dilluns, 31 de març de 2014

El revòlver (V)



El mal menor
El benefici del banc era sagrat i per això el caixer es va negar a canviar la caixa forta pel director general, pres com a hostatge.


El ramat
La població es va tranquil·litzar quan va saber que la policia només utilitzava bales intel·ligents capaces de destriar els culpables dels innocents.


Correspondència
L’amo de l’empresa de municions va córrer a la policia quan va rebre una carta anònima amb una bala dins.


Nous temps
Amb el trabuc a la mà i assajant davant del mirall, el professor d’esgrima no entenia de quina manera es podria ferir l’enemic.


Guantánamo
El president va creure que la inacció era la política correcta tenint en compte que havia rebut el Nobel de la pau per no haver fet res.


Sinistre d’interior
El ministre va substituir les boles de goma per bales de veritat, no fos cas que els immigrants ajuntessin tanta goma i construïssin una barcassa.

dilluns, 24 de març de 2014

El telèfon del civisme


No tot és tan negre com ho pinten, ni tot funciona tan malament com els més pessimistes asseguren. Un bon exemple és el telèfon del civisme (900.226.226). Durant el darrer any hauré trucat una desena de cops i en totes les ocasions menys una (mala descripció de la qüestió per part meva), el problema es va solucionar amb rapidesa. Així, si veiem contenidors de reciclatge a vessar, incidències als parcs infantils (excrements de gossos, tanques malmeses, mal estat dels jocs infantils), ampolles trencades i medicaments llençats a la via pública o, fins i tot, piscines desinflades que pengen de les branques altes d’un plataner, només cal trucar per tal que els serveis municipals ho resolguin. I, si es desitja, envien resposta de quan s’ha arreglat el tema per SMS o correu electrònic.

Carta publicada a El PuntAvui (11/10/2013).

divendres, 14 de març de 2014

Converses inigualables (I). Què fas?

– Papa, què fas?
– Poso aquests dos plats al rentavaixelles. I tu?
– Menjo.
Tres segons més tard:
– Papa, què fas?
– Eixugo els tuppers i els deso a l'armari. I tu?
– Menjo.
Cinc segons després:
– Papa, què fas?
– Passo el drap pel marbre. I tu?
– Menjo.
Al cap de no res:
– Papa, què fas?
– Guardo la llet i el suc a la nevera. I tu?
– Menjo.
I abans que torni a preguntar:
Guillem, vols a anar a l'escola en cotxet o caminant?
– Caminant!
– Doncs menja... 

Conversa mantinguda durant l’esmorzar del 14 de març de 2014.

dilluns, 10 de març de 2014

Coses de parella (XII). Els malentesos


Lletra de la cançó: Armando Manzanero

Cómo te abrazaré, cuánto te besaré

No te m’enganxis tant, si us plau. I no, no vull que em facis cap petó, només faltaria. Jo t’ajudaré en el que calgui i més, però sempre fins a un límit; no em demanis coses que ni puc ni et vull oferir. Quants cops t’he dit aquesta nit que tu i jo només som amics? Fa un munt d’anys que en som i mai (ho has entès bé?), mai, podrem ser res més que amics. I segur que tu penses el mateix, però sembla que avui estàs una mica (o bastant) tocat i dius coses de les que demà te’n penediràs amb tota seguretat.


Podem anar de vacances plegats i sortir junts de festa, com aquesta nit. Em pots explicar els teus maldecaps sempre que vulguis i jo t’escoltaré. Fins i tot, si de debò necessitessis una abraçada que et reconfortés, te la faria, no ho dubtis pas. Però res més, mai de la vida anirem més enllà, que et quedi ben clar. És que és impossible!


Mis más ardientes anhelos en ti realizaré

I què més? Mira xaval, calma’t una miqueta i posa’t un dels glaçons del teu whisky amb cola als ous; a veure si així la sang torna al lloc d’on no hauria hagut de baixar. És que no em vull ni imaginar quines deuen ser les teves fantasies sexuals però, sortit com vas darrerament, amb mi evidentment no hi comptis. Els meus gustos no han canviat i pots pujar-hi de peus que no canviaran. I tu, tot i els encants que deus tenir i que potser algunes incautes aprecien, no ets el meu tipus.


