadegolla Filaberquí? Digues, va! Perquè ja deus saber que aquest és el meu nom i cognoms, oi? Qui t’ha manat fer-ho? Qui em vol veure mort? Hi estàs embolicat tu? Segur que sí. Au, parla o t’obro el cap en dos, funerari de merda!

– Calmi’s, senyor, li demano per favor.

– Que em calmi! T'atreveixes a demanar-me que em calmi? Molt bé, em calmaré si m’ho expliques tot amb pèls i senyals, d’acord? Però com no m’agradi el que em diguis et juro pels teus morts que et faré empassar sencera la meva làpida! Au, digues!

– Gràcies, senyor. A veure, si no ho he entès malament vostè es diu Jonàs Matadegolla Filaberquí i nosaltres tenim una làpida amb aquest nom a l’aparador. És això, oi?

– Sí, continua, que la meva pedra i jo t’escoltem atentament. Però t’aviso que la meva estimada amiga granítica no té gaire paciència.

– Tranquil·litzi’s senyor Matadegolla, que segur que tot té una explicació. Ara avisaré a l’amo i mirarem d’aclarir tot aquest desagradable afer. Li sembla bé?

– Res em sembla bé, però avisa’l, a veure si hauran de ser dos els caps que destrossi. Una bacanal de massa encefàlica s’està preparant, pel que veig.

– Manel! Avisa al senyor Trencalòs, que vingui ràpid. És urgent, Manel!

– Molt urgent, Manel! Urgentíssim! No sé pas si podré contenir gaire estona més el meu tros de granit. Està que frisa per destrossar, el meu bon amic.

– Senyor Matadegolla, calmi’s, per favor. El senyor Trencalòs és el propietari del negoci. És ell qui decideix el disseny i els continguts dels aparadors. Vol seure, senyor Matadegolla?

– Deixa de dir-me senyor! I no, no vull seure! El teu Trencalòs està trigant massa i jo no tinc tot el dia per perdre, sobretot quan penso que algú d’aquí em vol enviar al clot.

– Ara mateix vindrà, no s’impacienti. El senyor Trencalòs sempre està molt ocupat i hem de suposar que tenia alguna gestió a mig fer.

– Doncs sort que li has dit al matat aquell que era urgent! Pel que sembla, el teu amo no et té en gaire estimació. Amenaçat de mort com estàs per la meva pedrota, s’ho pren amb molta calma i això no m’agrada gens. Eh, tu Trencalòs dels pebrots! O surts o mato ara mateix el desgraciat que tinc aquí! Em sents? Diria que no. El paio aquest deu tenir el cervell girat de tant conviure amb la mort dia rere dia. Trencalòs!

De sobte, sento passes darrere meu. Em deuen voler atacar a traïció, els covards!

– Bon dia, senyor, en què el puc ajudar?

– Ah, ja era hora! És vostè en Trencalòs?

– Si, senyor... Matadegolla, m’han dit? És això correcte?

– Tu sabràs si és correcte, enterramorts! Per què el meu nom és gravat en una de les làpides del teu tètric i esgarrifós aparador? Au, digues què collons passa aquí, o li aixafo el cap al teu empleat ara mateix! Com? On s’ha ficat? Ei, tu, cagat de merda vine cap aquí! Com hagi de venir jo a buscar-te encara serà pitjor!

– Senyor Matadegolla, no s’exalti. Com li ha dit el meu empleat, jo li donaré l’explicació que vostè demana. El seu nom és a la làpida per la simple raó que vostè morirà ara mateix. Manel, ja pots disparar.
– Què? Com? Aaaaaaahhh!

* * *


Aaaaaaahhh! Hòstia! Només era un somni! O un malson, més ben dit. Ja hauria pogut ser un d’aquells somnis que cada nit es tenen però que no es recorden; però no, sembla haver durat tota la nit, amb tota mena de detalls i com si de debò m’anessin a pelar. Quina por!

A veure quina hora és? Dos quarts de dues ja? M’hauré d’aixecar per anar a dinar-esmorzar els canelons i els llagostins de la iaia; a més de ser u de gener, avui també és el seu aniversari. Em sembla que l’estómac respondrà com déu mana però la ressaca cerebral l’arrossegaré fins demà passat. Au, som-hi, a la dutxa. Ja sé què faré aquesta tarda: m’escaparé d’hora després del cafè i m’arribaré a Sancho de Ávila. Seria bo trobar-hi una làpida amb el meu nom!

