La terra promesa

“Pujaràs al Mont Nebo i des d’allà podràs contemplar la terra promesa”. Encara li ressonaven al cap aquelles paraules de Déu.

Després de preguntar discretament a uns quants camperols, Moisès es va assabentar on era exactament aquella muntanya. No va voler fer públic el lloc entre els seus seguidors, no fos cas que Déu li tingués preparada alguna prova més de la seva fe. Va deixar el camell lligat a l’únic arbre que hi havia en aquell lloc quasi erm, i va començar a pujar la muntanya, il·lusionat i alhora lleugerament atemorit per la màgia del moment que estava a punt de viure.

Quan va assolir el cim no es va creure el que va veure. Hi va romandre fins que el sol es va pondre, mentre intentava absorbir, sense èxit, cada detall d’aquell lloc tan anhelat. Va pujar-hi durant els nou dies següents. Arribava de bon matí i marxava al capvespre. A la nit tots li preguntaven què havia vist i ell contestava que no ho podia descriure. Però tenien tanta fe en ell, que tothom estava convençut que aquella terra, a més de promesa, era la millor que Déu havia ofert mai a ningú.

Al desè dia Moisès va tornar a pujar la muntanya. Però quan hi va arribar, enlloc de mirar a l’horitzó, es va agenollar i es va posar a parlar amb Déu.

– Ei tu, tros de malparit! Hem creuat el desert, ens han perseguit els exèrcits del faraó i hem caminat entre les aigües del mar. Tu saps millor que ningú que el hem arribat a patir! I pujo aquí dalt i em vols vendre que la terra promesa és això? Però si no es pot veure res per culpa de la calitja i els vapors d’aquell llac salat sense vida! I l’aigua, on és? Estafador, més que estafador!

Conte escrit el 26 d’agost de 2007.

Revisat l’11 de juliol de 2010.