diumenge, 27 de maig de 2012

El color de la sang

Conte premiat amb un accèssit l’XIè premi literari de l'Associació de donants voluntaris de sang de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Modalitat relat solidari. Barcelona, 2012.


Camina d’una banda a l’altra del passadís per enèsima vegada. Porta recorregut més d’un quilòmetre en múltiples de quatre gambades. Gira el canell i consulta el rellotge: no han passat ni dos minuts des de l’últim cop que se l’ha mirat. Inspira a fons i expira amb força, talment com esbufega un brau abans d’embestir el seu futur assassí. Llegeix en diagonal les instruccions de l’extintor penjat a la paret i en comprova la data de la propera revisió. Intenta desxifrar el pla d’evacuació que hi ha enganxat al costat però es perd amb tanta fletxa amunt i avall. S’acosta a una màquina expenedora d’aigües i en treu una ampolla de litre i mig; amb dos glops llargs i sonors se’n beu més de la meitat. Esquiva un auxiliar que duu una llitera buida i s’asseu al costat de la seva filla. Se la mira de reüll mentre repica el terra amb la planta del peu. Finalment, esclata:

– Veus el que has aconseguit? Que el teu fill acabi a l’hospital amb una ganivetada. Quantes vegades t’havia dit jo que portessis el noi a un bon institut? Si fins i tot estava disposat a ajudar-vos i posar calés de la meva butxaca. Però no, la meva filla i el sòmines del seu marit sempre parlen de la integració d’aquesta xusma immigrant que ens envaeix dia a dia, i totes aquestes collonades que només es creuen els utòpics i els il·luminats; és a dir: els idiotes! Sí, sí, no em miris amb aquesta cara, que saps que tinc raó. Ni integració ni hòsties! Els negres amb els negres i els blancs amb els blancs, com sempre ha estat i com sempre hauria de ser. Al cap i a la fi, com més es barregin les races, més iguals serem tots plegats i, llavors, la diversitat que tant us agrada se n’anirà a la merda, per força. I ara què toca? Confiar en la justícia d’aquest país? Amb molta sort, lenta i feixuga com és, d’aquí uns anys tindrem una sentència que condemnarà aquesta escòria a una pena irrisòria, en lloc de fotre’ls una bona pallissa sense compassió i retornar-los a la seva terra d’una puntada al cul ara mateix. I qui són aquells quatre que hi ha a l’entrada de la seva habitació? Els seus amics? Un negre, un moro i un sudaca. Fantàstic! Sort que n’hi ha un d’aquí per compensar tanta foscor, ni que sigui una mica, que si no...

– És romanès.

– El que faltava per acabar-ho d’arrodonir! Tant poden ser els seus amics com podrien ser-ho dels malparits que l’han apunyalat. I es pot saber què fan parlant amb el metge del noi?

– Només els aclareix que no podran donar sang fins que tinguin divuit anys.

Conte escrit el 4 de maig de 2012.

dimarts, 22 de maig de 2012

Un pare responsable (VI). Teràpia de grup

Per a ell va ser la salvació. Saber que hi havia més homes que passaven per la mateixa situació el va fer sentir-se una mica més reconfortat; al capdavall, va pensar, els moments durs s’estoven quan es comparteixen. Havia sentit a parlar dels grups de suport a la lactància materna, on moltes mares hi acudien i xerraven de tot el que envoltava la seva nova realitat. La seva dona hi anava amb freqüència i n’estava d’allò més contenta. Per què, llavors, no hi podia haver també un grup d’homes on es pogués parlar obertament dels dubtes i les inseguretats que tenien els pares? Finalment, després de buscar i rebuscar per Internet, en va trobar un. Va fer el xafarder per la pàgina web i, pel que va llegir, va quedar convençut que aquella gent el podria ajudar. Així doncs, sense dubtar-ho, va anotar la data de la següent reunió.