* * *

Ja estic sortint de Marina. Els he deixat anar una mitja bola per poder marxar abans: els he dit que havia quedat amb uns que estan més morts que vius, com si em referís als meus amics; fins i tot els ha fet gràcia. És que, qui s’atreviria a dir el motiu real? Si jo mateix ja veig que és una autèntica estupidesa, imagina’t els altres. Bé, és igual, deixem-ho, que ja arribo.

Caram, aquest aparador és clavat al del somni! Suposo que deu ser perquè aquesta matinada hi he passat bastant torrat per venir a buscar el metro. No t’espantis, burro, que aquí només hi ha làpides amb cognoms bastant corrents. A veure, l’aparador del costat...

Merda! Merda, merda i merda! No pot ser! Jonàs Matadegolla Filaberquí! M’estic tornant boig o és que ara hauré de reviure el meu somni però en aquesta ocasió en carn i ossos? Ai, déu meu, què he fet jo per merèixer això? Espera un moment. Hi ha alguna cosa més escrita! Coi, no ho veig a fosques! Semblen números. Calla, que encara m’informaran sobre l’any de la meva mort! Home, si és a partir del 2070 els ho agrairé eternament; m’asseguren gairebé cent anys de vida. Però no ho aconsegueixo veure bé! A veure si tinc sort i passa algun cotxe en aquesta direcció que amb els fars enfoqui l’aparador. Vinga, un cotxe. Cotxes, cotxes! Res, ni un. Tants com n’hi ha per tot Barcelona, contaminant-la de dalt a baix, i ara no en passarà ni un per aquest carrer. Paciència, Jonàs, paciència.

Ara, ara! Ara en ve un. Bé, no és exactament un cotxe però potser em serà més útil i tot; és el camió que buida els contenidors de les escombraries. Si es queda aturat recollint la brossa d’aquell parell de contenidors d’allà baix, els fars quedaran netament dirigits cap a la meva làpida (estic per comprar-me-la, ja me l’aprecio i tot). Bingo! A veure aquestes xifres: 1974-2007. Això és el que hi posa? Però si avui ja estem estrenat el 2008! Jo ja no entenc res. Hauria de ser mort jo? M’havia reservat el destí dinyar-la d’un coma etílic o d’un accident aquesta nit passada? O és que la mort, paradoxalment, també és humana i s’ha despistat?

Conte escrit el 2007.
Revisat el 21 de desembre de 2012.

dilluns, 18 de març del 2013

El senyor King *


Foto presa el 20 de gener de 2013 a l’hort urbà de la masia de Can Cadena, Parc de Sant Martí, Barcelona.

dimarts, 12 de març del 2013

Coses de parella. La gelosia

Lletra de la cançó: José Luís Perales

¿Y como es él?

De debò, no entenc perquè ho vols saber. Què en trauràs de bo? T’asseguro que em sap greu haver-te fet mal, però sembla que tu vulguis furgar en la teva ferida, i així només aconseguiràs que trigui més en cicatritzar. Em sembla que he fet malament, no hagués hagut de venir. Però bé, si ho vols saber, doncs t’ho diré.

Deixant de banda l’aspecte físic, que no ve al cas i que a més dubto que te’n poguessis fer una idea amb quatre adjectius, és un noi atent i amable. Sap i li agrada escoltar, és comprensiu i procura ser empàtic; per altra banda, també és molt divertit i enginyós, em fa riure molt. No sé què més puc dir-te però em sembla que amb això ja te’n pots crear una imatge.

Sí, sí, ja ho sé, però ho sento, les coses han anat així. No he negat mai que fossis un bon home, però mira, què vols fer-hi, jo notava que la relació s’havia esgotat, que havíem entrat en un perillós túnel rutinari que em feia pànic. Em sap greu, pots pujar-hi de peus.


¿En qué lugar se enamoró de ti?

Però trobes que és important això? Què vols que et digui? Potser li hauries de preguntar a ell? Vols que el truqui? D’acord, perdona, però és que en fas un gra massa. No trobo cap justificació a que vulguis saber on es va enamorar de mi.

Com? Que on em va fer el primer petó? Però què t’has pensat? Per què t’ho hauria de dir? O et prens les coses amb més calma o acabaràs malament. Calla, que potser el que vols saber és si em va fer el primer petó en algun lloc emblemàtic on nosaltres ens n’haguéssim fet un, oi? Ho sabia! Doncs pots estar tranquil, que el primer petó ens el vam fer al carrer del Call. Sí, ja em suposava que no sabries on és.


¿De dónde es?

