De silencis n’hi ha de moltes menes i, sovint, contradictòries. No és el mateix el silenci que es respira en un lloc amagat de la muntanya que el que talla l’ambient quan s’espera una trucada que ha d’arribar i no arriba. Després hi ha el silenci administratiu per part de les institucions de l’estat, que no agrada a ningú, ja que sovint no queda gaire clara quina és la resposta que implica (i això fa témer el pitjor). Fins i tot a Suïssa hi ha trens amb alguns vagons de silenci on no s’hi pot parlar, ni utilitzar telèfons mòbils i ni tan sols escoltar música amb auriculars, entre altres coses.
Darrerament estic patint en carn pròpia alguns silencis. A casa se’ns va esquerdar un dels prestatges interiors de la porta de la nevera. Sortosament (o això creia en aquell moment), molt a prop d’on vivim hi tenim una botiga que venen tota mena de peces per a electrodomèstics de qualsevol marca. Tot i no tenir el prestatge en estoc en aquell moment, em van assegurar que ho mirarien i que em trucarien tan aviat com sabessin alguna cosa. Passaven els dies i el telèfon no sonava. Vaig anar de nou a la tenda a recordar-los el meu encàrrec. Es van disculpar, que si era una peça difícil de trobar, que si se n’encarregava l’altre depenent i que ho tenien present. Després de fer la pantomima dos cops més vaig optar per la solució més econòmica i vaig reforçar el prestatge amb cinta adhesiva. Queda lleig però de moment aguanta. El que m’ha quedat clar, però, és que la crisi no afecta tots els comerços de la mateixa manera.
El segon silenci és semblant al primer, si bé en aquest cas es tractava d’un lampista del barri. Després de venir a casa per veure el que li demanava i fer-me un pressupost, anaven passant els dies i no enviava senyals de cap mena. Vaig passar dos cops també pel seu local i la dona que hi havia allà em va dir que li deixava nota que havia anat a veure’l. Finalment, vaig provar amb un altre lampista, al que també vaig haver de perseguir una mica, però que acabar solucionant el problema. Mesos després, però, el primer va trencar el silenci i em va trucar per preguntar-me si ja ho tenia solucionat...
Però, malgrat tot, aquests tipus de silenci són ja gairebé tan habituals que, a tot estirar, cansen i et fan perdre el temps. Després hi ha els silencis que realment emprenyen. I emprenyen perquè vénen de gent més propera de la que esperes un tracte més cordial i amable, gent que deu pensar que el seu temps és or (i només el seu) perquè ni tan sols es molesten a respondre missatges o correus electrònics (encara que en ocasions anteriors t’hagis interessat per ells per si el seu silenci significava que quelcom no anava bé). Deu quedar per suposat que un silenci és una negativa, si bé la mínima educació obligaria a contestar ni que sigui un “no, no puc” o un “em sap greu, no em va bé”.
És d’esperar, si més no, que com a mínim la família d’aquestes persones no pateixin el mateix tracte, però, malauradament, quan hi ha una manca d’educació tot és possible. Del que sí que se’n pot estar gairebé segur és que difícilment a la feina es comportaran així (o sí, vés a saber).
Darrerament estic patint en carn pròpia alguns silencis. A casa se’ns va esquerdar un dels prestatges interiors de la porta de la nevera. Sortosament (o això creia en aquell moment), molt a prop d’on vivim hi tenim una botiga que venen tota mena de peces per a electrodomèstics de qualsevol marca. Tot i no tenir el prestatge en estoc en aquell moment, em van assegurar que ho mirarien i que em trucarien tan aviat com sabessin alguna cosa. Passaven els dies i el telèfon no sonava. Vaig anar de nou a la tenda a recordar-los el meu encàrrec. Es van disculpar, que si era una peça difícil de trobar, que si se n’encarregava l’altre depenent i que ho tenien present. Després de fer la pantomima dos cops més vaig optar per la solució més econòmica i vaig reforçar el prestatge amb cinta adhesiva. Queda lleig però de moment aguanta. El que m’ha quedat clar, però, és que la crisi no afecta tots els comerços de la mateixa manera.
El segon silenci és semblant al primer, si bé en aquest cas es tractava d’un lampista del barri. Després de venir a casa per veure el que li demanava i fer-me un pressupost, anaven passant els dies i no enviava senyals de cap mena. Vaig passar dos cops també pel seu local i la dona que hi havia allà em va dir que li deixava nota que havia anat a veure’l. Finalment, vaig provar amb un altre lampista, al que també vaig haver de perseguir una mica, però que acabar solucionant el problema. Mesos després, però, el primer va trencar el silenci i em va trucar per preguntar-me si ja ho tenia solucionat...
Però, malgrat tot, aquests tipus de silenci són ja gairebé tan habituals que, a tot estirar, cansen i et fan perdre el temps. Després hi ha els silencis que realment emprenyen. I emprenyen perquè vénen de gent més propera de la que esperes un tracte més cordial i amable, gent que deu pensar que el seu temps és or (i només el seu) perquè ni tan sols es molesten a respondre missatges o correus electrònics (encara que en ocasions anteriors t’hagis interessat per ells per si el seu silenci significava que quelcom no anava bé). Deu quedar per suposat que un silenci és una negativa, si bé la mínima educació obligaria a contestar ni que sigui un “no, no puc” o un “em sap greu, no em va bé”.
És d’esperar, si més no, que com a mínim la família d’aquestes persones no pateixin el mateix tracte, però, malauradament, quan hi ha una manca d’educació tot és possible. Del que sí que se’n pot estar gairebé segur és que difícilment a la feina es comportaran així (o sí, vés a saber).
Text escrit el 26 de març de 2014.
Aquest deu ser el post que deies que tenies programat i que era molt similar a un que vaig fer jo. No hi puc afegir massa més, no crec que costi tant respondre quan algú llença un prec o una demanda. Potser l'espera en alguns casos, els primers que cites, tenen un mínim de justificació, perquè si no hi ha novetats tampoc no cal que et truquin, encara que acabes pensant que passen de tu. Però amb gent propera, i tan connectats com estem actualment, no s'entenen els silencis perllongats, sobretot quan algú ha demanat alguna cosa que entendrà perfectament que sigui resposta amb un 'no puc'. Impensable.
ResponEliminaEn el cas de serveis com els lampistes o el del recanvi de peces, em sembla que no ho he explicat prou bé: si et diuen que en cinc o sis dies et diran alguna cosa, crec que t'han de trucar tant si tenen el pressupost o la peça com si no.
EliminaGràcies per haver-m'ho fet veure!
Sí, si hi ha un compromís sí. Si no has quedat no et diran res fins que ho tinguin, i molt probablement, tampoc ho faran encara que hagin quedat de trucar-te en un parell de dies. Sembla que la memòria els falla força. Vull entendre que atenen a moltíssima gent i que no poden recordar tothom que han promès que trucarien, però si ho saps potser és millor que no t'hi comprometis, perquè quedes malament. Potser un 'si no et dic res en una setmana truca'm altre cop' et fa quedar millor, però no sé realment com funcionen i per què sempre acabem emprenyats.
Elimina