El moment de presentar-se als altres va ser una autèntica alliberació:

– Hola, em dic X i sóc pare d’un nen de sis mesos. He vingut aquí perquè, tot i intentar-ho, encara no he aconseguit que tot el que em diguin sobre com pujar el meu fill m’entri per una orella i em surti per l’altra.


Microrelat escrit el 13 de febrer de 2012.

dijous, 17 de maig de 2012

Tot s'hi val


M’he assabentat d’una notícia que, d’entrada, s’ha de prendre en consideració per la transcendència que pot tenir pel futur de Catalunya. Resulta que un potentat nord-americà, resident a Nevada, està pensant en invertir una fortuna d’autèntic escàndol al nostre país i això, en els temps que corren i amb l’atur que no para de créixer a les llistes de les OTG, és un tren que no es pot deixar escapar així com així. Els càlculs d’aquest inversor parlen d’un mínim de dos centenars de milers de llocs de treball i d’un impacte econòmic sense precedents al territori. Per aquest motiu és comprensible que demani flexibilitat al govern en les legislacions fiscal, laboral i ambiental, i també que se li ofereixin altres facilitats (terrenys, accessos viaris, transport, etc.) per a l’establiment de la franquícia al nostre país. Com a exemple del que ha aconseguit el seu imperi empresarial, l’inversor mostra el que ja ha aixecat a la Xina i a Singapur, i, s’ha de reconèixer, un es queda amb els ulls oberts com dues taronges.

L’inversor, que es dedica al ram de la fusteria de primera qualitat, ha trobat en el Parc Natural del Montseny un autèntic paradís per al seu negoci. Assegura que en pocs indrets del món hi ha un arbrat de tan alta qualitat i en tanta quantitat; els faigs, els roures, les alzines, els pins, els castanyers i totes les altres espècies dels boscos del Montseny l’han deixat ben captivat. Com a prova de la seva emprenedoria, l’inversor ha promès iniciar el projecte tan bon punt el govern hagi satisfet les seves primeres necessitats. I com a mostra de la integració del seu negoci en el territori, un cop s’hagin talat tots els boscos pensa culminar el projecte edificant-hi un centre de convencions amb fusta autòctona i un espai museístic on s’hi mostrin rèpliques a escala natural de l’antiga fauna i flora.

El govern, per la seva banda, veu amb molt bons ulls aquesta inversió. Rectifica lleugerament a la baixa la xifra de llocs de feina que es podrien arribar a crear (suprimeix un zero a la dreta), però, així i tot, considera que oportunitats com aquesta només passen una vegada a la vida i que o bé s’agafen al vol o bé es perden per sempre més. Al capdavall, el projecte es durà a terme sí o sí, sigui aquí o en algun altre indret i, tant per tant, millor tenir-lo ben a prop i aprofitar el cop de sort. També entén que hi haurà certa controvèrsia entre part de la població per la pèrdua d’un espai verd protegit i que, fins i tot, s’organitzarà alguna mena d’oposició contra el projecte, però assegura que els beneficis a curt termini superaran amb escreix qualsevol possible inconvenient que pugui sorgir en el futur.

Finalment, el govern afegeix que si es donés el cas que per impossibilitat legal no es pogués realitzar el projecte al massís del Montseny, l’inversor podria disposar d’altres alternatives com són el Montnegre, el Corredor, les Guilleries, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, etc. Com és natural, també estan disponibles per a futures ampliacions del negoci.

I és que, després de tot, es tracta de saber vendre el país.

Text escrit el 16 de maig de 2012.

El podeu llegir també aquí.

dimarts, 15 de maig de 2012

El revòlver (IV)


Entrenament
Arribat el moment, no volia fallar. Va col·locar una bala de fogueig a la recambra i es va disparar al cap.


El bolxevic
A la pregunta del capità de per què disparava a l’aire, el soldat li va respondre que volia matar Déu.


L’invent del segle
Quan se’n van adonar ja era massa tard. Els havien estafat amb bales bumerang.


