Número 1

Sense que serveixi de precedent, aquesta entrada al blog me la dedico a mi mateix. No té pretensions literàries, ni tampoc vol reflectir opinions de cap mena. De fet, gairebé es podria dir que és una entrada avorrida i anodina, que no aporta res interessant al blog (considerant, és clar, que les més de cent vint entrades anteriors hagin atret l’interès d’algú). Però, per a mi, és una entrada de rang superior, d’una transcendència cabdal i que, ara fa un any, segurament l’hauria qualificat de propera al miracle. Avui, 17 d’abril de 2012, fa tres-cents seixanta-sis dies que no fumo! (Sí, té pebrots que hagi hagut d’esperar un dia més per assolir la fita).

N’hi ha que potser pensaran que exagero al celebrar-ho amb tant d’entusiasme. Al cap i a la fi, de gent que deixa de fumar en trobarem a carretades: a alguns els costa més i a d’altres menys, n’hi ha que necessiten parlar-ne sovint com si fos part de la teràpia (aixeco el dit) i d’altres prefereixen portar-ho en silenci i que ningú els recordi el seu procés de deshabituació. Ara, però, a mi tot això m’és ben igual: el 17 d’abril és un dia que queda marcat al meu calendari i, com a tal, cada any penso celebrar-ne l’aniversari amb els de casa que, després de tot, han estat els meus dos grans suports.

Moltes gràcies Cristina i moltes gràcies Guillem, i també vull expressar un agraïment sincer a tota la resta que, en un moment o altre, de manera conscient o sense saber-ho, m’heu ajudat a tirar endavant. I, per acabar, permeteu-me que, en un moment de màxima intimitat i sense que ningú em miri, em faci un petó a la mà i me l’estampi a la galta.

Comencem el número dos.

Text escrit el 17 d'abril de 2012.