Quatre desconeguts
Mentre caminava per l’interior del metro, un d’aquests amb forma de cuc, es va creuar amb una noia que li era lleugerament familiar. En desconeixia el nom però recordava d’on la tenia vista. Es van saludar i tot seguit ell va seure en un lloc buit. L’expressió de la noia semblava haver mostrat una certa intenció d’encetar conversa, però ell, capficat com anava, no s’havia adonat de la seva poca cortesia fins que s’havia assegut. S’ho va pensar dos segons i al final va decidir aixecar-se a parlar-hi. La noia el va rebre amb un tímid somriure però només van poder creuar quatre paraules perquè ella baixava a la següent parada. Quatre paraules que ell va rebre com un bàlsam.
* * *
Assegut al metro, estava llegint una novel·la de Dickens, però no aconseguia mantenir la concentració durant més de tres línies seguides. Les coses feia temps que no li rutllaven bé i no hi podia deixar de pensar. De cop i volta, va sonar un telèfon mòbil d’algú assegut als seients del davant. Una dona gran va respondre, sorprenent a tothom i espantant-ne alguns altres a causa del volum exagerat de la seva veu. Així, tot el vagó es va assabentar que algun parent o amic acabava de tenir un nét. La decibèlica conversa, que es va allargar durant uns minuts, tenia tots els passatgers del vagó aguantant-se el riure, i ell no n’era pas una excepció. El que arriba a ajudar una rialla...
* * *
Es va aixecar del seient ja que arribava a Maragall, la parada on havia de baixar. El metro anava ben ple i l’aire condicionat no funcionava. Però tot i la forta calor que feia esbufegar tothom, les seves cabòries el mantenien aliè a l’ambient sobreescalfat del vagó. Mentre s’obria pas cap a la porta, de reüll va veure un noi amb una funda de contrabaix, però durant unes dècimes de segon va confondre l’instrument amb un taüt, quedant-se atònit per un moment. El cuquet de la creació se li acabava de despertar: en pocs segons el seu cap va idear una història rocambolesca que podia convertir-se en un bon relat. Satisfet d’ell mateix i donant les gràcies telepàticament al músic, va sortir del metro i es va afanyar a arribar a casa i començar a escriure immediatament.
* * *
Cansat i desmotivat per un desànim que es resistia a marxar, estava fent cua en un local d’entrepans quan un noi d’encara no vint anys li va preguntar si ell era l’últim. Sense haver entès gaire el que li havia dit, va contestar amb un sí fluixet. Però segons després va caure que el noi l’havia tractat de vostè. Amb un somriure sorneguer li va preguntar al noi si el veia tan gran com per tractar-lo de vostè. El noi, sorprès però agafant-s’ho bé, li va respondre que no, que li havia sortit així, sense pensar-hi. Interrogat sobre quants anys li posava, el noi va dir que feia pinta d’uns vint-i-vuit. Ell li va aclarir que en tenia tres més. Instants després es desitjaven bon profit i cadascú va anar a cercar una taula. Una conversa banal havia aconseguit despreocupar-lo una estona.
* * *
Probablement no les tornaria a veure mai més i, amb l’excepció de la noia amb la qual havia coincidit algun cop abans, ja no recordava les cares d’aquelles persones. Malgrat tot, havien tingut la seva importància en petits moments de la seva vida: l’havien fet pensar en altres coses que no fossin els seus problemes i maldecaps, i li havien aconseguit arrencar un somriure. Només per aquest motiu va creure que es mereixien que els dediqués un relat.
Conte escrit el 10 de juliol de 2006.
Revisat el 22 de març de 2012.
Molt interessant la reflexió de fons que lliga aquestes coneixences casuals. Aquestes persones que semblen no formar part de la nostra vida però, com passa a les novel·les o a les pel·lícules, també tenen el seu paper, com a secundaris o com a extres.
ResponEliminaPer cert, ara m'has despertat el cuquet per a una de les grans preguntes que em passen pel cap. Com de probable seria veure de nou una d'aquestes persones, per atzar?
Oh! Històries del tren. Molt xules. Aquestes petites escenes que vivim cada dia, podrien donar molt de si, si les estiréssim. I si les fem tal com són i n'ajuntem quatre... surt el que has escrit tu. M'ha agradat molt!
ResponEliminaUn molt bon conte....
ResponElimina