diumenge, 27 de març del 2011

La borsa o la vida


El Japó ha estat sacsejat violentament per un terratrèmol i el posterior tsunami que, al mateix temps, han trasbalsat la resta del món. A tot això, s’hi ha sumat el risc nuclear que, ara com ara, no es sap quan es podrà controlar. El condol i les mostres de suport d’arreu del planeta no s’han fet esperar, però, com ja és habitual quan el món pateix qualsevol mena de catàstrofe –natural, bèl·lica o un esternut en algun país petrolífer–, la borsa ha caigut en picat. Això sí, quan s’hi injecta diner públic torna a pujar a l’acte. El dia que el diner deixi de ser tan poruc i covard com per deixar un país a l’estacada en moments tan complicats, la humanitat haurà fet un gran pas endavant.


Carta publicada a La Vanguardia (18/03/2011) i El Punt/Avui (18/03/2011).

dimarts, 22 de març del 2011

La perfecció

– Espera, espera! Abans de tallar-me el coll deixa que m’expliqui, d’acord? Deus pensar que estic fent una bogeria o que sóc un estúpid integral amb un cervell d’ameba, però crec que, de debò, és el millor per a tots dos. Mira, t’hi posaré alguns exemples que m’ajudaran a fer-me entendre. Però, si us plau, procura no interrompre’m, perquè ja saps que perdo el fil amb facilitat. A veure, agafa, per exemple, el Michael Schumacher. Sí, sí, el pilot de Fórmula 1 que es va retirar no fa gaire. Aquest paio ho ha guanyat tot, absolutament tot. Potser m’equivoco amb les xifres però diria que té sis o set títols mundials, el rècord de victòries, el rècord de poles, el rècord de voltes ràpides i qualsevol altre rècord que ens puguem imaginar. És cert que en els dos últims anys de la seva carrera no va guanyar el títol, però bé, el segon any no el va aconseguir per autèntica mala sort i perquè l’Alonso és un fenomen, per molta ràbia que els faci a alguns. En resum, què es pot dir del Schumacher? Doncs que es va saber retirar a temps, malgrat que probablement estava en condicions de tornar a lluitar pel ceptre de campió mundial. Un altre exemple pot ser perfectament el Lance Armstrong. Què dius? Que ja en tens prou? Deixa’m acabar dona, serà un moment. El que et deia: l’Armstrong aquest és una altra bèstia de la naturalesa. Després de superar, si no vaig errat, un càncer en un colló, va i guanya fins a set Tours de França consecutius. I després el malparit es retira, així de senzill, quan tothom donava per descomptat que guanyaria el vuitè si s’ho hagués proposat. Mira què et dic, que l’Armstrong encara és millor exemple que no pas el Schumacher, doncs ho va deixar córrer sense que ningú l’aconseguís vèncer. És o no és un mirall de l’ànima i l’esperit en el qual tots ens hi voldríem veure reflectits? Aquest home és el meu ídol. I ja que et veig tan receptiva a les meves explicacions, hi afegiré un tercer i últim cas admirable: el de l’esquiador noruec Kjetil André Aamodt. Tothom sap qui és el l’Alberto Tomba, el Hermann Maier o el Marc Girardelli, però cap com l’Aamodt. Com dius? Que no t’agrada l’esquí i que no els coneixes? Bé, això és igual. El cas és que l’esquiador aquest és un altre crack que ho ha guanyat tot. Té el rècord de medalles olímpiques i ha vençut en totes les disciplines del seu esport. A més a més, ha superat lesions per les que molts el donaven per acabat. I tot i que el cuquet de la competició l’incitava a continuar fins als següents Jocs Olímpics, ha sabut dir prou i s’ha retirat no fa gaires setmanes. I saps com? Doncs guanyant, com havia de ser!

– Has acabat ja?

– No, encara no, un moment, no siguis impacient. Entens ara per què t’he explicat tot això, oi? Tu i jo estem en la flor de la vida i el nostre amor és immens, i, per tal que tot això no es podreixi i puguem mantenir sempre un record inoblidable d’aquests anys, el millor és que ens separem ara mateix. Més clar, l’aigua!

