dilluns, 16 de juny de 2014

Coses de parella (XIV). Els danys col·laterals


Entra a casa seva i, quan arriba al menjador, veu el seu germà escarxofat al sofà mirant un partit de bàsquet pel televisor.

– Hola Pere.

– Hola.

– I el papa i la mama?

– Han trucat que es quedaven a sopar a casa dels tiets.

– Ah, molt bé. I tu soparàs aquí?

– No, he quedat.

– Perfecte. Així tindré la casa per a mi sola. Em posaré alguna pel·lícula.

– He quedat amb la Sílvia.

– Amb la Sílvia?

– Sí.

– I quan dius la Sílvia, et refereixes a la Sílvia, Sílvia, oi?

– No en conec cap més.

– Però Pere, si no fa ni quatre dies que has tallat amb la Clara.

– I? Què n’has de fer tu?

– Res, ja ho sé. Només em preocupa que tu estiguis bé i que siguis feliç.

– Doncs llavors no et fiquis amb la meva vida sentimental.

– No m’hi vull ficar, de debò, però potser hauries de deixar passar un temps prudencial abans d’iniciar una nova relació, no creus? Vull dir que la història amb la Clara és molt recent i aquestes coses poden influir.

– Merda!

– Què?

– Que ha fallat la cistella al darrer segon. Què em deies?

– Que potser hauries de deixar passar un temps...

– Ah, sí. Però per què ho he de fer? La Sílvia és una noia maca i simpàtica. Al cap i a la fi, només anem a sopar plegats. No sóc dels que busca sexe la primera nit. Jo no sóc així.

– Ja ho sé que no ets així.

– Doncs no hi ha res més a dir. És un sopar d’amics i punt.

– Però tu el veus només com un sopar d’amics o tens intencions més enllà?

– I això qui ho pot dir? Si hi ha bona química entre ella i jo, vés a saber què pot passar en el futur. Potser serà la teva cunyada algun dia!

– Sí, clar, però amb el que et duren les relacions, ho dubto. Perquè, a veure, quina és la relació seriosa més llarga que has tingut?

– Em sembla que va ser amb l’Anna. Vam estar junts uns quatre mesos. Però, mira, al final no va funcionar.

– I tampoc va funcionar amb la Clara, la Meritxell, la Marta, la Sara, l’Imma i no sé si me’n deixo alguna més.

– La Paula. Però la Paula estava mig sonada; als dos dies ja deia que estava enamorada de mi. I em vaig sentir afalagat, tot cal dir-ho, però s’ho hagués pogut callar uns dies més, oi?

– Potser el que li passava és que no li agradava o no sabia estar sola.

– No m’estranyaria. Hi ha més gent de la que ens pensem que li passa això.

– I tu no ets un d’aquests?

– Jo? De cap de les maneres! L’única cosa que vull és trobar aquella persona amb qui poder passar la resta de la meva vida i, de moment, no he tingut sort. Ja veus, sóc un paio molt clàssic jo, dels que creu en l’amor per sempre.

– Encara t’hauré de plànyer i tot. Pobrissó Pere, que no troba l’amor de la seva vida. No has pensat mai que no has donat una oportunitat seriosa a cap de les noies amb qui has sortit?

– No ho crec pas. A més a més, jo sempre vaig de cara i amb tota sinceritat. I, escolta, a què ve ara tot això? Oi que jo no t’he dit mai res dels nois amb qui has sortit, malgrat que algun semblava mig tarat? Doncs fes tu el mateix i deixa’m en pau.

– Em sembla que, fins avui, mai m’hi havia ficat, però crec que t’estàs passant de la ratlla i n’estic més que farta.

– Que què? Però, tu de què vas?

– No, de què vas tu! Però Pere, que no veus que m’estàs deixant sense amigues? Amiga meva que coneixes, amiga amb qui t’emboliques. Ja n’hi ha prou, home! Per què no ho proves amb la germana d’algun amic teu?

Conte escrit el 7 de juliol de 2008.
Revisat el 30 d’abril de 2014

2 comentaris:

  1. S'ha de saber on pescar i on no, si es pot s'han d'evitar els conflictes d'interessos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així hauria de ser, però quan es pensa amb l'entrecuix... malament!

      Elimina