dilluns, 27 d’abril de 2015

El dit a la nafra (IV). Poder

La lliçó que les joventuts del partit havien rebut del president era d’aquelles que quedaven gravades al cervell per a tota la vida: les lleis les redactem nosaltres perquè la resta dels mortals les compleixin; que nosaltres ens les passem per l’entrecuix quan ens convingui és la màxima expressió del poder. 

Microrelat escrit el 5 de novembre de 2014.

dijous, 23 d’abril de 2015

Converses inigualables (VIII). Peripècies

Guillem, un dia d’aquests haurem d’anar a comprar un casc per quan agafis la bicicleta, d’acord?
– Per què? Perquè em puc fer mal?
– Sí, si caus de cap et pots fer molt mal. Un cop, jo anava amb la meva bici, vaig fer un salt però vaig caure malament i vaig acabar al terra. Em vaig donar un cop molt fort al cap!
– Doncs jo un dia anava amb la bicicleta... vaig caure al mar i em va mossegar un tauró!

Conversa mantinguda el 19 d’abril de 2015.

divendres, 17 d’abril de 2015

dilluns, 13 d’abril de 2015

Cinquè desconegut


Nota: abans del Cinquè desconegut, n'hi ha hagut quatre més.

Algú truca. La pantalleta bocamolla del telèfon inalàmbric revela qui és: la exdona. Fa més d’un any que la va deixar perquè no podia aguantar més aquell horror de vida, i des de llavors no han passat més de quinze dies que no hagi rebut una trucada o un correu electrònic d’ella. Ho ha provat tot: parlar-hi amb bones maneres, respondre amb irritació i mala llet o, senzillament, ignorar-la. Res li ha donat el resultat desitjat: que el deixi viure en pau i sense constants records feridors del passat.

Decideix contestar la trucada però no amb un sí o un digui, sinó amb un què vols sec i contundent. Ella, en sentir el seu to de veu, s’excusa per haver trucat i li assegura que no ho tornarà a fer més. Li agradaria creure-la, però això ho ha dit tantes vegades que se li fa difícil d’empassar-s’ho. Empipat, li diu que n’està fart d’aquesta situació, que no poden ser ni amics ni res de res, que el millor que pot fer és passar d’ell i refer d’una punyetera vegada la seva vida i de pas deixar que ell també segueixi refent la seva. Se n’adonarà aquest cop i el deixarà en pau per sempre més? Seria un miracle. Com li agradaria que ella el tingués per un autèntic malparit amb qui va malbaratar uns anys preciosos de la seva vida. Potser així s’hauria carregat el mal record a la motxilla i hauria passat definitivament d’ell. Però no, el segueix considerant l’home de la seva vida, per desgràcia de tots dos.

Intercanvien quatre paraules més amb ressentiment i dolor i finalment penja el telèfon. Molest i nerviós llença el telèfon al sofà i comença a donar voltes per casa. Dóna un fort cop a una porta amb el palmell de la mà que li fa veure alguna estrella però tant li fa, d’alguna manera s’ha de desfogar. Surt al balcó i es posa a respirar a fons per intentar calmar-se. Amb les mans sobre la barana tanca els ulls, aixeca el cap i intenta concentrar-se només en l’escalfor del sol a la cara i en l’aire que li entra als pulmons en una llarga inspiració. Roman uns segons en aquesta posició fins que un sorollós cop de porta d’un cotxe el desperta del seu instant de pau.

Mira cap al carrer i veu com l’home que ha sortit del cotxe es dirigeix cap a l’escocell desocupat d’un arbre. És un home normal i corrent, convencionalment vestit, cabell ben tallat i ulleres de sol sobre el cap. Però quan arriba a l’escocell s’inclina lleugerament, amb un dit es prem un dels narius per l’exterior i comença a expulsar mocs per l’altre d’una manera tan sonora que fa patir que no li surti un tros de cervell. Acte seguit repeteix la operació amb l’altre forat del nas, amb el mateix soroll i la mateixa descomunal força. Si no recorda malament, d’això se’n diu fer setze.

Del balcó estant, s’ho mira amb cara de fàstic. Però en pocs segons el rostre se li transforma, els músculs facials es distenen i un somriure se li dibuixa a la cara. Aquest paio brut a més no poder l’ha fet riure lleugerament quan més ho necessitava. Torna a l’interior del pis i continua mig rient durant uns segons, pensant que potser seria divertit baixar al carrer i agrair-li que la seva fastigosa manera d’expulsar mocs li hagi tallat els pensaments punxants i enrabiats.

Tot i ser un porc de totes totes, com ha quedat ben demostrat, l’ha ajudat a passar un mal moment, i només per això creu que també es mereix que li dediqui un relat.

Conte escrit el 19 de juliol de 2006
Revisat el 26 de febrer de 2015

dilluns, 6 d’abril de 2015

Coses de parella (XIX). La tria


– I doncs, gigoló? Com va la teva bigàmia?

– No diguis estupideses. Només es tracta de dues amigues i punt.

– Sí, clar. Dues amigues amb les que quedes més sovint que amb els teus amics i amb les que no pares d’enviar-te missatgets amb el mòbil.

– Si t’has de posar gelós, també t’enviaré missatges a tu.

– Deixa’t d’hòsties d’una punyetera vegada! Els homes no tenen amigues; tenen objectius. Serà que no ho hem parlat vegades amb tota la penya...

