Punyetes del català (I). Les hores

Baixa'l en PDF.

Començo a escriure aquest text a un quart i cinc de cinc (de la tarda). La frase anterior és la manera correcta de dir les hores en català. Segons la normativa, no puc dir que són les quatre i vint o, per ser encara més exactes, les setze i vint (d’aquí el parèntesi d’abans, que podia confondre a més d’un). Però, ja posats a dividir l’hora, m’atreveixo a fer una proposta trencadora: per què no puc dir que és un terç de cinc? Sona estrany, és cert, però els números no enganyen, i un terç de seixanta és vint. No obstant això, a aquesta nova idea li dono poques esperances d’èxit; al capdavall, si les mitges no es consideren correctes, no hi ha motius perquè els terços aconsegueixin aquest estatus. Segons la Viquipèdia, tot això dels quarts té l’origen en els rellotges de sol. Malgrat tot, si algun expert contrastat llegeix aquest text li agrairé de tot cor que em corrobori el fet pel qual els quarts tenen el privilegi de ser els protagonistes de les hores catalanes.

Fem d’advocat del diable, ni que sigui una mica: mitja és una paraula incorrecta? És evident que no ja que els més puritans fins i tot arriben a dir un quart i mig de cinc, que serien, si no vaig errat, les quatre i vint-i-dos minuts i trenta segons (una exactitud que, a banda d’absurda, personalment em treu de polleguera). Llavors, per què no podem dir que són les quatre i mitja de la tarda, les cinc menys quart (si hem de ser estrictes potser caldria dir les cinc menys un quart) o les sis i trenta-vuit? És influència del castellà, diran alguns, i no s’equivocaran, però en un món on tot es mou tan ràpid i on en un dia estàs a l’altra punta del planeta, les llengües tendiran cada vegada més a compartir –que no competir– paraules i expressions (futbol, roba casual, però també rachola, enchegar, barrecha, moncheta, tocho...).

Les mitjes hores són una expressió tan extesa, com a mínim pel que jo he copsat arreu del territori, que, al final, com tantes altres coses en les que el costum s’acaba imposant, caurà pel seu propi pes.

Text escrit el 21 de desembre de 2012. 

Un pare responsable (XII). La perspectiva

Observant familiars i amics ja s’havia adonat que la paternitat transformava els homes, fins i tot aquells que prenien Clint Eastwood com a model a seguir. El que no es podia imaginar, però, era que el sentiment li hagués traspassat el moll de l’os i li hagués canviat la perspectiva de tants aspectes de la vida. Sense anar més lluny, en aquell mateix moment l’envaïa la tendresa mentre mirava embadalit un documental sobre goril·les, en el que hi apareixia una cria que s’adormia damunt de sa mare sense deixar anar el mugró ni un sol instant.

Quan era a punt de vessar les primeres llàgrimes d’emoció, un cop d’ull al rellotge li va fer recordar que ja havien passat els nou minuts de plorera del seu fill. Com que es resistia a adormir-se, ara en tocaven onze.

Microrelat escrit el 4 de gener 2013.

Catalònia

Reunits a la luxosa sala de juntes, el conseller delegat assegurava a la resta de col·legues, tots ells acollits en deixar la vida política, que les lleis no escrites dels mercats eren filles de les lleis naturals: els forts sobreviuen i els dèbils cauen. No hi havia volta de full. Un exemple, va dir, el podien trobar anys enrere: que hagués tancat una llibreria quasi centenària i al seu lloc hi hagués ara un restaurant de menjar ràpid americà era un cas més d’aquesta llei que, alhora, ajudava a perpetuar-la. Al capdavall, el poble havia parlat, i si preferien les hamburgueses als llibres eren ben lliures de fer-ho. Ningú els havia obligat.

No gaire lluny d’allà, el policia de la brigada d’antiavalots maleïa els manifestants que tenia al davant mentre intentava netejar la visera del seu casc de la barreja de quètxup, maionesa, mostassa i traces de carn i cogombre que li havia caigut al damunt. Aquella època daurada en la que els atacaven amb llibres ja era passada.

Microrelat escrit el 12 de gener de 2013

L'elefant

Foto presa el 8 d’agost de 2007 a Petra, Jordània.