No veus que tal i com t’estàs comportant aquesta nit pots enviar la nostra amistat a fer punyetes? Sí, ja sé que no ho vols, però podries posar una miqueta de la teva part i estalviar-te les estupideses sentimentals pujades de to amb que m’estàs obsequiant. Serà millor que te les guardis per quan trobis la noia adequada, d’acord? Segur que llavors et faran més servei que no pas ara. Pesat, que ets un pesat!


Te morderé los labios, me llenaré de ti

Para, para, para! Collons! No te’m tornis a acostar o et clavo una cossa als pebrots i et deixo tirat aquí al mig del carrer; no em vulguis posar a prova, que hi tens molt a perdre, la carrera de pare per començar. Si tan cremat vas, potser que deixis de sortir de festa durant unes setmanes i amb la pasta estalviada et subvenciones una nit de luxúria. I no et preocupis, que no et jutjaré pas per això.


És que ja n’hi ha prou! No sé per què m’entesto a ajudar-te si després l’única cosa que en trec és haver de vigilar la teva fogositat banyada en alcohol. Qui avisa no és traïdor: aquest és l’últim cop que t’aguanto així; a la propera et llenço pel balcó.


Voy a apagar la luz para pensar en ti

Gràcies a Déu! Per fi la lucidesa ha aconseguit obrir un forat dins del teu maltractat cervell i ha tret el caparró per deixar-se veure. És la millor idea que has tingut en tota la nit: apagar el llum d’una punyetera vegada i anar a dormir. I estigues tranquil, que tampoc crec que et costi gaire, per molt que pensis en mi (que no recordes que sóc el teu amic? O és que demà haurem de parlar del teu armari?), en la teva ex o en ta mare si et dóna la gana.

Au, fica’t al llit i si has de vomitar procura fer-ho al vàter, sense oblidar-te de tirar la cadena després. Perquè si demà m’aixeco i el pis fot tuf a vomitada, la ressaca que tindràs serà un bàlsam pel teu cap en comparació amb el fotimer de calbots que et cauran, t’ho juro. Però com vaig poder ser tan idiota d’avenir-me a compartir pis amb un amic que no aconsegueix oblidar la seva ex per moltes borratxeres que agafi? I ara que no estàs en condicions de raonar gaire, et diré una cosa: era una imbècil!

Conte escrit el 9 de desembre de 2006.
Revisat el 21 de gener de 2014.

dilluns, 3 de març de 2014

Estat de dret


– Paco! Toni! Au, ràpid, que això és a punt de començar –crida el Pepe mentre treu el carregador i el deixa sobre la taula, al costat de la pistola.

El Paco i el Toni arriben mig minut després amb dues Xibeques i uns quants entrepans freds. Abans d’asseure’s, el Paco s’acosta al televisor i prem el botó número dos.


– La mare que t’ha matriculat, Paco –es queixa el Toni abans d’asseure’s–. Saps perfectament que la tele s’espatlla quan es canvia de canal, i tu vas i pitges el botonet dels pebrots. Posa la primera ara mateix o et deixo farcit de plom –li diu mentre aixeca el braç esquerre per mostrar el revòlver que duu sota l’aixella.


– Tranquil, home, tranquil, que encara no ha començat la retransmissió i només volia veure si feien alguna cosa més interessant que els anuncis. I no em provoquis, o t’hauràs de fer una dentadura nova de l’hòstia que et clavaré amb la culata del trasto aquest tan gros que portes. Ja està, veus? –diu d’esquenes al televisor mentre prem el botó número u–. Deixa de queixar-te com una dona.


– No, Paco, no es veu una merda, tros d’inútil –l’insulta el Pepe–. Ja tornen a sortir les ratlles. O ho arregles a l’acte o et tanco a la cel·la de l’àtic.


