dilluns, 6 d’abril de 2015

Coses de parella (XIX). La tria


– I doncs, gigoló? Com va la teva bigàmia?

– No diguis estupideses. Només es tracta de dues amigues i punt.

– Sí, clar. Dues amigues amb les que quedes més sovint que amb els teus amics i amb les que no pares d’enviar-te missatgets amb el mòbil.

– Si t’has de posar gelós, també t’enviaré missatges a tu.

– Deixa’t d’hòsties d’una punyetera vegada! Els homes no tenen amigues; tenen objectius. Serà que no ho hem parlat vegades amb tota la penya...

– I, sens dubte, tots els de la colla hem estat fabricats amb el mateix patró de simplicitat, oi?

– Simples o no, tu també t’has mostrat d’acord amb això, que ho recordo bé.

– Molt bé, sí, tens raó. Però em trobo en una situació que no m’havia passat mai, i no sé per on tirar.

– Doncs, a veure, apliquem el mètode clàssic que no falla mai: divideix i venceràs. Segons sembla hi ha dues noies que t’agraden i, a no ser que tu solet t’hagis muntat la pel·lícula, els agrades a les dues.

– Em podria equivocar, és clar, però jo diria que és així. Ja saps que en aquests temes sóc molt caut.

– Bé, posem que sí, que tens aquesta sort i que dues dones van darrere teu. En aquest cas, la solució més fàcil i convenient, sobretot per a tu, és que t’enrotllis amb les dues. I la divisió consisteix en que te’n folles una el divendres i l’altra el dissabte. Millor impossible, xaval! I, a més a més, t’anirà la mar de bé, que fa temps que no suques el melindro, home!

– Mira que arribes a ser primitiu! No sé per què pebrots et vaig explicar tot això. Però si es veia d’una hora lluny que em respondries amb alguna bestiesa com aquesta. No podries mostrar, ni que fos una sola vegada, una mica de respecte i empatia?

– Au, va, no t’enfadis ara, eh? Molt bé, intentaré posar-me al teu lloc, però t’aviso que em costarà, perquè ja veus que jo tinc claríssim el que faria.

– Gràcies, és tot un detall per part teva. Has d’entendre que la nostra manera de veure aquest tema és molt diferent.

– Cap problema. Tu tranquil, que ja veuràs com trobarem una solució. Si abans t’he dit quina era la solució fàcil és perquè n’hi ha una altra que és més elaborada, però que potser serà més efectiva. Fixa’t si sóc bon amic teu, que tinc un pla B!

– Un pla B? I en què consisteix aquest pla B?

– No és res que no s’hagi utilitzat abans, però segur que ens servirà. Agafa dos tovallons de paper i fes dues llistes, amb els pros i contres de cadascuna d’elles.

– Aquesta és la solució alternativa? Collons, ja tens raó quan dius que no és res nou. Els altres seran primitius, però tu ets el número u, i destacat!

– Deixa de tocar el que no sona i escriu les llistes. Tranquil, que elles no les veuran, i tampoc en sabran mai res. No siguis tan primmirat, per Déu!

– Mira, passem del tema, d’acord? Jo les conec prou bé a les dues i no em cal fer llistes absurdes.

– El que tu diguis, però va, diga’m com són i amb quina et quedes.

– I què n’has de fer tu?

– No res, però ja que rebutges els meus mètodes, ara només vull comprovar com et decideixes d’una vegada per una de les dues. Al cap i a la fi, potser no escriuràs cap llista però la decisió que prenguis dins el teu caparró farà servir el mateix procediment, però sense paper i llapis.

– D’acord, sí, segurament tens raó. Tu guanyes. En el fons, també sóc primari.

– Aquí no guanya ni perd ningú. L’única cosa que pretenc és ajudar-te.

– A veure, per una banda hi ha l’Olga.

– Aquella amiga de la teva germana?

– Sí.

– Bones tetes, sí senyor!

– Ja ho sé, jo també tinc ulls. És guapa, simpàtica i té les coses molt clares. Potser li dóna massa importància a la feina, però és lògic si tenim en compte que és una noia ambiciosa i molt exigent.

– Amb ella o amb els altres?

– Amb ella mateixa, especialment.

– Una dona dura, pel que veig. Però bé, sempre és un bon senyal que sigui treballadora. Això sí, com no donis la talla...

– Calla, imbècil! I després tenim l’Anna. Havia treballat amb mi temps enrere. És petitona i rosseta, no sé si la recordes.

– Una molt guapeta i que té uns llavis per menjar-se’ls?

– La mateixa. És molt diferent a l’Olga. L’Anna és molt tendra i sensible, però té les seves neures i inseguretats, i a vegades no saps per on et sortirà.

– Una mica pàmfila, no?

– Podríem dir que és delicada, però pàmfila no, que sona fatal.

– El que tu diguis. En fi, la cosa està claríssima. Amb l’Olga us complementaríeu perquè tu ets un cagadubtes i ella no; això sí, em sembla que t’enviaria a pastar fang a les primeres de canvi si la decebessis. En canvi, amb l’Anna, si bé us discutireu cada dos per tres per qualsevol bestiesa, feu més bona parella. Aquest és el meu consell: queda’t amb l’Anna.

– Tu creus? De fet, jo m’inclinava per l’Anna, però no ho veia del tot clar.

– Perquè ets un cagadubtes, ja t’ho he dit.

– Molt bé. Tot i que no ho tinc del tot clar encara, ho provaré amb l’Anna i a veure com surt. No vull eternitzar més aquesta situació o al final ja em veig més sol que la una. Ei, gràcies per tot, eh? I perdona si t’he dit que eres un primitiu.

– De res, home; per això estan els amics. I ja que t’has decidit per l’Anna, jo provaré de tirar-me l’altra, d’acord?

Conte escrit el 30 de juliol de 2008.
Revisat el 23 de febrer de 2015.

4 comentaris:

  1. Ja em semblava a mi que aquest amic devia tenir algun interès... això que un en tingui dos i l'altre cap... per a què estan els amics? Compartir és vida!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que sí? Si com a bons amics es complementen i tot: un penques i un cagadubtes!

      Elimina
  2. Coneixent aquest amic jo hagués triat la que ell NO m'hagués recomant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però llavors el protagonista no seria ell mateix, no creus? Ai, l'amor...

      Elimina