Error tipogràfic
El ministre d’interior va evitar la presó adduint que, on deia que s’havien de disparar bales, hi havia de dir boles.


Deformació professional
Abans que l’atracador li disparés, el joier es va preguntar si la bala predestinada seria daurada i lluent.


Estimar la feina
Tot i ser habitual, encara s’emocionava amb el ritual de fer-li un petó a la bala abans d’acabar amb l’objectiu.

dimarts, 8 de maig de 2012

Que s’inventin una paraula (III). Esport

Baixa'l en PDF.

Llegeixo al diccionari online de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la definició de la paraula esport, que diu així: Exercici corporal d’agilitat, destresa o força, que es practica individualment o en grup, amb intencionalitat lúdica o competitiva i seguint unes regles establertes. Al meu entendre, queda clar que la pràctica de qualsevol esport implica una activitat física més o menys continuada i més o menys intensa. Sorprèn, llavors, que als esports de motor se’ls identifiqui precisament amb aquesta paraula. En principi, conduir un cotxe o portar una moto no requereix, crec jo, gaire desgast físic. Ara bé, si parlem de competició, és evident que els pilots de qualsevol disciplina motoritzada han d’estar en molt bona forma; al capdavall, aguantar el volant amb fermesa quan s’agafen corbes a més de dos-cents quilòmetres per hora exigeix una força física considerable. Per tant, podríem arribar a la conclusió que cal fer esport amb regularitat per estar en condicions de poder competir en curses d’alt nivell.

A la definició de l’IEC s’hi podria afegir que l’esport també es practica amb la intenció de combatre el sedentarisme i mantenir-nos sans. En aquest sentit, els esports de motor no són pas cap exemple pel que fa a salut: la contaminació atmosfèrica així com també l’acústica, per citar alguns dels excessos més palpables, són un atac frontal a qualsevol concepció de vida sana, a banda de suposar un malbaratament descontrolat dels recursos naturals.


Per tots aquests motius, i malgrat que algunes televisions en diuen espectacle o fins i tot circ (manllevant-ne també l’autèntic significat), seria interessant que s’inventessin una paraula per a les competicions de motor i deixessin de maltractar la paraula esport.

Text escrit el 29 d’octubre de 2011.

dimarts, 1 de maig de 2012

Ànima buida


– T’acompanyo en el sentiment, Xavier. Déu sap com m’estimava la meva cosina. Sé molt bé com et sents, i no cal que et digui que aquests són moments terriblement durs; encara recordo l’enterrament de la teva àvia, en pau descansi, com si hagués estat ahir mateix. Però bé, així és la vida, noi, i em sembla que, al capdavall, el millor que li podia passar a la teva mare era que Déu la cridés al seu costat; no pateixis, que amb el Senyor estarà bé. La teva mare ha tingut massa anys de patiment i malviure, amb tantes anades i vingudes a l’hospital cada dos per tres. I, ja veus, tot va començar amb un parell de morats que es van anar fent grossos i als que ningú, ni ella ni els del seu voltant, donava cap importància. N’hem de treure una bona lliçó de tot això: quan el cos ens avisa, se l’ha d’escoltar. Per cert, a ton pare el veig molt bé, fins i tot ha fet broma tot preguntant-me qui era jo. Home, feia temps que no ens vèiem, però jo diria que tampoc tant! Però ja sé el que li passa: la processó li va per dins, no pot ser altra cosa; tard o d’hora, li sortirà, com ha de ser. En fi, Xavier, que veig que hi ha molta gent aquí darrera que et ve a donar el condol. Em tens per a qualsevol cosa que necessitis, només m’ho has de dir, d’acord? No t’ho pensis dues vegades. Un petó, maco.
– Gràcies, Maria Cinta, moltes gràcies.

