dimarts, 19 de juny del 2012

Cornut i pagar el beure


Obro la bústia i trobo la darrera factura d’Endesa, la de febrer. Era d’esperar, ja que fa quatre dies encara hi havia penjat el paper on els veïns hi apuntem les lectures. Un cop sóc a casa, estripo amb compte el sobre i en trec el rebut. Els ulls se m’obren com dues taronges ja que l’import és de més del triple del que és habitual. Emprenyat com una mona, agafo el telèfon i teclejo amb un punt de ràbia un 902 i sis números més. Una màquina em pregunta si vull ser atès en català o en castellà; sorprès i agraït pel detall, trio la primera opció. Després d’un minut en el que se’m diu dues vegades que puc gestionar alguns tràmits via web, passem al fil musical i, finalment, una veu em respon... en castellà. No destaco per ser un tossut en temes lingüístics, però la pell cada cop se m’aprima més, així que jo insisteixo amb el català. Em tornen a sorprendre ja que la teleoperadora canvia d’idioma sense problemes, cosa que m’amanseix durant dos segons. Acte seguit respiro i li explico la situació, amb la indignació in crescendo però sempre amb educació. Ja ho sé, ella no té la culpa de res, però jo no tinc cap més interlocutor (aquesta frase està tan gastada que corre el risc de convertir-se en un tòpic). Em demana algunes dades personals, fa una sèrie de consultes i després d’esperar uns segons m’informa que l’última lectura real correspon a l’agost; des del setembre de 2011 al gener de 2012 les lectures han estat estimades. Aquí ja salto i, sense perdre les formes, li tiro la cavalleria per sobre: de què serveix cada mes apuntar la lectura al paperot que enganxen a la porta de l’edifici? Em toca els nassos pagar una factura desorbitada, però que a sobre em facin perdre el temps en feines inútils ja no té nom.

Text escrit el 27 de febrer de 2012.

dimarts, 12 de juny del 2012

QWERTY (II)


Q.
 Tot i ser un casament d'alta volada, els comensals no les tenien totes amb les postres: gran pastís de rata confitada. 


W. El passatger s'ho llegia amb uns ulls com dues taronges: romanguin asseguts mentre atraquem al mort.

E. El delineant es va negar a dur a terme l'encàrrec fins que l'informe no tingués corregits tots els errors tipogràfics.

R. El restaurador somreia quan llegia que havia d'arreglar els mobles dels despatxos del govern infestats de porcs.

T. Tot i que la crítica encabia la pel·lícula en el gènere de fang i setge, els espectadors no van notar l'error mentre eren al cinema.

Y. La carta de la llevadora la va posar dels nervis: benvolguda senyora, ha triat vostè la millor clínica per patir.

dimarts, 5 de juny del 2012

diumenge, 27 de maig del 2012

El color de la sang

Conte premiat amb un accèssit l’XIè premi literari de l'Associació de donants voluntaris de sang de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Modalitat relat solidari. Barcelona, 2012.

Camina d’una banda a l’altra del passadís per enèsima vegada. Porta recorregut més d’un quilòmetre en múltiples de quatre gambades. Gira el canell i consulta el rellotge: no han passat ni dos minuts des de l’últim cop que se l’ha mirat. Inspira a fons i expira amb força, talment com esbufega un brau abans d’embestir el seu futur assassí. Llegeix en diagonal les instruccions de l’extintor penjat a la paret i en comprova la data de la propera revisió. Intenta desxifrar el pla d’evacuació que hi ha enganxat al costat però es perd amb tanta fletxa amunt i avall. S’acosta a una màquina expenedora d’aigües i en treu una ampolla de litre i mig; amb dos glops llargs i sonors se’n beu més de la meitat. Esquiva un auxiliar que duu una llitera buida i s’asseu al costat de la seva filla. Se la mira de reüll mentre repica el terra amb la planta del peu. Finalment, esclata:

– Veus el que has aconseguit? Que el teu fill acabi a l’hospital amb una ganivetada. Quantes vegades t’havia dit jo que portessis el noi a un bon institut? Si fins i tot estava disposat a ajudar-vos i posar calés de la meva butxaca. Però no, la meva filla i el sòmines del seu marit sempre parlen de la integració d’aquesta xusma immigrant que ens envaeix dia a dia, i totes aquestes collonades que només es creuen els utòpics i els il·luminats; és a dir: els idiotes! Sí, sí, no em miris amb aquesta cara, que saps que tinc raó. Ni integració ni hòsties! Els negres amb els negres i els blancs amb els blancs, com sempre ha estat i com sempre hauria de ser. Al cap i a la fi, com més es barregin les races, més iguals serem tots plegats i, llavors, la diversitat que tant us agrada se n’anirà a la merda, per força. I ara què toca? Confiar en la justícia d’aquest país? Amb molta sort, lenta i feixuga com és, d’aquí uns anys tindrem una sentència que condemnarà aquesta escòria a una pena irrisòria, en lloc de fotre’ls una bona pallissa sense compassió i retornar-los a la seva terra d’una puntada al cul ara mateix. I qui són aquells quatre que hi ha a l’entrada de la seva habitació? Els seus amics? Un negre, un moro i un sudaca. Fantàstic! Sort que n’hi ha un d’aquí per compensar tanta foscor, ni que sigui una mica, que si no...

– És romanès.

– El que faltava per acabar-ho d’arrodonir! Tant poden ser els seus amics com podrien ser-ho dels malparits que l’han apunyalat. I es pot saber què fan parlant amb el metge del noi?

