Estat de dret

– Paco! Toni! Au, ràpid, que això és a punt de començar –crida el Pepe mentre treu el carregador i el deixa sobre la taula, al costat de la pistola.

El Paco i el Toni arriben mig minut després amb dues Xibeques i uns quants entrepans freds. Abans d’asseure’s, el Paco s’acosta al televisor i prem el botó número dos.

– La mare que t’ha matriculat, Paco –es queixa el Toni abans d’asseure’s–. Saps perfectament que la tele s’espatlla quan es canvia de canal, i tu vas i pitges el botonet dels pebrots. Posa la primera ara mateix o et deixo farcit de plom –li diu mentre aixeca el braç esquerre per mostrar el revòlver que duu sota l’aixella.

– Tranquil, home, tranquil, que encara no ha començat la retransmissió i només volia veure si feien alguna cosa més interessant que els anuncis. I no em provoquis, o t’hauràs de fer una dentadura nova de l’hòstia que et clavaré amb la culata del trasto aquest tan gros que portes. Ja està, veus? –diu d’esquenes al televisor mentre prem el botó número u–. Deixa de queixar-te com una dona.

– No, Paco, no es veu una merda, tros d’inútil –l’insulta el Pepe–. Ja tornen a sortir les ratlles. O ho arregles a l’acte o et tanco a la cel·la de l’àtic.

– I per què a la de l’àtic, si es pot saber? Porta’m a la del soterrani, si els tens ben posats, gallina. Em sembla que em vaig oblidar una tovallola, allà a baix. M’acompanyes a buscar-la?

– Tu puja a la de l’àtic –diu el Toni–, que jo mateix en persona et mostraré on és la sortida. Vinga, fum-li a la tele i vine a seure, que la cervesa s’escalfa.

– Ja va, ja va–. El Paco estén la mà i li etziba un cop al televisor que retrona per tota la sala–. Ho veieu? Qui diu que les coses no s’arreglen a hòsties? –somriu satisfet per, tot seguit, deixar la porra sobre el televisor–. Si no et portes bé –diu dirigint-se a l’aparell– te la fotré amb això i t’asseguro que la sé utilitzar molt però que molt bé.

– Ben fet, però ara surt del mig, que la carn de burro no és transparent –demana el Pepe– I tothom calladet. 


– Senyor president de les Corts, senyors procuradors, senyors consellers, amb la vènia.

» Si digués que avui es farà història en aquest ple segurament em titllarien d’agosarat, però no podem negar l’evidència que farem un pas endavant pel que fa als drets individuals de les persones. Tots sabem que el que ens fa grans és l’amor infinit que sentim per la nostra nació que, forta i més unida que mai, gaudeix d’una salut que és l’enveja dels nostres països veïns. Però hem de tenir en compte que la nació la fan les persones, i la nostra primera obligació és estar al seu servei. Sortosament, el govern que tinc l’honor de presidir, amb el lideratge i l’experiència impagables del nostre cap d’estat, sap què és el que li convé més a la gent d’aquest país. Fa molts anys que ho estem demostrant i no ens cansarem pas de seguir-ho fent; al cap i a la fi, la nostra vocació de servidors de la nació és indestructible.


– Mira que arriben a xerrar i xerrar. Vés al gra d’una vegada –crida el Paco–, que els que debò servim la pàtria no tenim tot el dia, home!

– Tu fes el favor de callar que, si no recordo malament, tot aquest merder és per culpa teva, no ho oblidis –diu el Toni.

– Tampoc n’hi ha per tant, eh? Que això li podria haver passat a qualsevol –respon el Paco.

– Silenci, si us plau –demana el Pepe.


» Així doncs, permetin-me que em repeteixi i els torni a dir que avui és un dia que quedarà gravat en els annals de la història. Amb aquesta llei demostrarem als enemics de la pàtria, que són pocs però, com és habitual, fan molt soroll, que aquest govern sap què és la compassió i l’empatia, contràriament al que solen proclamar les mentides i calúmnies d’alguns contubernis que intoxiquen l’opinió pública. Sí, senyors procuradors, malgrat les difamacions contínues que rebem d’aquesta xacra apàtrida, aquest govern i, per extensió, aquesta cambra, no dubta ni un sol segon a posar l’altra galta, com a bons catòlics que som. No esperin, però, que ells facin el mateix; poden estar segurs que d’aquí a poques hores posaran el crit al cel per l’aprovació d’aquesta llei amb alguna manifestació fora de lloc o amb l’atac tergiversat dels seus còmplices a l’estranger. Ja és ben certa aquella dita que ens recorda que, de desagraïts, el món n’és ple. A més a més, a banda del seu amor a la pàtria, aquesta cambra ha demostrat avui que sap què és la humilitat i que, quan cal, rectifica els seus errors. Som humans i, com a tals, també ens podem equivocar, i no ens n’avergonyim si ho hem de reconèixer.


