I aleshores, de veritat, no en quedà cap

La novel·la li havia sortit rodona, versemblant, coherent, trepidant, emotiva, sòlida, commovedora, i s’estalviava més qualificatius perquè no era partidari d’adjectivar gaire. Els personatges eren perfectament imperfectes, el desenllaç de ben segur que passaria a la història de la literatura i l’estructura de la novel·la s’estudiaria en les facultats de filologia més prestigioses d’arreu del món. Només hi havia una cosa que li feia basarda: que, per aclamació popular, l’editor li demanés una segona part. Però tenia ben clar que en cap cas una novel·la tan perfecta podia tenir una seqüela. I, per evitar-ho, va decidir que reescriuria alguns passatges.

Per començar, va decidir que el personatge principal moriria de manera ben dramàtica al darrer capítol. Sense aquell fantàstic personatge, no hi havia segona part possible. Però, per estar-ne més segur, l’antagonista, el dolent més dolent que mai ningú havia imaginat, tampoc sobreviuria. I, com que no es fiava gens ni mica de la indústria del llibre, sempre disposada a esprémer la gallina dels ous d’or fins a límits inimaginables, també va matar, un per un, tots els personatges secundaris.

Tot i això, un rau-rau a la consciència li deia que amb aquesta massacre no n’hi hauria prou. Va entendre, doncs, que només li quedava una única opció per tal de salvar la integritat de la seva novel·la. Va picar el punt i final, va guardar el document i, acte seguit, es va engegar un tret.

Conte acabat el 30 de març de 2022.