Que s’inventin una paraula (II). Justícia

Baixa'l en PDF.

Si volem que tot segueixi com està és necessari que tot canviï (Il Gattopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa)

Sí, avi, li diuen justícia però està més clar que l’aigua que no ho és. Ja hi pot haver un fotimer d’audiències i tribunals amb togues i brillantina, però de justícia, res de res. Clar que, què en podíem esperar d’un país que no respecta ni els referèndums, l’essència suprema de la democràcia? I és que, en realitat, i per si algun incaut encara no se n’havia adonat, aquí segueixen manant els de sempre: els que viuen a costa dels altres, vesteixen de franc però molt car i ho observen tot amb el garrot al costat, frisós per actuar.

Ens van vendre que la transició va ser modèlica, que tancava ferides (talment com si enganxéssim un tros d’esparadrap sobre la sang que raja) i ajudava a aixecar un país unit. I ens ho vam creure, i tant que sí. És que, fins i tot, ens ho deien des de més enllà de les nostres fronteres i, això, en un país amb l’autoestima sota terra i on històricament tot el de fora ha estat millor, tenia molt valor; suposo que a l’estranger ens ho repetien constantment per tal que no ens tornéssim a fotre d’hòsties.

Se’n van sortir, avi, si més no durant un temps. Però mira si tenien clar que a ells no els passaria res, que van permetre que governés l’esquerra durant bastants anys. Qui sap, potser els van deixar tastar el poder amb l’objectiu que s’embafessin i, a poc a poc, s’anessin escorant cap a postures més liberals. Això també ho van aconseguir.

Amb els anys, la gent que havia viscut l’horror de la guerra civil i la posterior dictadura va anar perdent la por i van començar a reclamar que els seus morts fossin enterrats dignament. Els van acusar de reobrir ferides, però, com es pot reobrir una cosa que encara està oberta? En el fons, no són tan llestos com es pensen. Ja ho deia en Groucho Marx: intel·ligència militar són termes incompatibles.

I sí, no t’ho creuràs, però alguns altres encara han anat més enllà i s’han atrevit a començar processos contra els crims del franquisme. I, clar, hasta aquí podíamos llegar! S’han tret la careta, s’han posat la granota de treballar i els han tallat les ales (les del colom, clar, no pas les de l’àliga) en un tres i no res: han inhabilitat amb subterfugis el jutge que havia iniciat les investigacions, han absolt un element corrupte hereu de l’antic règim i, de pas, també han homenatjat una relíquia que no havia tingut cap mena de problema a firmar sentències de mort.

Ja veus, avi, en el fons, tampoc han canviat tantes coses. Però fa riure que a això li diguin justícia, oi? S’haurien d’inventar una paraula i no deixar-la d’utilitzar fins el dia que desenterrin tots els morts de les fosses comunes, entre ells el teu germà, i els dignifiquin d’una punyetera vegada.

Au, saluda’l de part meva, que ja saps que m’hauria agradat conèixe’l i molts petons a tota la resta.

Text escrit el 13 de febrer de 2012.