– Només els aclareix que no podran donar sang fins que tinguin divuit anys.

Conte escrit el 4 de maig de 2012.

dimarts, 22 de maig del 2012

Un pare responsable (VI). Teràpia de grup

Per a ell va ser la salvació. Saber que hi havia més homes que passaven per la mateixa situació el va fer sentir-se una mica més reconfortat; al capdavall, va pensar, els moments durs s’estoven quan es comparteixen. Havia sentit a parlar dels grups de suport a la lactància materna, on moltes mares hi acudien i xerraven de tot el que envoltava la seva nova realitat. La seva dona hi anava amb freqüència i n’estava d’allò més contenta. Per què, llavors, no hi podia haver també un grup d’homes on es pogués parlar obertament dels dubtes i les inseguretats que tenien els pares? Finalment, després de buscar i rebuscar per Internet, en va trobar un. Va fer el xafarder per la pàgina web i, pel que va llegir, va quedar convençut que aquella gent el podria ajudar. Així doncs, sense dubtar-ho, va anotar la data de la següent reunió.

El moment de presentar-se als altres va ser una autèntica alliberació:

– Hola, em dic X i sóc pare d’un nen de sis mesos. He vingut aquí perquè, tot i intentar-ho, encara no he aconseguit que tot el que em diguin sobre com pujar el meu fill m’entri per una orella i em surti per l’altra.


Microrelat escrit el 13 de febrer de 2012.

dijous, 17 de maig del 2012

Tot s'hi val


M’he assabentat d’una notícia que, d’entrada, s’ha de prendre en consideració per la transcendència que pot tenir pel futur de Catalunya. Resulta que un potentat nord-americà, resident a Nevada, està pensant en invertir una fortuna d’autèntic escàndol al nostre país i això, en els temps que corren i amb l’atur que no para de créixer a les llistes de les OTG, és un tren que no es pot deixar escapar així com així. Els càlculs d’aquest inversor parlen d’un mínim de dos centenars de milers de llocs de treball i d’un impacte econòmic sense precedents al territori. Per aquest motiu és comprensible que demani flexibilitat al govern en les legislacions fiscal, laboral i ambiental, i també que se li ofereixin altres facilitats (terrenys, accessos viaris, transport, etc.) per a l’establiment de la franquícia al nostre país. Com a exemple del que ha aconseguit el seu imperi empresarial, l’inversor mostra el que ja ha aixecat a la Xina i a Singapur, i, s’ha de reconèixer, un es queda amb els ulls oberts com dues taronges.

L’inversor, que es dedica al ram de la fusteria de primera qualitat, ha trobat en el Parc Natural del Montseny un autèntic paradís per al seu negoci. Assegura que en pocs indrets del món hi ha un arbrat de tan alta qualitat i en tanta quantitat; els faigs, els roures, les alzines, els pins, els castanyers i totes les altres espècies dels boscos del Montseny l’han deixat ben captivat. Com a prova de la seva emprenedoria, l’inversor ha promès iniciar el projecte tan bon punt el govern hagi satisfet les seves primeres necessitats. I com a mostra de la integració del seu negoci en el territori, un cop s’hagin talat tots els boscos pensa culminar el projecte edificant-hi un centre de convencions amb fusta autòctona i un espai museístic on s’hi mostrin rèpliques a escala natural de l’antiga fauna i flora.

El govern, per la seva banda, veu amb molt bons ulls aquesta inversió. Rectifica lleugerament a la baixa la xifra de llocs de feina que es podrien arribar a crear (suprimeix un zero a la dreta), però, així i tot, considera que oportunitats com aquesta només passen una vegada a la vida i que o bé s’agafen al vol o bé es perden per sempre més. Al capdavall, el projecte es durà a terme sí o sí, sigui aquí o en algun altre indret i, tant per tant, millor tenir-lo ben a prop i aprofitar el cop de sort. També entén que hi haurà certa controvèrsia entre part de la població per la pèrdua d’un espai verd protegit i que, fins i tot, s’organitzarà alguna mena d’oposició contra el projecte, però assegura que els beneficis a curt termini superaran amb escreix qualsevol possible inconvenient que pugui sorgir en el futur.

Finalment, el govern afegeix que si es donés el cas que per impossibilitat legal no es pogués realitzar el projecte al massís del Montseny, l’inversor podria disposar d’altres alternatives com són el Montnegre, el Corredor, les Guilleries, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, etc. Com és natural, també estan disponibles per a futures ampliacions del negoci.

I és que, després de tot, es tracta de saber vendre el país.

Text escrit el 16 de maig de 2012.

El podeu llegir també aquí.

dimarts, 15 de maig del 2012

El revòlver (IV)


Entrenament
Arribat el moment, no volia fallar. Va col·locar una bala de fogueig a la recambra i es va disparar al cap.


El bolxevic
A la pregunta del capità de per què disparava a l’aire, el soldat li va respondre que volia matar Déu.


L’invent del segle
Quan se’n van adonar ja era massa tard. Els havien estafat amb bales bumerang.


Error tipogràfic
El ministre d’interior va evitar la presó adduint que, on deia que s’havien de disparar bales, hi havia de dir boles.


Deformació professional
Abans que l’atracador li disparés, el joier es va preguntar si la bala predestinada seria daurada i lluent.


Estimar la feina
Tot i ser habitual, encara s’emocionava amb el ritual de fer-li un petó a la bala abans d’acabar amb l’objectiu.