Derrotat

Estan preparats i a punt de sortir a l’atac i setge del rei franc. Noto que tots els homes –arquers, cavallers i soldats d’infanteria– estan tensos i nerviosos, així com també puc copsar les seves cares plenes de ràbia i fúria cap al nostre enemic. No pot ser menys, el seu deure és conquerir regnes per a la glòria del seu rei, tot i que jo sàpiga però dissimuli que la glòria serà per a mi. El rei en serà el vencedor i en el seu nom lluitaran fins la mort, però seré jo qui passi als llibres de gestes bèl·liques i d’història com un gran estrateg.

Noranta cavallers, cinquanta soldats, vint arquers i deu catapultes són a la clariana que s’obre al bosc que creix a l’est del nostre castell. L’aposta és arriscada: un exèrcit de cent seixanta homes més deu màquines d’artilleria, deixant la defensa del nostre castell als vint-i-cinc camperols mobilitzats en milícia capitanejats només per cinc soldats. Però ja és ben cert allò que es diu que “qui no arrisca no pisca”. I jo sóc ambiciós. A més a més, tinc al meu favor el factor sorpresa ja que és ben improbable que els francs esperin ara un atac dels que fins fa ben poc eren aliats seus.

No resta, per tant, cap motiu per no llançar l’atac de manera immediata. Així doncs, endavant! L’objectiu és destruir el castell franc i executar el rei.

Què passa? Alerta d’atac? Si, sento soroll de cavalls! Déu meu, ens ataquen els francs pel nord! I els gots per l’oest! Es deuen haver aliat contra nosaltres, contra mi! I justament ara, quan l’exèrcit que tinc preparat és netament ofensiu; només tinc vint arquers contra vés a saber quin número de cavallers enemics. Ja vénen, ja vénen! He d’aguantar com sigui l’atac, no puc permetre que em privin de la glòria i la fama quan més properes les tenia.

Ja són aquí i són una gernació! Ben bé deu haver-hi prop de tres-cents cavallers entre tots dos exèrcits i encara no sé si darrere seu hi porten artilleria. He d’aguantar! He d’aguantar! No puc perdre ara! Porto massa temps preparant el meu atac perquè ara vinguin dos enemics a destrossar-me! Si aguanto, juro pel més sagrat que els aniquilaré a tots! Exèrcits i civils! Els destrossaré les cases, les esglésies, les granges! Tot! Els arrasaré els camps i els tallers! Els... No pot ser! També porten catapultes! Nou, deu... onze! Onze catapultes! I apunten al castell! Disparen! Estic perdut, cada cop tinc menys homes i els milicians que s’havien fet forts als merlets del castell d’aquí a ben poc en fugiran ja que ja s’ha declarat un incendi. Per què? Per què??!!

Vint cavallers, nou arquers i cap soldat. Això és el que encara em queda. El castell és a punt de ser derruït. I el nostre rei fuig com pot dels seus perseguidors. No hi ha res a fer. Fins i tot les catapultes enemigues han destrossat les meves i ara es dediquen a enderrocar la universitat i les cavallerisses. Acaba de morir l’últim arquer i... 

Ja està. Han matat el meu rei. He perdut. Tantes i tantes hores preparant l’estratègia d’atac s’han evaporat en un tres i no res. Quin desastre...

En fi, què hi farem. Hòstia! Les cinc de la matinada! Fa hores que hauria d’haver anat a dormir. Avui només podré dormir tres hores de res. No pot ser! No puc estar jugant fins tan tard! I a veure si encara somiaré en més batalles com altres vegades m’ha passat, amb la qual cosa el descans és nul. Demà paro, desinstal·lo el joc i llenço el CD-ROM. Tot i que això ja ho vaig dir ahir i abans d’ahir i la setmana passada... Vaig a dormir. Bona nit.

INICI-APAGAR-ACCEPTAR.

Conte escrit el 2003.

Revisat el 2 de març de 2011.