– I per què a la de l’àtic, si es pot saber? Porta’m a la del soterrani, si els tens ben posats, gallina. Em sembla que em vaig oblidar una tovallola, allà a baix. M’acompanyes a buscar-la?


– Tu puja a la de l’àtic –diu el Toni–, que jo mateix en persona et mostraré on és la sortida. Vinga, fum-li a la tele i vine a seure, que la cervesa s’escalfa.


– Ja va, ja va–. El Paco estén la mà i li etziba un cop al televisor que retrona per tota la sala–. Ho veieu? Qui diu que les coses no s’arreglen a hòsties? –somriu satisfet per, tot seguit, deixar la porra sobre el televisor–. Si no et portes bé –diu dirigint-se a l’aparell– te la fotré amb això i t’asseguro que la sé utilitzar molt però que molt bé.


– Ben fet, però ara surt del mig, que la carn de burro no és transparent –demana el Pepe– I tothom calladet. 



– Senyor president de les Corts, senyors procuradors, senyors consellers, amb la vènia.

» Si digués que avui es farà història en aquest ple segurament em titllarien d’agosarat, però no podem negar l’evidència que farem un pas endavant pel que fa als drets individuals de les persones. Tots sabem que el que ens fa grans és l’amor infinit que sentim per la nostra nació que, forta i més unida que mai, gaudeix d’una salut que és l’enveja dels nostres països veïns. Però hem de tenir en compte que la nació la fan les persones, i la nostra primera obligació és estar al seu servei. Sortosament, el govern que tinc l’honor de presidir, amb el lideratge i l’experiència impagables del nostre cap d’estat, sap què és el que li convé més a la gent d’aquest país. Fa molts anys que ho estem demostrant i no ens cansarem pas de seguir-ho fent; al cap i a la fi, la nostra vocació de servidors de la nació és indestructible.



– Mira que arriben a xerrar i xerrar. Vés al gra d’una vegada –crida el Paco–, que els que debò servim la pàtria no tenim tot el dia, home!

– Tu fes el favor de callar que, si no recordo malament, tot aquest merder és per culpa teva, no ho oblidis –diu el Toni.

– Tampoc n’hi ha per tant, eh? Que això li podria haver passat a qualsevol –respon el Paco.

– Silenci, si us plau –demana el Pepe.


» Així doncs, permetin-me que em repeteixi i els torni a dir que avui és un dia que quedarà gravat en els annals de la història. Amb aquesta llei demostrarem als enemics de la pàtria, que són pocs però, com és habitual, fan molt soroll, que aquest govern sap què és la compassió i l’empatia, contràriament al que solen proclamar les mentides i calúmnies d’alguns contubernis que intoxiquen l’opinió pública. Sí, senyors procuradors, malgrat les difamacions contínues que rebem d’aquesta xacra apàtrida, aquest govern i, per extensió, aquesta cambra, no dubta ni un sol segon a posar l’altra galta, com a bons catòlics que som. No esperin, però, que ells facin el mateix; poden estar segurs que d’aquí a poques hores posaran el crit al cel per l’aprovació d’aquesta llei amb alguna manifestació fora de lloc o amb l’atac tergiversat dels seus còmplices a l’estranger. Ja és ben certa aquella dita que ens recorda que, de desagraïts, el món n’és ple. A més a més, a banda del seu amor a la pàtria, aquesta cambra ha demostrat avui que sap què és la humilitat i que, quan cal, rectifica els seus errors. Som humans i, com a tals, també ens podem equivocar, i no ens n’avergonyim si ho hem de reconèixer.


– Ho veus? Jo també sóc humà i, com a tal, també em puc equivocar –es justifica el Paco–. O és que no la cagueu mai, vosaltres?

– Sí, però no tant com tu, que ets un destraler de cap a peus –contesta el Pepe–. I calla d’una vegada, pesat.

– Més cervesa, nois? Vaja, hem fet curt; hauríem hagut de comprar un parell d’ampolles més –diu el Toni.


