Entusiasmat amb el descobriment sobtat de la seva autèntica vocació, va deixar de banda per un moment el full en blanc que havia de ser la pàgina inicial del seu primer conte i va començar a pensar en el discurs que faria quan guanyés el premi Mercè Rodoreda. Encara no havia completat mentalment la llista d’agraïments (un tema purament diplomàtic, ja que tenia clar que ell no devia res a ningú), que ja s’imaginava la portada de l’antologia dels seus contes més destacats. I és que veia tan clar i diàfan el seu futur esplendorós com a escriptor, que va començar a descartar editorials que no fossin prou dignes ni importants per publicar les seves memòries. Finalment, va decidir que acceptaria el premi Nobel de literatura només perquè seria el primer en llengua catalana, però que no aniria Estocolm a recollir-lo; un autor amb personalitat, dirien els diaris a primera plana.
Amb un somriure va agafar el bolígraf però, quan va voler escriure la data a la cantonada superior dreta, va resultar que estava sec.
D'això no en deien el conte de la lletera? Bé, ho deien en castellà, però ja s'entén, oi? Em sembla que havia equivocat la vocació per triomfar ràpidament...
ResponEliminaTriomfar? Escrivint? En català? Tot és possible, menys guanyar-se la vida ;)
EliminaSempre pot esperar que el visitin les muses.
ResponEliminaQue s'esperi assegut!
Elimina