dimarts, 10 d’abril de 2012

Un pare responsable (V). El malacostumat

Si abans que nasqués el seu fill ja era una mica cagadubtes, la paternitat el va acabar de rematar. No obstant això, la seva nova condició de pare també va venir acompanyada d’un plus de responsabilitat de la que ell mateix se’n va sorprendre. Així, amb el cap fred, va creure que el més convenient era deixar-se aconsellar per aquells que ja havien viscut aquesta etapa i, contra tot pronòstic, el va reconfortar que la pràctica totalitat dels consells anessin en el mateixa direcció: al nen cal educar-lo (o disciplinar-lo, segons li va dir algú altre) des de ben al principi; si plora a l’hora de dormir, que plori; si ho fa quan va en cotxet, que plori també; i si reclama braços, que s’aguanti i que plori més, si en té ganes.

El que no podia saber, però, era que la genètica havia fet de les seves i, de resultes, el seu fill era d’un caràcter radicalment oposat al seu: tossut com una mula, no es cansava mai i, més que aprendre disciplina, el que va adquirir va ser una infinita capacitat de perseverança.


Microrelat escrit el 10 de febrer de 2012.

4 comentaris:

  1. Doncs no li anirà gens malament, per a la futura vida que li espera, aquesta capacitat de persistir i persistir i persistir. A la gran majoria de gent ningú ens regala res, ni tenim padrins que ens obrin portes ni herències colossals, amb el que només ens queda la capacitat de resistència que cadascú de nosaltres duem a la nostra motxilleta.

    ResponElimina
  2. Els mètodes absoluts no solen funcionar, ja se sap. S'ha de tenir cintura i saber quan s'ha de cedir, si no malament.

    ResponElimina
  3. Ui, aquests mètodes de deixar que la criatura plori de forma inflexible... jo crec que entre poc i massa, no? No he criat cap nen, però suposo que ni cal saltar de la cadira cada cop que el nen fa "ai" ni cal deixar-lo plorant durant hores.

    ResponElimina
  4. Em sembla que aquesta capacitat per a la perseverança dels menuts sovint sobrepassa els pitjors malsons dels pares :D

    Pobre protagonista: d'entre els seus "consellers" hauria d'haver-ne trobat algun que li digués que si el nadó demana que estiguin per ell, no hi ha cap mal a fer-ho: donar tendresa no vol dir malcriar. Res a veure. Prou males estones hem de passar al llarg de la vida com per començar-les tan d'hora.

    ResponElimina