dilluns, 27 de febrer de 2012

Trilogia de l’home embarassat. Tercer trimestre


Fa tots els possibles per mantenir-los oberts –es pessiga la cuixa, s’estira el pèls del braç, s’asseu amb l’esquena ben recta–, però no pot evitar que els ulls se li tanquin lentament. Les jornades maratonianes de feina i posterior classe prepart a final de setmana el deixen exhaust però, malgrat tot, es força a anar-hi; no vol que hi hagi diferències entre els seus fills. Quan un fil de bava és a punt de caure-li damunt la camisa, un cop de colze de la seva dona el desperta.

– Lluís, per favor, comporta’t! –li diu gairebé xiuxiuejant però alhora amb energia–. I eixuga’t!


– Perdona, perdona –s’excusa–. No tornarà a passar. Però és que no m’esperava que fos tan dur tot plegat.


– I això que no ets tu qui porta el nen tot el dia a sobre. Quines penques que tens...


La llevadora s’atura i se’ls mira un moment, però quan veu que callen, continua amb les seves explicacions:


– Com us estava dient, no tingueu cap dubte que la llet materna és la millor alimentació que li podeu donar al vostre fill. Compte, que no dic que les llets artificials siguin dolentes, però cap com la vostra tindrà la composició i els nutrients més indicats pel nadó. Si voleu donar el pit, heu d’estar ben convençudes perquè segur que trobareu el típic familiar setciències que us dirà que potser no teniu prou llet per alimentar-lo.


– Això és fals –l’interromp el Lluís–. Bé, pot haver-hi alguna dona que tingui alguna patologia determinada que li impedeixi donar el pit com seria desitjable, però en general totes les dones tenen llet. Tot és qüestió de la posició del nen a l’hora de mamar.


– Carai –diu la llevadora, sorpresa–, veig que estàs molt ben documentat. Doncs sí, el que acaba de dir el company és del tot cert. La posició del nen és bàsica –afegeix dirigint-se a la resta de la classe.


El Lluís mira de reüll a la seva dona i veu que esbossa un somriure de satisfacció. Saber que està orgullosa d’ell l’infla com un globus. Mentrestant, la llevadora continua parlant del tema en qüestió:


– A més a més de la posició, l’altre punt clau i importantíssim en l’alletament és la succió del nen...


– ...que –la torna a tallar el Lluís, segur de sí mateix– no només es tracta que el nadó tingui el mugró dins la boca, sinó que també hi ha d’entrar part de l’arèola, oi?


– Efectivament –li respon la llevadora, una mica molesta–. Escolta, tu deus haver llegit molt sobre el tema, oi?


No, gens ni mica –respon el Lluís–, però és que resulta que els dilluns vaig a unes altres classes prepart, i allà anem una sessió més avançats.

Text escrit el 29 de juliol de 2011.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Que s’inventin una paraula (II). Justícia


Baixa'l en PDF.

Si volem que tot segueixi com està és necessari que tot canviï (Il Gattopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa)

Sí, avi, li diuen justícia però està més clar que l’aigua que no ho és. Ja hi pot haver un fotimer d’audiències i tribunals amb togues i brillantina, però de justícia, res de res. Clar que, què en podíem esperar d’un país que no respecta ni els referèndums, l’essència suprema de la democràcia? I és que, en realitat, i per si algun incaut encara no se n’havia adonat, aquí segueixen manant els de sempre: els que viuen a costa dels altres, vesteixen de franc però molt car i ho observen tot amb el garrot al costat, frisós per actuar.

Ens van vendre que la transició va ser modèlica, que tancava ferides (talment com si enganxéssim un tros d’esparadrap sobre la sang que raja) i ajudava a aixecar un país unit. I ens ho vam creure, i tant que sí. És que, fins i tot, ens ho deien des de més enllà de les nostres fronteres i, això, en un país amb l’autoestima sota terra i on històricament tot el de fora ha estat millor, tenia molt valor; suposo que a l’estranger ens ho repetien constantment per tal que no ens tornéssim a fotre d’hòsties.

