dissabte, 30 d’octubre de 2010

Ceguesa


Faig el que m’has demanat i et tapo els ulls amb una cinta. Admiro el teu cos nu, banyat pel ressol que es filtra per les cortines. Segurament l’ocasió no serà l’única, però sí que és la primera en la que et tinc a la meva mercè. No em vull perdre cap detall de les teves reaccions als meus estímuls.

Sentim música de saxo, aquella que assegures que tant t’agrada però que mai has comprat; dius que així sempre t’agafa d’improvís i t’arriba ben endins. M’acosto a tu, sense tocar-te, i deixo escapar el teu nom. Et bufo suaument pel coll i et sobresaltes un instant. No saps per on vindré i això afavoreix molt la sorpresa. La calidesa del meu alè deixa pas als primers petons, llargs i suaus. Els sents propers i, a cada llepada que envolta la teva orella, l’enretires un moment per, tot seguit, demanar-ne més.

Amb les mans m’agafes el cul, alternant la tendresa i la força, segons com reacciones a les puntes de plaer a les que et deixes sotmetre. Veient que les teves mans tenen fam de mi, t’agafo pels canells, amb fermesa, i les faig recórrer tot el meu cos, deixant que em toquin, premin, pessiguin. Les passo pel meu sexe i sospires de satisfacció: acabes de comprovar fins on ha arribat la meva excitació.

Aprofito l’avinentesa i m’assec sobre teu. Et poso dos dits sobre els llavis. Obres la boca per fer-te’ls teus i empassar-te’ls, però no és això el que jo vull. Te’ls torno a posar mentre et xiuxiuejo un silenci. Sé que has endevinat les meves intencions quan et sento inspirar profundament i lenta: t’embriagues de l’olor del meu sexe. El teu tòrax puja i baixa, amb calma, sense presses. Intentes moure el cap per captar més olors. T’acosto el coll i hi entafores el nas, recorrent-lo amunt i avall. Continues per les aixelles i els braços. La teves inspiracions em fan cedir i tanco els ulls per un instant. I com si m’haguessis vist i te n’haguessis volgut aprofitar, sento la punta de la teva llengua llepant-me l’orella.

Et deixo fer. Sento com beus de la meva suor que crema. A poc a poc les teves llepades són més intenses; ja no empres únicament la punta de la llengua, sinó que amb tota la seva extensió em saliveges la pell. Notes com tremolo de plaer quan, sense presses, acostes els teus llavis al meu sexe. T’agafo pel clatell i t’acosto. Se senten els primers gemecs que trenquen el silenci. Amb calma i saviesa augmentes el ritme, provocant que m’hagi de recolzar al capçal del llit amb una de les meves mans. La brillantor dels teus llavis entretalla la meva respiració.

Quan sents que els meus gemecs són cada vegada més forts i seguits, m’agafes per les cuixes i em demanes que et deixi moure. T’arrenques la cinta d’una estrebada i em deixes veure els teus ulls. Mai t’havia vist aquesta mirada tan intensa i transparent de desig. I abans que et pugui dir que t’estimo i que pots fer el que vulguis de mi, ja t’has abraonat sobre meu. I jo, em deixo portar. 

Conte escrit el 30 de març de 2007.
Revisat el 4 de març de 2009.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Històries inacabades


El Pau i la Marta s’havien conegut en un xat. Després de veure que congeniaven força van seguir xerrant a través d’un programa de missatgeria instantània i, més endavant, es van donar els telèfons mòbils. Dies més tard es van enviar les fotos i finalment van decidir d’anar a prendre un cafè junts. La química va funcionar amb prestesa i es van enamorar un de l’altra, si bé evitaven demostrar-s’ho; la vida els havia ensenyat a analitzar bé les coses abans de tirar endavant amb un comprimís més seriós. Tampoc parlaven del seu passat ni de la gent que coneixien, ni molt menys d’on vivien. Eren, senzillament, dos desconeguts que s’avenien; la vida d’un era un misteri per a l’altra i viceversa.

Un dia, el Pau va tenir un accident de cotxe. Va caure per un barranc i es va matar. La Marta no va saber mai perquè el Pau no va tornar a aparèixer.

* * *

La Fàtima li havia dit un munt de vegades al seu fill que marxés de casa, que se n’anés a Europa i busqués un futur millor. El Hassan, quan va tenir quinze anys, va decidir fer el pas i arriscar-se a creuar el mar per intentar arribar a la costa espanyola. La família sencera el va ajudar a aconseguir els dos mil euros que li havien demanat per un viatge en barca.

