L'excursionista

- Frank Jackson?

- Posi Frank Jackson. Al cap i a la fi em vaig acreditar amb aquest nom.

- D’acord. En tot cas hi escriurem també l’autèntic. Així els nostres lectors sabran bé de qui parlem. Li sembla bé?

- Com vostè vulgui.

- Demà serà condecorat pel nostre líder. Ell diu que aquest dia quedarà inscrit en majúscules en els dietaris oficials. El considera un heroi.

- I li agraeixo sincerament, si bé jo em vaig limitar a complir les ordres que em van ser donades. Va ser un honor.

- I la manera d’executar un acte tan èpic, li van marcar des dels serveis secrets o, al contrari, va gaudir de llibertat d’elecció?

- Els serveis secrets ho van preparar gairebé tot: una identitat falsa, la casa, el cotxe, els diners, els documents i un passat versemblant. Però en cap moment em van precisar com s’havia de dur a terme la consecució de l’objectiu.

- I com va aconseguir integrar-se en l’entorn de l’enemic?

- No va ser gaire difícil. Vaig aconseguir la confiança d’una secretària del seu gabinet, que estava com un tren, tot cal dir-ho. Li enviava flors, li feia algun regalet de tant en tant i sovint l’anava a buscar a la feina. Solia arribar abans que plegués i així aprofitava per estudiar l’edifici.

- El vint d’agost de 1940. Va triar aquesta data per algun motiu en concret?

- No. Diguem que ja tenia apamats tots els moviments d’aquell traïdor. Endarrerir-ho era absurd i perillós.

- Em permet que li faci una pregunta una mica delicada?

- Vostè pregunti i jo ja veuré si contesto.

- Sí, clar, hi té tot el dret. Li agrada el muntanyisme?

- És una bona pregunta! Sí, hi havia tingut afició de jovenet. La sort em va venir de cara quan la secretària em va proposar de fer una excursió una tarda, al sortir de la feina. La vaig anar a buscar amb l’equipació completa.

- Amb el piolet...

- Sí, amb el piolet. I malgrat que li vaig clavar fins al fons del crani, encara va tardar un dia a morir. Va ser dur de pelar el malparit d’en Trotsky.

- Gràcies pel seu temps, senyor...

- Mercader. Ramon Mercader.