– Ho veus? Jo també sóc humà i, com a tal, també em puc equivocar –es justifica el Paco–. O és que no la cagueu mai, vosaltres?

– Sí, però no tant com tu, que ets un destraler de cap a peus –contesta el Pepe–. I calla d’una vegada, pesat.

– Més cervesa, nois? Vaja, hem fet curt; hauríem hagut de comprar un parell d’ampolles més –diu el Toni.


» Tots els aquí presents estem assabentats dels fets que ens han dut a reflexionar sobre el nostre sistema penal i, en conseqüència, intentar millorar-lo. Sí, he dit millorar-lo, i ho dic amb el cap ben alt. La perfecció no existeix, però nosaltres fem tot el possible per acostar-nos-hi. Així, quan es va saber que un agent de la nostra policia havia anat una mica més enllà de les seves atribucions durant un interrogatori a un perillós element –un enemic declarat de la pàtria, per altra banda–, el govern va actuar amb la màxima celeritat per tal de legislar i evitar que fets com aquest no es repeteixin a les nostres comissaries. Haguéssim pogut dir que aquest cas era una excepció, que ho és, i que el policia, amb un expedient farcit d’èxits i condecoracions, va admetre que s’havia deixat endur per la tensió i els nervis del moment, que ho va fer. Però no hem dubtat ni un sol instant a agafar el toro per les banyes i reescriure les esmenes oportunes al codi penal. No hem d’oblidar, però, que l’acusat va confessar la seva culpa, i que ara és a la presó a l’espera de judici.


– Ho heu sentit, oi? Tot i que els polítics no em cauen gaire bé i fa anys que no me’ls escolto (i encara menys des que tota aquesta xusma tecnòcrata va pujar al poder), s’ha de reconèixer que aquest s’ha informat bé. Un policia farcit d’èxits i condecoracions: aquest sóc jo –diu el Paco picant-se el pit–. Un poli amb dos ous.

– Sí, sí, el que tu diguis, però també ets el que es deixa endur per la tensió i els nervis del moment, eh? –se’n riu el Toni.

– I el que es passa de la ratlla en les seves atribucions –apunta el Pepe–. Per cert, quina frase més recargolada, no? Podria haver dit que es va passar tres pobles i tothom ho entendria a la primera.

– Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. I ara tanqueu la boca, que sembla que el circumloqui d’aquest talòs s’acosta al que realment importa –diu el Paco demanant silenci amb el dit índex davant la boca.


» M’agradaria també, abans d’acabar, fer pública la meva admiració i devoció pel cos de policia. Que un dels seus membres amenacés un acusat amb un revòlver que contenia una bala al tambor no ha de significar, de cap de les maneres, que aquesta sigui una actitud corrent entre els nostres agents; això és més propi de països llunyans de l’est que no penso ni esmentar (els nostres timpans no s’ho mereixen, això). Alguns diran que aquest fet serà una taca pel cos policial, que no ho crec pas, però, en tot cas, no tinc cap mena de dubte que, en un futur proper, els èxits policials demostraran que va ser una desagradable però simple anècdota. És per això que estic segur que avui aquesta cambra aprovarà, per unanimitat, la prohibició que els agents de policia interroguin els sospitosos amb les armes carregades. Potser és un pas petit, sí, però, un cop més, és un pas ferm cap a la construcció i la concòrdia de la nostra pàtria, que, com la mare, només n’hi ha una.

» Senyor president de les Corts, senyors procuradors, senyors consellers, moltes gràcies.


– Bé, s’ha de reconèixer que, en aquesta ocasió, els polítics han estat a l’alçada. Tot i que hauria estat estrany, hagués pogut ser pitjor, no creieu? –diu el Toni, alleujat.

– Sí, la veritat és que sí –hi coincideix el Pepe–. Això no ens afectarà pas gaire en el dia a dia.

– Però es pot saber de què coi parleu? Que no l’heu sentit? –s’altera el Paco, sorprès de la tranquil·litat dels seus companys–. Que no veieu que ni tan sols podrem carregar l’arma amb bales de fogueig? 

– Paco, els interrogats no ho sabran mai si la pistola està carregada o no. Ho entens, cap de suro? –li diu el Pepe.

– Ah, és clar, tens raó –admet el Paco mentre es rasca la calba–. De totes maneres, no anem bé. Tanta obertura no pot ser bona, de cap de les maneres.

Conte escrit el 20 de juny de 2010.
Revisat el 20 de gener de 2014.