La mare, el dia que el noi va marxar, li va dir que no patís per la família, que pensés en ell mateix i que treballés el que calgués per tirar endavant i aspirar a una vida digna. Aguantant les llàgrimes, el noi va assentir amb el cap i va marxar, sense cap mena de documentació a fi d’evitar la repatriació en cas que l’enxampessin.

Dies després, la precària barca en la que viatjava el Hassan va naufragar. Ell i vint-i-dos persones més van quedar engolides per les aigües de l’Atlàntic. La seva mare va morir cinc anys més tard, intentant creure que el seu fill estava lluitant per una existència millor.

* * *

A Florenci Mateu Vernet

L’any 1937 el Florenci, amb només divuit anys, va fugir de casa per allistar-se a la milícia republicana. El seu pare, quan se’n va assabentar poques hores després, va moure cel i terra per saber cap on havia anat el seu fill. Ja en tenia un al front i no volia esdevenir un mort en vida, amb dos fills caiguts en aquella guerra. Va anar des del seu poble, al Priorat, fins a Madrid, en un viatge mai prou perillós.

Mesos després, va tornar a casa sense resultats però si molts rumors: algú que creia haver-lo vist per Guadalajara, un altre per Terol, però res concret.

Va acabar la guerra i només el fill gran, el Ramon, va poder tornar a casa. Del Florenci no se’n sabia res. El seu nom no apareixia en cap llista de presoners. Potser havia creuat la frontera francesa, potser s’havia exiliat a Mèxic o a Sudamèrica, potser era a Rússia…

No sabien si era millor que fos mort o haver de conviure tota la vida amb aquella incertesa.

Conte escrit el 14 d’abril de 2006.
Revisat el 23 d’octubre de 2010.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Tot per la pàtria


– Senyor president, volen el seu cap i el dipòsit de benzina ple per poder fugir.

– Això no pot ser, general. Significaria sucumbir al seu xantatge!

– Ja ho sé, però han jurat i perjurat que mataran tot el passatge si no l’entreguem a vostè i, clar, no és el mateix cent cinquanta persones que una de sola. Em sap greu; tampoc és fàcil per a mi.

– I qui li assegura que compliran la seva paraula?

– No en tenim cap certesa, president, però no recordem cap cas en el que uns segrestadors s’atrinxeressin en el seu segrest un cop havien aconseguit el seu objectiu. Seria absurd.

– Però, general, vostè s’adona de les dimensions de la crisi política que causaria l’entrega d’un president elegit democràticament a una banda terrorista i el seu posterior assassinat?

– Me’n faig el càrrec, i precisament perquè vivim en una democràcia, tots els ciutadans som iguals. Vostè també.

– Però jo no sóc un qualsevol, sóc el president del país!

– Vostè és un més i allà dins hi ha cent cinquanta persones, i tots preferim que en mori una enlloc de cent cinquanta. No és així, president?

– Sí, tothom ho prefereix, quan no es tracta del seu cap!

– Passarà a la història com un president que, de debò, aquest sí, es va sacrificar pel seu país.

– Vagi a la merda, general!

– Per favor, president, més que mai ens cal serenitat.

– Pugi vostè a l’avió si és tan valent!

– No és a mi a qui volen però no dubtaria ni un moment a pujar si fos el cas; em paguen per servir el meu país.

– Vostè m’està demanant que em suïcidi!

– No, li demanem que salvi vides.

– No hi penso pujar; això ho tinc claríssim.

– Senyor president, si no hi va, el durem nosaltres i si cal... el mataré jo mateix, aquí i ara.

– No s’atrevirà!

– Ho faré per la pàtria, president, no em posi a prova.

– Seria un assassinat!

– No, serà un sacrifici pel bé del país.

– No m’apunti amb aquesta pistola!

– Adéu, senyor president.

* * *

– Parla el general. Em rep algú de l’avió?

– General, no volem parlar amb vostè. Exigim el president.

– El president és mort. Ja tenen el que volien.

– Com que mort? Qui l’ha matat?

– D’això no n’han de fer res. Ara deixin sortir els ostatges.

– No, general, volíem el president viu. Ara ho pagarà qui l’hagi assassinat!

* * *

– General?

– Digui, coronel.

– General, el seu país el necessita.

