dilluns, 13 d’abril de 2015

Cinquè desconegut


Nota: abans del Cinquè desconegut, n'hi ha hagut quatre més.

Algú truca. La pantalleta bocamolla del telèfon inalàmbric revela qui és: la exdona. Fa més d’un any que la va deixar perquè no podia aguantar més aquell horror de vida, i des de llavors no han passat més de quinze dies que no hagi rebut una trucada o un correu electrònic d’ella. Ho ha provat tot: parlar-hi amb bones maneres, respondre amb irritació i mala llet o, senzillament, ignorar-la. Res li ha donat el resultat desitjat: que el deixi viure en pau i sense constants records feridors del passat.

Decideix contestar la trucada però no amb un sí o un digui, sinó amb un què vols sec i contundent. Ella, en sentir el seu to de veu, s’excusa per haver trucat i li assegura que no ho tornarà a fer més. Li agradaria creure-la, però això ho ha dit tantes vegades que se li fa difícil d’empassar-s’ho. Empipat, li diu que n’està fart d’aquesta situació, que no poden ser ni amics ni res de res, que el millor que pot fer és passar d’ell i refer d’una punyetera vegada la seva vida i de pas deixar que ell també segueixi refent la seva. Se n’adonarà aquest cop i el deixarà en pau per sempre més? Seria un miracle. Com li agradaria que ella el tingués per un autèntic malparit amb qui va malbaratar uns anys preciosos de la seva vida. Potser així s’hauria carregat el mal record a la motxilla i hauria passat definitivament d’ell. Però no, el segueix considerant l’home de la seva vida, per desgràcia de tots dos.

Intercanvien quatre paraules més amb ressentiment i dolor i finalment penja el telèfon. Molest i nerviós llença el telèfon al sofà i comença a donar voltes per casa. Dóna un fort cop a una porta amb el palmell de la mà que li fa veure alguna estrella però tant li fa, d’alguna manera s’ha de desfogar. Surt al balcó i es posa a respirar a fons per intentar calmar-se. Amb les mans sobre la barana tanca els ulls, aixeca el cap i intenta concentrar-se només en l’escalfor del sol a la cara i en l’aire que li entra als pulmons en una llarga inspiració. Roman uns segons en aquesta posició fins que un sorollós cop de porta d’un cotxe el desperta del seu instant de pau.

Mira cap al carrer i veu com l’home que ha sortit del cotxe es dirigeix cap a l’escocell desocupat d’un arbre. És un home normal i corrent, convencionalment vestit, cabell ben tallat i ulleres de sol sobre el cap. Però quan arriba a l’escocell s’inclina lleugerament, amb un dit es prem un dels narius per l’exterior i comença a expulsar mocs per l’altre d’una manera tan sonora que fa patir que no li surti un tros de cervell. Acte seguit repeteix la operació amb l’altre forat del nas, amb el mateix soroll i la mateixa descomunal força. Si no recorda malament, d’això se’n diu fer setze.

Del balcó estant, s’ho mira amb cara de fàstic. Però en pocs segons el rostre se li transforma, els músculs facials es distenen i un somriure se li dibuixa a la cara. Aquest paio brut a més no poder l’ha fet riure lleugerament quan més ho necessitava. Torna a l’interior del pis i continua mig rient durant uns segons, pensant que potser seria divertit baixar al carrer i agrair-li que la seva fastigosa manera d’expulsar mocs li hagi tallat els pensaments punxants i enrabiats.

Tot i ser un porc de totes totes, com ha quedat ben demostrat, l’ha ajudat a passar un mal moment, i només per això creu que també es mereix que li dediqui un relat.

Conte escrit el 19 de juliol de 2006
Revisat el 26 de febrer de 2015

2 comentaris:

  1. La manera com ens canvia l'humor pot ser realment sorprenent. De vegades les ganes de riure, o la necessitat, és tanta, que només ens falta una espurna. En això hi estic d'acord. En el que no sé si hi estic tan d'acord és amb que aquest porc es mereixia un relat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pobre porc, segurament mai més tindrà un altre relat dedicat...

      Elimina