– Potser sí, potser tens raó. No és gaire habitual que les parelles se separin tot just quan han tornat del viatge de nuvis, però bé, que la gent pensi el que vulgui. Un viatge, per cert, que ha estat sensacional, que se’ns ha fet curt i en el qual hem gaudit com potser no ho tornarem a fer; en definitiva, segurament els millors dies de les nostres vides, no creus? Però bé, entenc la teva postura, i com que l’entenc tan bé, jo també et vull ajudar. Ara que ets jove, fort i amb una potencial sexual que diria que ha arribat al màxim, cosa que has demostrat sobradament des de sempre i especialment aquests darrers quinze dies, m’agradaria donar-te un cop de mà en aquest tema. Què prefereixes? Que et talli la titola amb unes tisores de podar o amb una serra elèctrica? I els teus espermatozous, què voldran? Una trepitjada amb les sabates de taló o una simple i contundent puntada de peu? Tu tries.

Conte escrit el 14 de gener de 2007.
Revisat el 22 de març de 2011.

dijous, 17 de març del 2011

Jules Verne


Foto presa el 27 de novembre de 2010 al Canal Beagle, prop d’Ushuaia, Terra del Foc, Argentina.

dissabte, 12 de març del 2011

Setmana blanca o setmana santa?


S’acaba el segon torn de la ja famosa setmana blanca escolar. El nou govern ha decidit eliminar-la de cara al proper curs, amb la qual cosa aquesta setmana festiva que ha dut de corcoll a tants pares i mares només haurà estat vigent un curs. Podríem parlar de si era convenient o no instaurar aquesta setmana, com també ens podríem preguntar fins quan haurà d’aguantar la societat els continus canvis que pateix l’ensenyament cada dos per tres en aquest país; en el primer cas, un servidor no té cap mena de criteri pedagògic on poder fonamentar si aquests dies no lectius incideixen d’alguna manera en el desenvolupament curricular de l’alumnat, i, en el segon, potser caldria un acció conjunta de la ciutadania que exigís d’una vegada per totes un pacte nacional consensuat i amb perspectiva de futur.

Ara bé, tal i com es pot intuir amb el títol d’aquest escrit, l’objectiu d’aquesta reflexió és un altre. I és que potser ens hauríem de començar a replantejar si la mobilitat de la setmana santa no ens perjudica més del que ens pensem. Aquest any, sense anar més lluny, diumenge de pasqua cau el 24 d’abril mentre que el 2008 va ser el 23 de març, cosa que equival a un mes sencer. No seria més fàcil establir que la setmana santa es celebrés durant uns determinats dies? No ens beneficiaria això a tots? Perquè en el que coincideix tothom és que és molt diferent treballar o assistir a classe dos mesos i mig des del gener que tres i mig. El cansament s’acusa notòriament en el segon cas (en un trimestre, a més a més, orfe de dies festius).

Evidentment, esperar un avanç en aquest sentit és gairebé utòpic, sigui per tradició o sigui pel poder que encara ostenta l’església catòlica. Sorprèn, però, que en un estat aconfessional i en una societat cada vegada més laica, mai s’hagi plantejat la possibilitat del canvi de dates (per no parlar de l’absurditat de l’elevat número de festius durant el darrer trimestre de l’any).

I és que, mirat fredament, resulta com a mínim sorprenent que es conegui amb exactitud la data de naixement de Jesucrist (que curiosament coincideix amb el solstici d’hivern com Sant Joan amb el d’estiu) i, al contrari, no se sàpiga quin dia concret va ser executat, malgrat que estan escrits detalladament els últims dies de la seva vida.

Text escrit el 12 de març de 2011.

dimarts, 8 de març del 2011

Vacances amenaçades


Segurament els sindicats d’AENA tenen les seves raons per convocar una vaga, com també les devien tenir els controladors aeris mesos enrere o el personal de terra que va envair la pista de l’aeroport ara ja fa uns anys. Sens dubte, estan en el seu dret, com també tants d’altres tenen el dret de gaudir de les seves vacances. Ara bé, no han pensat que si les vagues es realitzessin qualsevol dia laborable, potser obtindrien més fàcilment el suport de gran part de la societat? Tot és qüestió d’empatia: poden exercir el seu dret a la vaga sense perjudicar a milers de treballadors com ells que han aconseguit estalviar uns diners per poder-ne gaudir de la millor manera: viatjant.


