dimarts, 28 de maig del 2013

Coses de parella. El començament

Tot i que la tardor feia dies que havia arribat, no es va deixar notar fins unes setmanes després. Malgrat resistir-se tant com podien al fred i al vent, als arbres els quedaven poques fulles.

Ja duien una bona estona asseguts en un banc del parc, en silenci, quan ell li va agafar la mà amb delicadesa i li va dir:

– T’estimo.

En sentir-ho, se li va despertar un pessigolleig que feia anys que tenia adormit i que amb prou feines confiava reviure. Malgrat que uns segons abans hagués posat la mà al foc que ell se l’estimava, escoltar-ho de la seva veu la va omplir de felicitat i alhora va acabar amb aquella incertesa tan llarga. Ella també l’estimava.

En lloc de mirar-lo, va sospirar un moment i va aixecar el cap. Llavors va veure com jugaven i corrien els nens, entre gronxadors i tobogans, sempre junts i plens d’energia. Només tenien vuit anys però ja s’intuïa una amistat d’aquelles que, amb una mica de sort, seria per a tota la vida. Va esbossar un petit somriure i va pensar que millor que fos així, ja que d’ara en endavant es podrien considerar de la mateixa família. Li va prémer la mà i s’hi va acostar una mica més.

Feia un parell d’anys que es coneixien. Gairebé cada tarda havien coincidit en el moment d’anar a recollir els nens a l’escola. De les simples salutacions van passar a les converses sobre els nens, els professors i els estudis. A poc a poc, van anar parlant més, primer al mateix col·legi i després de tornada a casa. Coincidències de la vida, havien viscut a dos carrers un de l’altre durant anys i ni se n’havien adonat. Més tard van venir les tardes al parc; mentre els nens jugaven, ells dos la feien petar asseguts al banc.

Tots dos anhelaven deixar enrere la solitud a la que s’havien vist abocats des dels seus respectius divorcis. Però l’experiència els havia aguditzat la cautela i, malgrat que haurien preferit que les coses anessin més ràpid, s’ho agafaven amb calma a fi d’evitar malentesos que poguessin entorpir la relació. De mica en mica les converses van esdevenir més íntimes i plenes de confidències del passat de cadascú. La confiança creixia a mida que es despullaven un davant l’altre. Obrien els cors a la vulnerabilitat, mostrant les pors i els dubtes. Cada dia s’arriscaven una mica més, reduint el temor a tornar a ser ferits.

Instants després, ella li va respondre:

– Jo també t’estimo.

Ell també feia anys que no sentia la incertesa en aquell estat tan pur. L’aire que els pulmons havien aguantat durant uns pocs segons va sortir lentament i silenciosa, assaborint la felicitat en aquella expiració. Es van mirar. Els seus ulls delataven l’amor que sentien un per l’altre, plens de vida i de desig. Finalment, ell s’hi va acostar una mica més, li va acariciar la galta suaument, portant la mà fins la barbeta, i li va fer un petó als llavis.

Un dels nens ho va veure i els ulls se li van obrir com dues taronges. Va aterrar del gronxador en sec i ràpidament va cridar l’altre, tot assenyalant la parella.

– Mira, mira! El teu avi li està fent un petó a la meva iaia!

Conte escrit el 12 de juny de 2007.
Revisat el 27 d’abril de 2013.

4 comentaris:

  1. Una història plena de vida amb un final sorprenent. M'ha agradat.

    ResponElimina
  2. Iep, aquest gir final posa la cirereta a un pastís ja molt ben trenat! M'ha agradat la història, va sorprenent perquè cada cop és d'una manera que no apuntava al principi. I el final... doncs bé, acaba de decantar la balança, molt bo!

    ResponElimina
  3. i està escrit al 2007, quan encara no havies passat tardes senceres al parc! això sí, a la revisió ja tenies hores de vol del paràs que ets!

    ResponElimina
  4. Sí, sí, a mi també m'has enganxat desprevinguda!! Bona història i millor final! =D

    ResponElimina