» Tots els aquí presents estem assabentats dels fets que ens han dut a reflexionar sobre el nostre sistema penal i, en conseqüència, intentar millorar-lo. Sí, he dit millorar-lo, i ho dic amb el cap ben alt. La perfecció no existeix, però nosaltres fem tot el possible per acostar-nos-hi. Així, quan es va saber que un agent de la nostra policia havia anat una mica més enllà de les seves atribucions durant un interrogatori a un perillós element –un enemic declarat de la pàtria, per altra banda–, el govern va actuar amb la màxima celeritat per tal de legislar i evitar que fets com aquest no es repeteixin a les nostres comissaries. Haguéssim pogut dir que aquest cas era una excepció, que ho és, i que el policia, amb un expedient farcit d’èxits i condecoracions, va admetre que s’havia deixat endur per la tensió i els nervis del moment, que ho va fer. Però no hem dubtat ni un sol instant a agafar el toro per les banyes i reescriure les esmenes oportunes al codi penal. No hem d’oblidar, però, que l’acusat va confessar la seva culpa, i que ara és a la presó a l’espera de judici.


– Ho heu sentit, oi? Tot i que els polítics no em cauen gaire bé i fa anys que no me’ls escolto (i encara menys des que tota aquesta xusma tecnòcrata va pujar al poder), s’ha de reconèixer que aquest s’ha informat bé. Un policia farcit d’èxits i condecoracions: aquest sóc jo –diu el Paco picant-se el pit–. Un poli amb dos ous.

– Sí, sí, el que tu diguis, però també ets el que es deixa endur per la tensió i els nervis del moment, eh? –se’n riu el Toni.

– I el que es passa de la ratlla en les seves atribucions –apunta el Pepe–. Per cert, quina frase més recargolada, no? Podria haver dit que es va passar tres pobles i tothom ho entendria a la primera.

– Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. I ara tanqueu la boca, que sembla que el circumloqui d’aquest talòs s’acosta al que realment importa –diu el Paco demanant silenci amb el dit índex davant la boca.


» M’agradaria també, abans d’acabar, fer pública la meva admiració i devoció pel cos de policia. Que un dels seus membres amenacés un acusat amb un revòlver que contenia una bala al tambor no ha de significar, de cap de les maneres, que aquesta sigui una actitud corrent entre els nostres agents; això és més propi de països llunyans de l’est que no penso ni esmentar (els nostres timpans no s’ho mereixen, això). Alguns diran que aquest fet serà una taca pel cos policial, que no ho crec pas, però, en tot cas, no tinc cap mena de dubte que, en un futur proper, els èxits policials demostraran que va ser una desagradable però simple anècdota. És per això que estic segur que avui aquesta cambra aprovarà, per unanimitat, la prohibició que els agents de policia interroguin els sospitosos amb les armes carregades. Potser és un pas petit, sí, però, un cop més, és un pas ferm cap a la construcció i la concòrdia de la nostra pàtria, que, com la mare, només n’hi ha una.
» Senyor president de les Corts, senyors procuradors, senyors consellers, moltes gràcies.


– Bé, s’ha de reconèixer que, en aquesta ocasió, els polítics han estat a l’alçada. Tot i que hauria estat estrany, hagués pogut ser pitjor, no creieu? –diu el Toni, alleujat.

– Sí, la veritat és que sí –hi coincideix el Pepe–. Això no ens afectarà pas gaire en el dia a dia.

– Però es pot saber de què coi parleu? Que no l’heu sentit? –s’altera el Paco, sorprès de la tranquil·litat dels seus companys–. Que no veieu que ni tan sols podrem carregar l’arma amb bales de fogueig? 

– Paco, els interrogats no ho sabran mai si la pistola està carregada o no. Ho entens, cap de suro? –li diu el Pepe.

– Ah, és clar, tens raó –admet el Paco mentre es rasca la calba–. De totes maneres, no anem bé. Tanta obertura no pot ser bona, de cap de les maneres.


Conte escrit el 20 de juny de 2010.
Revisat el 20 de gener de 2014.