Conte escrit el 7 de juliol de 2005.
Revisat el 16 d’octubre de 2010.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Engany d’escriptor


Assegut davant l’ordinador, matava el temps regulant la brillantor i el contrast del monitor. Feia setmanes que durava la sequera. Tenia uns quants contes començats, si bé cap avançava com volia. Alguns els havia deixat a mitges, amb l’esperança que més endavant pogués trobar un bon desenllaç, però n’hi havia d’altres que només es mereixien ser esborrats sense compassió, de tant insípids que arribaven a ser. Llegia diaris i fullejava revistes, mirava la televisió i escoltava la ràdio, i quan sortia de casa escrutava el carrer com un perdiguer. No hi havia res a fer, enlloc trobava el detonant del qual es pogués estirar el fil i crear una trama argumental atractiva i coherent.

Tampoc sabia ben bé què volia escriure. Tenia l’embrió d’una novel·la al cap, però el projecte no arrencava ni a la de tres. Sabia quins personatges havien de sortir, quins problemes tindrien i com s’havia de desenvolupar la història; faltava, però, la disciplina que requeria escriure amb regularitat i això no ho podia comprar a cap botiga. També hi havia la possibilitat de continuar amb una nova entrega d’una llarga sèrie de contes, més o menys irònica, basada en el món de la parella, però tenia por que en sortís un relat massa forçat, incapaç d’obtenir un mínim somriure del lector. Potser el millor que podia fer era deixar passar els dies, aparcar les preocupacions literàries i esperar que, a poc a poc, les coses tornessin al seu lloc.

No obstant això, just en aquell instant, va sorgir una idea, absurda, però si més no una idea, i tenint en compte l’escassetat persistent, no era qüestió de descartar-la sense explorar-la abans. Potser embolicaria massa la troca i qui sap si els lectors quedarien una mica desorientats; tot era qüestió d’intentar-ho i saber encaixar després les crítiques. Seria un relat amb un argument insuls, en el que no es veuria gaire clar on serien l’inici, el nus i el desenllaç, i en el que s’hi explicarien les angoixes d’un aprenent d’escriptor davant la pròpia incapacitat per saber explotar i tirar endavant les seves idees.

I per si tot plegat no fos prou estrany i complicat, deixaria que el lector triés en quina persona s’estimaria més llegir el relat, si en primera o tercera.

Conte escrit el 22 d’agost de 2007.
Revisat el 9 d’octubre de 2010.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Joc brut


Mentre l’Àlvar, plorant per la humiliació rebuda, fugia del pati a la recerca d’un amagatall on refugiar-se, l’Oriol el seguia amb la mirada, satisfet i alleujat d’haver recuperat el respecte dels seus companys. Potser n’havia fet un gra massa però l’Àlvar també s’ho havia buscat ja que, dies enrere, l’havia ridiculitzat davant tothom quan es va burlar de que les seves vambes eren una imitació lletja i barata de les que duia ell.

Mitja hora abans, quan l’esfèrica era a punt de començar a rodar, tots els del pati sabien que el partit de futbol entre cinquè i sisè tornaria a ser dur. Feia quinze dies que els de cinquè s’imposaven als de sisè, malgrat el joc brut dels darrers. En partits anteriors, alguns alumnes de cinquè havien tornat a l’aula amb blaus i contusions; d’altres, amb més sort, només rebrien l’esbroncada de les seves mares en veure que tornaven a casa amb la samarreta esquinçada. Els de sisè no estaven disposats a perdre més cops. Derrotats sistemàticament pel curs superior durant els darrers anys, no es podien permetre ser l’única classe que també perdia amb el curs més petit.

L’ambient caldejat li venia com anell al dit a l’Oriol. En un principi, havia dubtat entre una bona segada, un cop baix de genoll a l’entrecuix o clavar-li un colzada a la cara en un salt. Però a mida que el partit avançava i que els minuts de pati se li acabaven, trobava que recórrer a la violència era una manera massa fàcil d’imposar la seva jerarquia; a més a més, no tenia gaire clar que les seves forces fossin superiors a les de l’Àlvar. Per altra banda, tampoc podia deixar passar més dies si no volia ser menystingut pels companys.

Cinc minuts abans de tornar a classe, els de cinquè anaven a xutar un llançament des de la cantonada. L’Oriol es va encarregar de marcar l’Àlvar; aquell era el moment. L’Àlvar, mirant-se’l de reüll, sospitava que li volia fer alguna mala passada i, per això, quan el company va centrar la pilota, va saltar tant com va poder tot etzibant cops de colze a tort i a dret.

Just quan va saltar, l’Oriol era ajupit i es pixava de riure mentre li sostenia amb força els pantalons del xandall. Segons més tard, no parava de rebre felicitacions.

Conte escrit el 24 de desembre de 2006.
Relat guanyador del Repte 197, el tema del qual era L'Escola.
Revisat el 2 d'octubre de 2010.