Conte guanyador del 2n accèssit del V concurs literari Aurora Bertrana. Vilada, 2017.
– Gràcies, moltes gràcies.
– No, si us plau, gràcies a vostè per haver-lo comprat.
Agafa el llibre amb cura i l’obre amb delicadesa fins a la pàgina on hi ha escrita la dedicatòria. La llegeix amb un somriure a la cara i, quan l’acaba, desa el llibre dins la seva cartera.
– Així estic segur que no me l’oblido aquí. El començaré tan bon punt arribi a casa. Tot just abans d’ahir vaig acabar de llegir el seu tercer llibre.
– Home, potser serà millor que el deixi a la tauleta de nit durant uns dies, o encara acabarà empatxat dels meus contes. Sempre pot agafar una bona novel·la negra, que segur que li agraden.
– Què vol que li digui, les novel·les negres em cansen. En canvi, els seus tres primers llibres m’han encantat i m’hi jugo el coll que aquest nou recull no em decebrà gens ni mica. I, escolti, pel que he pogut llegir en diagonal mentre el fullejava, els contes del nou llibre no tenen cap línia temàtica concreta, oi?
– No, en aquest cas són contes independents, si bé comparteixen l’escenari i l’ambientació.
– Ja veig. Cadascun va a la seva, aquí. Sap què significa això? Que el comencen a considerar un bon negoci.
– Tant com un bon negoci...
– N’estic convençut.
– Bé, com vostè vulgui. He de confessar-li que em sento molt afalagat. No estic acostumat a tenir admiradors, si és que se’n pot dir així.
– Doncs si un dia algú li munta un club de fans, segur que me’n faig soci. Bromes a banda, tinc moltes ganes d’agafar el seu llibre i aïllar-me durant una bona estona de la resta del món. A més a més, ahir vaig començar un llibret de poesia que em va recomanar un amic meu però, que quedi entre vostè i jo, no n’entenc ni un borrall.
– Si li he de ser sincer, a mi la poesia tampoc m’agrada gaire, sigui dit amb tota la diplomàcia.
– Em reconforta saber això; em fa sentir menys talòs del que em podia pensar. En canvi, els seus contes són una delícia, amb un llenguatge planer, ben estructurats i amb personatges treballats que, com la gent del carrer, tenen les seves esquerdes. Toca temes amb els que qualsevol s’hi pot identificar i culmina els relats amb uns finals d’allò més originals i sorprenents. Sap què li dic? Que jo crec que vostè posa les paraules al servei de la seva literatura, al contrari d’altres escriptors, molt pagats de sí mateixos, que utilitzen la literatura per engrandir el seu ego. Aquests no m’interessen gens ni mica.
– És una manera peculiar de definir els diferents estils que hi pot haver dins l’univers literari, sí senyor.
– A vostè el vaig descobrir no fa ni un mes, mentre tafanejava per les prestatgeries d’una petita llibreria que hi ha al meu barri. Tot just vaig acabar el primer, que em van faltar cames per anar a comprar el segon i, després, el tercer. I, avui, per pura xamba, he llegit a l’agenda del diari que aquesta tarda presentava el quart. No m’ho he pensat dos cops i m’he escapat una estona de la feina per tal d’assistir a la presentació.
– Espero que el seu cap no l’hagi enxampat...
– No, no pateixi. A més, a la meva feina mai tenim horaris fixos. Un dia treballes per la tarda, l’endemà pel matí i el següent fins a les tantes de la nit. Saps a l’hora que entres, però difícilment a la que surts. Però bé, als que som d’aquest ram, ja ens agrada aquest descontrol.
– Suposo que és una feina molt vocacional, no?
– Jo diria que estem fets d’una pasta diferent de la resta de la gent. Per cert, tinc molta curiositat per veure com ens ha retratat vostè. Espero que no s’hagi intoxicat massa de les pel·lícules americanes, eh?
– Ja m’ho dirà quan hagi llegit el llibre, però sigui condescendent amb mi, que tot és fruit de la meva imaginació. Ara bé, hi ha la possibilitat que el cinema m’hagi pogut influir una mica, així que és bastant probable que moltes coses no coincideixin amb la realitat en la que vostè està immers cada dia. M’interessarà molt saber la seva opinió, li ho dic de debò.
– A comissaria; el títol és directe i sense embuts, com ha de ser. Doncs, miri, si vostè vol i em permet que guardi el seu número de telèfon, de bon grat li diré el que m’ha semblat, d’acord?
– Perfecte.
– I bé, ja que acabem de citar el títol del llibre, em podrà explicar ara, amb tots els ets i uts, com és que s’ha muntat tot aquell guirigall al final de la presentació i l’hem hagut de portar a vostè aquí a la comissaria? Que quedi clar que, per ara, no li demano una declaració oficial, eh? És més aviat per intentar ajudar-lo en la mida que pugui.
– N’estic profundament avergonyit del penós espectacle que he ofert a tota la gent que hi havia allà, entre ells la meva família, amics...
– I també molts dels seus lectors, no ho oblidi pas. Llavors, si se n’avergonyeix, puc deduir que també n’està penedit?
– No.
– No?
– No.
– Ah, d’acord. I, d’això, per què no, si es pot saber? Té algun problema personal amb la víctima, el senyor Martí? Perquè, com és natural, ell sí que té alguna cosa contra vostè ara mateix.
– Es troba millor?