* * *

– Hòstia, Xavi, ho sento molt, de debò. Sé perfectament pel que estàs passant ara. És com si estiguessis en una espècie de núvol perquè tot sembla irreal, i més ara, amb tanta gent per tot arreu. Quan va morir el meu pare l’any passat, més que en un núvol jo em sentia com si estigués en una altra galàxia, a la quinta forca, vaja. Però l’autèntic cop va venir dies després, quan tot va tornar a l’aparent normalitat. Així que, ja saps, company, si et cal parlar, o si el que necessites és cridar per desfogar-te, fes-me un truc i quedem a l’instant, encara que siguin les tres de la matinada. Els amics estan per a això i per a tot el que necessitis.
– Gràcies per haver vingut, Dani. Moltes gràcies.
– Ah, i estigues atent amb el teu pare perquè, tot i que sembla que ho porta molt bé, ha d’estar fotut per collons. Mira si està distret que, quan abans l’he anat a saludar, m’ha dit que no volia saber res dels mormons. No sé, he pensat que potser s’havia confós perquè vaig vestit amb la roba de la feina i porto un llibre a la mà, però quan li he preguntat si no em recordava, llavors ha somrigut i m’ha donat un copet a l’esquena; encara té forces per fer bromes. No obstant això, deu estar bastant desorientat, el pobre. No és per preocupar-se, però durant les properes setmanes li hauràs de donar un cop d’ull de tant en tant. Au, xaval, una abraçada. I recorda: pel que calgui i quan calgui.
– Moltes gràcies. Ets un bon amic.

* * *

– Però Antoni, què hi fa aquí? Vingui, segui aquí, si us plau. No calia que vingués, home! Ja ho sap la Maria Cinta? 
– I què més! A veure si als meus noranta-vuit anys m’han de dir el que puc fer i el que no. Jo no he de demanar permís a ningú, que quedi clar! Això sí, segur que el corcó de la meva filla ho xerrarà tot al metge, però jo, com si sentís ploure. Mira-te-la, ja ve cap aquí a clavar-me el sermó de torn. Que els donin pel sac, a ella i al metge! Avui el meu lloc és aquí. Al cap i a la fi, la teva mare era la única neboda que tenia i me l’estimava tant com a la meva pròpia filla. Però ja veus, noi, la vida sovint és una merda, i aquest coi de Déu que tant venera la meva filla s’enduu els millors i deixa que els heretges que ens caguem en ell ens corquem fins al final. Ja em sentirà quan el vegi, aquest malparit; un bon gec de garrotades li fotré jo!
– Vigili, Antoni, que encara el sentiran tots dos: la Cinta i el d’allà dalt.
– Que se’n vagin a pastar fang, m’és igual. I al teu pare, què li passa? Ja saps que no és sant de la meva devoció i mai hem parlat gaire, ell i jo; potser per això no el conec bé. No obstant això, el veig estrany. Quan li he anat a oferir el meu condol, s’ha quedat mut i amb una cara de peix bullit que no li havia vist mai. Suposo que encara no ha començat a pair-ho. En fi, Xavier, que em sap molt de greu. Compta amb aquest vell pel que calgui, d’acord? 
– Moltíssimes gràcies, Antoni. Sigui on sigui, segur que la mama i també la iaia es posaran molt contentes de veure’l aquí.

* * *

– Doctor Pla, no m’esperava pas que vingués. Li ho agraeixo molt, de debò.
– Em sap greu, Xavier. No cal que et digui que, en la mida que pugui, estic pel que necessiteu tu i el teu pare.
– Em sembla que el meu pare no s’adona de res del que està passant aquí, doctor. Miri’l, allà el té. Tot just acaba de sortir d’una altra sala de vetlla. Perdoni’m, l’aniré a buscar.
– No, Xavier, ja hi vaig jo. Tu queda’t aquí, amb la teva mare.
– Gràcies, moltes gràcies, doctor.
– Si n’hem de treure alguna cosa positiva de tot plegat és que, si més no, l’Alzheimer li desdibuixa la pèrdua. 

Conte escrit el 4 de novembre de 2009.
Revisat el 5 de març de 2012.