dilluns, 4 de novembre del 2013

Una nova relació (llarga i duradora)

Avui comença la nostra relació. Espero que ens avinguem perquè, pel que tinc vist, tu, la teva companya i jo haurem de conviure junts, no sé si per sempre, doncs es fa difícil dir-ho així, però sí que per molts i molts anys.

Aquests últims dies he observat atentament les teves germanes grans. No us assembleu gens unes amb les altres i tu la que menys, que ets la més petita, però en canvi si que mostreu idèntic comportament: totes teniu el mateix esperit de col·laboració que el que té una pedra. A veure, que tampoc us acuso de fer la guitza contínuament però, de tant en tant, us emboliqueu com les serps en el moment menys adequat i, quan us quedeu enrocades en una posició, aconseguiu fer perdre els nervis a qualsevol. No t’ho prenguis com un retret tot, això, només t’explico el que he observat; espero que tu i jo ens portem bé i evitem empipar-nos mútuament.

El que ens cal és tenir paciència recíproca. Quan tinguis un mal dia jo procuraré de tractar-te amb delicadesa i d’ajudar-te a sortir del teu garbuix. A canvi (si, ja ho sé, és lleig dir que s’espera alguna cosa a canvi, però amb el temps m’he adonat de que les relacions en direcció única acaben malament), et demano que no t’enfadis si algun cop et faig una mica de mal; al cap i a la fi, em queda molt per aprendre. Pensa que la que et va precedir era molt més senzilla que tu: quan volia fer-lo entrar, entrava i quan volia fer-lo sortir, sortia; era ben fàcil.

Fa uns dies em preguntava quin avantatge em podies oferir tu respecte la que progressivament em faran anar deixant (si, ho has sentit bé, no és pas per voluntat meva que la deixo). Pel que he sentit parant bé l’orella als que mantenen relacions amb les teves germanes, es veu que tu i les de la teva espècie ens els subjecteu molt millor que no pas les de velcro. Has d’entendre que em costa acceptar aquest canvi; ets la primera sabata de cordons que tinc. Ets un món nou per mi. 

Conte escrit el 17 de febrer de 2006. 
Revisat el 11 d’octubre de 2013. 

9 comentaris:

  1. i sempre fa aquest número per unes sabates? aquest tio es un dramàtic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els nens viuen el present i només el present... allò que els adults diem que hauríem de fer sempre, oi? ;)

      Elimina
  2. Aquest cop m'ha semblat una mica forçat, eh? Un bon recurs el doble sentit, però de seguida es veu que no pots estar parlant de relacions entre dues persones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tingues pietat, que el conte ja té uns quants anys i molta inexperiència! Però sí, entra amb calçador (mai més ben dit)...

      Elimina
    2. Home, no voldràs que et digui només les coses bones! Ja saps que m'agraden els teus contes, però no sempre tenim aquell punt que fa que un escrit tingui l'espurna necessària. Però tant com decebedor tampoc és, hehehe.

      Elimina
  3. Si són llargs, al final acabes donant pistes. Sempre pots reescriure'l. La idea és molt bona.

    ResponElimina
  4. Se t'ha girat feina, apa. a reescriure'l!

    ResponElimina