Carta publicada a l’Avui (02/03/2011), La Vanguardia (02/03/2011) i El Punt/Avui (05/03/2011).

dimecres, 2 de març del 2011

Derrotat

Estan preparats i a punt de sortir a l’atac i setge del rei franc. Noto que tots els homes –arquers, cavallers i soldats d’infanteria– estan tensos i nerviosos, així com també puc copsar les seves cares plenes de ràbia i fúria cap al nostre enemic. No pot ser menys, el seu deure és conquerir regnes per a la glòria del seu rei, tot i que jo sàpiga però dissimuli que la glòria serà per a mi. El rei en serà el vencedor i en el seu nom lluitaran fins la mort, però seré jo qui passi als llibres de gestes bèl·liques i d’història com un gran estrateg.

Noranta cavallers, cinquanta soldats, vint arquers i deu catapultes són a la clariana que s’obre al bosc que creix a l’est del nostre castell. L’aposta és arriscada: un exèrcit de cent seixanta homes més deu màquines d’artilleria, deixant la defensa del nostre castell als vint-i-cinc camperols mobilitzats en milícia capitanejats només per cinc soldats. Però ja és ben cert allò que es diu que “qui no arrisca no pisca”. I jo sóc ambiciós. A més a més, tinc al meu favor el factor sorpresa ja que és ben improbable que els francs esperin ara un atac dels que fins fa ben poc eren aliats seus.

No resta, per tant, cap motiu per no llançar l’atac de manera immediata. Així doncs, endavant! L’objectiu és destruir el castell franc i executar el rei.

Què passa? Alerta d’atac? Si, sento soroll de cavalls! Déu meu, ens ataquen els francs pel nord! I els gots per l’oest! Es deuen haver aliat contra nosaltres, contra mi! I justament ara, quan l’exèrcit que tinc preparat és netament ofensiu; només tinc vint arquers contra vés a saber quin número de cavallers enemics. Ja vénen, ja vénen! He d’aguantar com sigui l’atac, no puc permetre que em privin de la glòria i la fama quan més properes les tenia.

Ja són aquí i són una gernació! Ben bé deu haver-hi prop de tres-cents cavallers entre tots dos exèrcits i encara no sé si darrere seu hi porten artilleria. He d’aguantar! He d’aguantar! No puc perdre ara! Porto massa temps preparant el meu atac perquè ara vinguin dos enemics a destrossar-me! Si aguanto, juro pel més sagrat que els aniquilaré a tots! Exèrcits i civils! Els destrossaré les cases, les esglésies, les granges! Tot! Els arrasaré els camps i els tallers! Els... No pot ser! També porten catapultes! Nou, deu... onze! Onze catapultes! I apunten al castell! Disparen! Estic perdut, cada cop tinc menys homes i els milicians que s’havien fet forts als merlets del castell d’aquí a ben poc en fugiran ja que ja s’ha declarat un incendi. Per què? Per què??!!

Vint cavallers, nou arquers i cap soldat. Això és el que encara em queda. El castell és a punt de ser derruït. I el nostre rei fuig com pot dels seus perseguidors. No hi ha res a fer. Fins i tot les catapultes enemigues han destrossat les meves i ara es dediquen a enderrocar la universitat i les cavallerisses. Acaba de morir l’últim arquer i... 

Ja està. Han matat el meu rei. He perdut. Tantes i tantes hores preparant l’estratègia d’atac s’han evaporat en un tres i no res. Quin desastre...

En fi, què hi farem. Hòstia! Les cinc de la matinada! Fa hores que hauria d’haver anat a dormir. Avui només podré dormir tres hores de res. No pot ser! No puc estar jugant fins tan tard! I a veure si encara somiaré en més batalles com altres vegades m’ha passat, amb la qual cosa el descans és nul. Demà paro, desinstal·lo el joc i llenço el CD-ROM. Tot i que això ja ho vaig dir ahir i abans d’ahir i la setmana passada... Vaig a dormir. Bona nit.

INICI-APAGAR-ACCEPTAR.

Conte escrit el 2003.
Revisat el 2 de març de 2011.