La perfecció

– Espera, espera! Abans de tallar-me el coll deixa que m’expliqui, d’acord? Deus pensar que estic fent una bogeria o que sóc un estúpid integral amb un cervell d’ameba, però crec que, de debò, és el millor per a tots dos. Mira, t’hi posaré alguns exemples que m’ajudaran a fer-me entendre. Però, si us plau, procura no interrompre’m, perquè ja saps que perdo el fil amb facilitat. A veure, agafa, per exemple, el Michael Schumacher. Sí, sí, el pilot de Fórmula 1 que es va retirar no fa gaire. Aquest paio ho ha guanyat tot, absolutament tot. Potser m’equivoco amb les xifres però diria que té sis o set títols mundials, el rècord de victòries, el rècord de poles, el rècord de voltes ràpides i qualsevol altre rècord que ens puguem imaginar. És cert que en els dos últims anys de la seva carrera no va guanyar el títol, però bé, el segon any no el va aconseguir per autèntica mala sort i perquè l’Alonso és un fenomen, per molta ràbia que els faci a alguns. En resum, què es pot dir del Schumacher? Doncs que es va saber retirar a temps, malgrat que probablement estava en condicions de tornar a lluitar pel ceptre de campió mundial. Un altre exemple pot ser perfectament el Lance Armstrong. Què dius? Que ja en tens prou? Deixa’m acabar dona, serà un moment. El que et deia: l’Armstrong aquest és una altra bèstia de la naturalesa. Després de superar, si no vaig errat, un càncer en un colló, va i guanya fins a set Tours de França consecutius. I després el malparit es retira, així de senzill, quan tothom donava per descomptat que guanyaria el vuitè si s’ho hagués proposat. Mira què et dic, que l’Armstrong encara és millor exemple que no pas el Schumacher, doncs ho va deixar córrer sense que ningú l’aconseguís vèncer. És o no és un mirall de l’ànima i l’esperit en el qual tots ens hi voldríem veure reflectits? Aquest home és el meu ídol. I ja que et veig tan receptiva a les meves explicacions, hi afegiré un tercer i últim cas admirable: el de l’esquiador noruec Kjetil André Aamodt. Tothom sap qui és el l’Alberto Tomba, el Hermann Maier o el Marc Girardelli, però cap com l’Aamodt. Com dius? Que no t’agrada l’esquí i que no els coneixes? Bé, això és igual. El cas és que l’esquiador aquest és un altre crack que ho ha guanyat tot. Té el rècord de medalles olímpiques i ha vençut en totes les disciplines del seu esport. A més a més, ha superat lesions per les que molts el donaven per acabat. I tot i que el cuquet de la competició l’incitava a continuar fins als següents Jocs Olímpics, ha sabut dir prou i s’ha retirat no fa gaires setmanes. I saps com? Doncs guanyant, com havia de ser!

– Has acabat ja?

– No, encara no, un moment, no siguis impacient. Entens ara per què t’he explicat tot això, oi? Tu i jo estem en la flor de la vida i el nostre amor és immens, i, per tal que tot això no es podreixi i puguem mantenir sempre un record inoblidable d’aquests anys, el millor és que ens separem ara mateix. Més clar, l’aigua!

– Potser sí, potser tens raó. No és gaire habitual que les parelles se separin tot just quan han tornat del viatge de nuvis, però bé, que la gent pensi el que vulgui. Un viatge, per cert, que ha estat sensacional, que se’ns ha fet curt i en el qual hem gaudit com potser no ho tornarem a fer; en definitiva, segurament els millors dies de les nostres vides, no creus? Però bé, entenc la teva postura, i com que l’entenc tan bé, jo també et vull ajudar. Ara que ets jove, fort i amb una potencial sexual que diria que ha arribat al màxim, cosa que has demostrat sobradament des de sempre i especialment aquests darrers quinze dies, m’agradaria donar-te un cop de mà en aquest tema. Què prefereixes? Que et talli la titola amb unes tisores de podar o amb una serra elèctrica? I els teus espermatozous, què voldran? Una trepitjada amb les sabates de taló o una simple i contundent puntada de peu? Tu tries.

Conte escrit el 14 de gener de 2007.

Revisat el 22 de març de 2011.