dilluns, 26 de juliol del 2010

El creuer de Caront

– No sabeu com m’agrada contemplar les vostres cares plenes de por i escoltar el soroll del vostre xerric de dents. No dieu res? No m’estranya gens, tots feu igual quan arribeu aquí, tant els que en vida heu anat de valents i orgullosos, com els que sempre heu viscut amb por, però no per això estareu més preparats pel que us espera a l’altra banda del riu. Sí, perquè si creuar aquest riu en aquesta miserable barca ja us fa tremolar, el que ve després us paralitzarà els músculs. Tota la vida heu viscut en l’abundància i amb la mal dissimulada ignorància per la gent que patia, però ara això ja s’ha acabat. Com diuen aquests déus que alguns de vosaltres tant venereu –i als que ja podeu resar, ja, que des d’aquí no us podran pas escoltar–, ha arribat el moment de recollir tot allò que heu sembrat durant la vostra benestant existència. El més patètic, però, és que la majoria de vosaltres heu estat rics i heu tingut de tot i, en canvi, porteu escrit a la cara que heu estat uns infeliços. Potser n’hi ha que no ho heu passat tan bé, però si sou aquí és per alguna cosa. Però no em mal interpreteu ara, que a mi no em despertareu cap mena de compassió. Aquells que encara tinguin una mica d’esperança –que sé que n’hi ha algun, ho percebo perfectament–, que deixin d’alimentar-la; no hi ha res a fer. Tots coneixeu aquella dita que diu que és fàcil entrar-hi però difícil sortir-ne, oi? Doncs heu de saber que només és certa a mitges: és veritat que és fàcil entrar-hi, però sortir-ne no és difícil; és impossible. Ja veieu, tots els anys que heu viscut han estat com un aparador a través del qual heu estat jutjats. I ara prepareu-vos pel viatge en barca. Tot i que no és un creuer luxós, estic segur que us agradarà. Llàstima que no hi hagi primera classe, oi? Tant hi fa; la tradició d’enterrar els morts amb una moneda per pagar el viatge ja fa molt temps que es va perdre. Sou tan estúpids que ni això heu fet bé. Si no em teniu ni el més mínim respecte, com voleu que us tracti jo? Massa poc heu patit encara! Però tot arriba, i ara que el pànic ha substituït la sang a les vostres venes, és el moment d’iniciar la vida eterna, eterna de patiment.


– Pots comptar...

– Què? Qui ho ha dit això? Qui s’ha atrevit? Sembla que tenim un valent, eh? Ah, és aquell d’allà! I doncs, noi, no tens ni una mica de por? Et sembla que això serà com un creuer? O és que has viscut tantes aventures que ja has perdut el sentit del perill? Explica-me-les, home, i potser així podré riure una estona. Au, milhomes, digues, vull escoltar les teves grans travessies! Parla!

– Nouadhibou-Canàries, sis vegades. La darrera m’ha dut aquí. Alguna pregunta més?

Conte escrit el 30 de juny de 2007.
Revisat el 26 de juliol de 2010

2 comentaris:

  1. Doncs, no hi ha cap raó que justifiqui que aquest sigui el menys llegit dels relats d'aquest blog. És molt bo.No t'esperes pas aquest final tan cru, tan quotidià, que sembla que importi ben poc a aquells que podrien evitar-ho. Un gran relat, Maurici!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El relat (i l'autor) t'agraeixen la teva resposta a la crida, a banda, evidentment, de la generositat del comentari! ;)

      Elimina