– I, sens dubte, tots els de la colla hem estat fabricats amb el mateix patró de simplicitat, oi?

– Simples o no, tu també t’has mostrat d’acord amb això, que ho recordo bé.

– Molt bé, sí, tens raó. Però em trobo en una situació que no m’havia passat mai, i no sé per on tirar.

– Doncs, a veure, apliquem el mètode clàssic que no falla mai: divideix i venceràs. Segons sembla hi ha dues noies que t’agraden i, a no ser que tu solet t’hagis muntat la pel·lícula, els agrades a les dues.

– Em podria equivocar, és clar, però jo diria que és així. Ja saps que en aquests temes sóc molt caut.

– Bé, posem que sí, que tens aquesta sort i que dues dones van darrere teu. En aquest cas, la solució més fàcil i convenient, sobretot per a tu, és que t’enrotllis amb les dues. I la divisió consisteix en que te’n folles una el divendres i l’altra el dissabte. Millor impossible, xaval! I, a més a més, t’anirà la mar de bé, que fa temps que no suques el melindro, home!

– Mira que arribes a ser primitiu! No sé per què pebrots et vaig explicar tot això. Però si es veia d’una hora lluny que em respondries amb alguna bestiesa com aquesta. No podries mostrar, ni que fos una sola vegada, una mica de respecte i empatia?

– Au, va, no t’enfadis ara, eh? Molt bé, intentaré posar-me al teu lloc, però t’aviso que em costarà, perquè ja veus que jo tinc claríssim el que faria.

– Gràcies, és tot un detall per part teva. Has d’entendre que la nostra manera de veure aquest tema és molt diferent.

– Cap problema. Tu tranquil, que ja veuràs com trobarem una solució. Si abans t’he dit quina era la solució fàcil és perquè n’hi ha una altra que és més elaborada, però que potser serà més efectiva. Fixa’t si sóc bon amic teu, que tinc un pla B!

– Un pla B? I en què consisteix aquest pla B?

– No és res que no s’hagi utilitzat abans, però segur que ens servirà. Agafa dos tovallons de paper i fes dues llistes, amb els pros i contres de cadascuna d’elles.

– Aquesta és la solució alternativa? Collons, ja tens raó quan dius que no és res nou. Els altres seran primitius, però tu ets el número u, i destacat!

– Deixa de tocar el que no sona i escriu les llistes. Tranquil, que elles no les veuran, i tampoc en sabran mai res. No siguis tan primmirat, per Déu!

– Mira, passem del tema, d’acord? Jo les conec prou bé a les dues i no em cal fer llistes absurdes.

– El que tu diguis, però va, diga’m com són i amb quina et quedes.

– I què n’has de fer tu?

– No res, però ja que rebutges els meus mètodes, ara només vull comprovar com et decideixes d’una vegada per una de les dues. Al cap i a la fi, potser no escriuràs cap llista però la decisió que prenguis dins el teu caparró farà servir el mateix procediment, però sense paper i llapis.

– D’acord, sí, segurament tens raó. Tu guanyes. En el fons, també sóc primari.

– Aquí no guanya ni perd ningú. L’única cosa que pretenc és ajudar-te.

– A veure, per una banda hi ha l’Olga.

– Aquella amiga de la teva germana?

– Sí.

– Bones tetes, sí senyor!

– Ja ho sé, jo també tinc ulls. És guapa, simpàtica i té les coses molt clares. Potser li dóna massa importància a la feina, però és lògic si tenim en compte que és una noia ambiciosa i molt exigent.

– Amb ella o amb els altres?

– Amb ella mateixa, especialment.

– Una dona dura, pel que veig. Però bé, sempre és un bon senyal que sigui treballadora. Això sí, com no donis la talla...

– Calla, imbècil! I després tenim l’Anna. Havia treballat amb mi temps enrere. És petitona i rosseta, no sé si la recordes.

– Una molt guapeta i que té uns llavis per menjar-se’ls?

– La mateixa. És molt diferent a l’Olga. L’Anna és molt tendra i sensible, però té les seves neures i inseguretats, i a vegades no saps per on et sortirà.

– Una mica pàmfila, no?

– Podríem dir que és delicada, però pàmfila no, que sona fatal.

– El que tu diguis. En fi, la cosa està claríssima. Amb l’Olga us complementaríeu perquè tu ets un cagadubtes i ella no; això sí, em sembla que t’enviaria a pastar fang a les primeres de canvi si la decebessis. En canvi, amb l’Anna, si bé us discutireu cada dos per tres per qualsevol bestiesa, feu més bona parella. Aquest és el meu consell: queda’t amb l’Anna.

– Tu creus? De fet, jo m’inclinava per l’Anna, però no ho veia del tot clar.

– Perquè ets un cagadubtes, ja t’ho he dit.

– Molt bé. Tot i que no ho tinc del tot clar encara, ho provaré amb l’Anna i a veure com surt. No vull eternitzar més aquesta situació o al final ja em veig més sol que la una. Ei, gràcies per tot, eh? I perdona si t’he dit que eres un primitiu.

– De res, home; per això estan els amics. I ja que t’has decidit per l’Anna, jo provaré de tirar-me l’altra, d’acord?

Conte escrit el 30 de juliol de 2008.
Revisat el 23 de febrer de 2015.