– Sí. L’han examinat a urgències i, després de fer-li les cures necessàries, li han donat l’alta. Però, en lloc de tornar a casa seva, ha vingut aquí, a la comissaria, i li ha interposat una denúncia per agressió amb danys, i no cal que li digui que té un fotimer de testimonis, entre ells jo mateix. El respecto i l’admiro molt a vostè però, si aquest afer acaba al jutjat, hauré de testificar contra vostè, mal que em pesi. Espero que m’entengui.
– I tant que sí, i no es preocupi. Vostè ha de complir amb el seu deure, sigui el professional o el cívic. I quant al senyor Martí, el conec, però poc. I no, no tinc res en particular contra ell.
– Doncs no ho comprenc, senyor C. A veure, recapitulem. Jo li explico com ha anat tot plegat o, si més no, tot el que he vist, d’acord? Així vostè també se’n pot fer una idea des d’una altra perspectiva. Interrompi’m quan vulgui si té res a afegir.
– Molt bé.
– Malgrat que la presentació estava programada per a les set de la tarda, no ha començat fins vint-i-cinc minuts després (m’agradaria saber perquè en aquesta mena d’actes la puntualitat és tan inusual, però això ja ho discutirem un altre dia). Jo hi he arribat a les set menys cinc minuts i m’he assegut a la penúltima fila. M’estalviaré els detalls de com ha anat tot plegat, que tampoc vénen al cas. Així doncs, l’acte ha transcorregut amb absoluta normalitat fins que ha arribat el moment de la signatura de llibres. Vaig bé?
– Sí. Fins aquí tot ha anat com la seda. He de dir, i reconec que això no justifica el meu comportament, que em poso bastant nerviós quan veig que se m’acumula la gent que vol una dedicatòria al llibre que acaben de comprar. Quan és una sola persona i tinc temps, no hi trobo cap inconvenient; és més, procuro esmerçar-m’hi i fer-la petar amb el lector, perquè per a un escriptor és un autèntic plaer escoltar les impressions de la gent que el llegeix. En canvi, quan són tants com aquesta tarda, sovint no sé què escriure-hi, la cal·ligrafia se’n ressent i a vegades semblo mig dislèctic a l’obviar algunes lletres.
– Ja, però, com vostè ha dit, no és un atenuant gaire consistent, deixant de banda que la víctima segurament no en sap res d’aquest petit problema que m’acaba d’explicar. Permeti’m que continuï amb el relat dels fets, perquè, al cap i a la fi, el sarau ha vingut quan la signatura en massa ja havia finalitzat i tothom estava prenent una copa de cava. Li prego que no se m’enfadi amb la pregunta que li faré a continuació però és la meva obligació per tal d’aclarir els fets: creu que potser ha pres alguna copa de més?
– Rotundament, no. El cava m’agrada més aviat poc i únicament omplo la copa per brindar i mullar-me una mica els llavis. Li puc ben jurar que només n’he agafat una i que amb prou feines l’he tastat.
– Doncs pel que fa aquest punt no hi ha res més a dir; li agraeixo que no s’hagi pres malament la pregunta. Prossegueixo: quan la signatura de llibres ha acabat, la gent s’ha abraonat sobre la beguda i els canapès, com ja és costum en aquesta mena d’esdeveniments. S’han format uns quants grups de tertúlia espontanis, i ha estat llavors quan jo, que encara no tenia el llibre signat a causa de la cua que vostè ha esmentat abans, m’he acostat al seu grup. Però, just en aquell moment, el senyor Martí se m’ha avançat una mica bruscament –m’ha trepitjat un peu i Déu n’hi do el mal que m’ha fet– i li ha demanat si podia signar-li el seu exemplar. Vostè ha deixat la copa sobre la lleixa que hi havia a la paret i s’ha endut el llibre a la taula més propera per poder escriure amb més comoditat, suposo.
– És que amb la mala lletra que faig, si signo de qualsevol manera el lector després no desxifra res del que he escrit. Em sembla que les meves mans ja estan més acostumades al teclat de l’ordinador que no pas al tacte d’un bolígraf. Hauria de practicar una mica l’escriptura a mà.
– Diria que això li deu passar a gairebé tothom avui en dia. Bé, arribats a aquest punt li hauré de preguntar què diantre li ha dit el senyor Martí quan vostè li ha tornat el llibre perquè, acte seguit, el seu rostre s’ha endurit com si fos el d’un pistoler de l’oest i, en dècimes de segon, ha agafat una ampolla de cava mig plena que hi havia a la taula i l’ha fet esclatar sobre el cap d’aquell pobre desgraciat. El senyor Martí ha caigut fulminat a terra però, afortunadament per a vostè, al cap de poc més d’un minut l’han pogut reanimar. I també ha tingut sort que jo era ben a prop, perquè la senyora Martí, quan ha comprovat que el seu marit estava més o menys bé, de ben poc que no li torna la jugada. En fi, em dirà que li ha dit el senyor Martí? L’ha insultat? Li ha faltat al respecte?
– No, no, de cap de les maneres. El que m’ha dit anava amb tota la bona intenció, però tots tenim un límit i jo no he pogut aguantar més, i a ell li ha tocat pagar els plats trencats.
– Però, què li ha dit?
– Que per quan la novel·la...
Conte escrit el 4 de novembre de 2009.
Revisat el 25 de maig de 2016.
