A les mars del surf

Emprenyat com una mona i disposat a clavar-li una bona esbroncada a Déu, Moisès arriba al cim del Mont Sinaí just quan surt el sol. Malgrat que li agraeix la confiança que ha dipositat en ell, no pensa tolerar que el tracti com un estúpid innocent i li faci més bromes pesades. És Déu, sí, totpoderós i universal, però això no li dóna cap dret a jugar així amb la vida del seu poble. Se’l troba destrossant un mur de pedra amb una maça.

- Ei, Moisès, què tal? No us heu mullat, oi?

- Sí, home, a sobre en fas conya!

- Au va, no t’empipis. Espera un moment, que acabo amb aquest pedrot i ara mateix estic per tu.

Quan el sol comença a pondre’s i després que Moisès s’hagi descomptat de les mosques que se li han pujat al nas, Déu diu:

- I amb aquesta són deu. Que t’he fet esperar gaire?

- No, només tot el dia...

- Perdona noi, però l’eternitat em fa perdre la noció del temps. Bé, suposo que vols saber el motiu d’haver-te fet pujar fins aquí, oi?

- Sí, clar, però abans vull saber perquè ha fallat el segon encanteri. El primer ha funcionat de meravella; he estès els braços, he pronunciat les quatre paraules que em vas dir i el mar s’ha obert com si res.

- Ha estat impressionant! Jo ja ho havia provat abans, però mai ho havia vist des de dalt. Una perspectiva collonuda, de debò.

- El que tu diguis. Però em pots explicar per què pebrots després no ha sortit com Déu mana?

- Mano jo? Doncs surt com vull jo! Quin acudit més dolent, eh?

- Deixa’t d’hòsties! Tu vas dir que quan haguéssim passat tots, tornés a estendre els braços i digués les mateixes paraules que abans, canviant només “On” per “Off”. I jo, confiant-hi plenament, ho faig tot al peu de la lletra i, enlloc de veure com s’ofeguen els soldats del faraó sota una onada gegantina, me’ls trobo de peu sobre els seus escuts de fusta lliscant sobre les onades.

- Sí, jo també ho he vist, i diria que s’ho estaven passant la mar de bé.

- Vull una explicació!

- No és culpa meva que a vegades tartamudegis quan estàs nerviós. I no t’emprenyis tant, home, que, al cap i a la fi, esteu tots vius.

- No m’agrada gens aquesta doble personalitat teva, a vegades tan seriós i a vegades tan...

Conte escrit el 21 de juny de 2008.