De Tegucigalpa, si et sembla! Per favor! Si no el coneixes ni el coneixeràs, per què nassos vols saber d’on és? O és que et preocupa que no sigui catalanet i blanquet? Estàs insuportable! A aquest pas, hauràs de demanar l’ingrés al frenopàtic! Decididament, no hagués hagut de venir.

Pots estar ben tranquil! És català català, amb cognoms catalans en tot el seu arbre genealògic i descendent directe de Jaume I. Que n’arribes a ser de burro! I jo què sé si està emparentat amb Jaume I! Era una exageració, res més. És que m’estàs posant negra!

Que si és de Barcelona? Em canses, em canses molt. Potser sí, potser és de Barcelona, potser és d’Arenys de Mar o potser és de Reus. Vols que te’n doni l’adreça també? Me’n vaig, no t’aguanto més!


¿A qué dedica el tiempo libre?

Que què? Vinga, xaval, vés a la merda! Estàs sonat perdut, fes-t’ho mirar. Que què em costa dir-t’ho? El cas no és si em costa dir-t’ho o no, sinó què collons n’has de fotre tu del que fa ell durant el seu temps lliure! Ho vols saber? Doncs col·lecciona armes, si, t’ho juro, té un arsenal que espanta! Des de trabucs del sometent fins a instruments de tortura medievals! Així que vigila que no s’emprenyi.

Que no t’ho creus? M’és igual. Adéu, me’n vaig, no puc més. Com? Que et respongui abans de marxar? Ai, déu, què he fet jo per merèixer això! Molt bé, t’ho diré, no pateixis.

Folla, fornica com un animal salvatge! És una bèstia al llit, mai en té prou i em té absolutament encantada. Això és el que fa durant el seu temps lliure, queda clar? Au i que et bombin! Desapareix de la meva vida!

Conte escrit el 4 de maig de 2006.
Revisat el 24 de gener de 2013.

dimarts, 5 de març del 2013

Punyetes del català (II). La I entre cognoms


Amb el teu permís, Pepe, allà on siguis (lloc que hauràs convertit en una esbojarrada olla de grills, d’això n’estic segur), utilitzaré el teu nom per a aquest escrit, que no tinc ganes d’ofendre algú, ni que sigui accidentalment, i posaria la mà al foc que a tu aquest escrit com a molt te la portaria fluixa.

Així doncs, anem al gra. José Rubianes Alegret: tres paraules que corresponen al nom de pila i als respectius primers cognoms de pare i mare. Ras i curt, sense conjuncions pel mig ni res semblant. A mi, si algun cop m’han escrit la I, acte seguit he demanat que l’eliminessin. I és que mai he acabat d’entendre aquesta dèria d’alguns d’inserir la conjunció copulativa entre el primer i el segon cognom. Així d’entrada se m’acudeixen tres possibilitats que justifiquin la presència d’aquesta lletra:


  • La primera podria venir, precisament, del caràcter copulatiu de la conjunció, interpretat (amb pinces) com l’origen dels cognoms de la persona: ja que provinc d’una còpula, és just que aquesta I copulativa sigui present al meu nom complet. L’acudit, si és que arriba a aquesta categoria, és tan dolent i barroer que val més deixar arraconada aquesta opció.
  • La segona possibilitat no està gaire allunyada de la primera. Qui afegeix la conjunció entre els seus dos cognoms en realitat ens vol dir que, el dia de la rebolcada triomfal, el llit estava ocupat únicament pels legítims propietaris; no hi havia ningú més que pogués exigir que el futur fill portés tres cognoms. No cal dir que torna a ser un acudit estúpid que no fa riure, així que potser també és millor descartar-la.
  • I la tercera i darrera possibilitat és la que, des del meu punt de vista, ja no va tan desencaminada: la conjunció entre el primer i el segon cognom es deu exclusivament a un lleuger caràcter exhibicionista de reafirmació de la identitat catalana. N’hi ha que hi posen pebrots, i d’altres hi posen is; tot és respectable.

Almenys, però, és d’agrair que la llengua catalana hagi estat prou hàbil al llarg de la història per només incloure la conjunció I entre cognoms, perquè si hagués optat també per la disjuntiva O, s’haurien pogut produir un bon nombre de casos (amb tota la problemàtica que se n’hauria derivat) com el de l’hipotètic José Rubianes o Azaña i Alegret.

(Pepe: abans d’Azaña havia escrit Aznar, però m’ha semblat de molt mal gust. Espero que Azaña sigui més adequat)


Text escrit el 24 de gener de 2013.