Obro la bústia i trobo la darrera factura d’Endesa, la de febrer. Era d’esperar, ja que fa quatre dies encara hi havia penjat el paper on els veïns hi apuntem les lectures. Un cop sóc a casa, estripo amb compte el sobre i en trec el rebut. Els ulls se m’obren com dues taronges ja que l’import és de més del triple del que és habitual. Emprenyat com una mona, agafo el telèfon i teclejo amb un punt de ràbia un 902 i sis números més. Una màquina em pregunta si vull ser atès en català o en castellà; sorprès i agraït pel detall, trio la primera opció. Després d’un minut en el que se’m diu dues vegades que puc gestionar alguns tràmits via web, passem al fil musical i, finalment, una veu em respon... en castellà. No destaco per ser un tossut en temes lingüístics, però la pell cada cop se m’aprima més, així que jo insisteixo amb el català. Em tornen a sorprendre ja que la teleoperadora canvia d’idioma sense problemes, cosa que m’amanseix durant dos segons. Acte seguit respiro i li explico la situació, amb la indignació in crescendo però sempre amb educació. Ja ho sé, ella no té la culpa de res, però jo no tinc cap més interlocutor (aquesta frase està tan gastada que corre el risc de convertir-se en un tòpic). Em demana algunes dades personals, fa una sèrie de consultes i després d’esperar uns segons m’informa que l’última lectura real correspon a l’agost; des del setembre de 2011 al gener de 2012 les lectures han estat estimades. Aquí ja salto i, sense perdre les formes, li tiro la cavalleria per sobre: de què serveix cada mes apuntar la lectura al paperot que enganxen a la porta de l’edifici? Em toca els nassos pagar una factura desorbitada, però que a sobre em facin perdre el temps en feines inútils ja no té nom.
Text escrit el 27 de febrer de 2012.