Se’n van sortir, avi, si més no durant un temps. Però mira si tenien clar que a ells no els passaria res, que van permetre que governés l’esquerra durant bastants anys. Qui sap, potser els van deixar tastar el poder amb l’objectiu que s’embafessin i, a poc a poc, s’anessin escorant cap a postures més liberals. Això també ho van aconseguir.

Amb els anys, la gent que havia viscut l’horror de la guerra civil i la posterior dictadura va anar perdent la por i van començar a reclamar que els seus morts fossin enterrats dignament. Els van acusar de reobrir ferides, però, com es pot reobrir una cosa que encara està oberta? En el fons, no són tan llestos com es pensen. Ja ho deia en Groucho Marx: intel·ligència militar són termes incompatibles.

I sí, no t’ho creuràs, però alguns altres encara han anat més enllà i s’han atrevit a començar processos contra els crims del franquisme. I, clar, hasta aquí podíamos llegar! S’han tret la careta, s’han posat la granota de treballar i els han tallat les ales (les del colom, clar, no pas les de l’àliga) en un tres i no res: han inhabilitat amb subterfugis el jutge que havia iniciat les investigacions, han absolt un element corrupte hereu de l’antic règim i, de pas, també han homenatjat una relíquia que no havia tingut cap mena de problema a firmar sentències de mort.

Ja veus, avi, en el fons, tampoc han canviat tantes coses. Però fa riure que a això li diguin justícia, oi? S’haurien d’inventar una paraula i no deixar-la d’utilitzar fins el dia que desenterrin tots els morts de les fosses comunes, entre ells el teu germà, i els dignifiquin d’una punyetera vegada.

Au, saluda’l de part meva, que ja saps que m’hauria agradat conèixe’l i molts petons a tota la resta.

Text escrit el 13 de febrer de 2012.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Dickens 200


Entre alguns dels tòpics que es senten dir sobre els clàssics és que, pel fet de ser-ho, són avorrits, complicats de llegir i que no perden mai vigència. Podríem anomenar un munt d’escriptors clàssics que trenquen amb la primera premissa i, amb tota seguretat, Dickens n’és un d’ells. Algú que va publicar les seves novel·les per entregues, generant expectatives setmana rere setmana, no pot ser avorrit.

Quant a la dificultat de lectura, si algun lector troba complicat llegir Dickens (com Dumas, Victor Hugo, etc.) és que o bé no ha l’ha llegit mai o potser és que ha agafat el llibre del revés.

I pel que fa al tercer (allò de que els clàssics no caduquen mai i que sempre estan d’actualitat), amb Dickens, encara que escrigui sobre l’Anglaterra del segle XIX, aquest fet és incontestable. I és que com, sinó, es podrien viure aquests
Temps difícils sense tenir amagades en algun racó Grans esperances?

Feliç any Dickens a tothom!

Nota: aquest escrit forma part de la iniciativa sorgida al
Blog de l’Assumpta arran de la celebració de l’any Dickens, en el que es commemora el 200è aniversari del naixement de Charles Dickens.

Text escrit el 15 de gener de 2012

dimecres, 1 de febrer de 2012

Un pare responsable (III). Descans matern

Si l’admiració que sempre havia tingut pel sexe femení havia crescut sense pausa durant els mesos d’embaràs, després d’haver assistit al part es va convertir gairebé en veneració. Ara, mentre mirava com el seu fill s’arrapava amb delit al pit de la seva dona, ell pensava que potser la naturalesa no era tan sàvia com s’assegurava; al capdavall, eren elles qui havien de dur la criatura durant nou mesos i, un cop havia nascut, alimentar-la cada dos per tres. Sense cap mena de dubte, el repartiment de tasques entre ambdós sexes no havia estat gens equilibrat.

Fou per això que, des de ben al principi, ell va decidir que s’encarregaria de totes les tasques domèstiques de la casa i de qualsevol altre imprevist que pogués sorgir. A més a més, volia exercir de totes totes el seu nou rol de pare i, per això, es va responsabilitzar de la tasca d’allitar el seu fill cada nit. Però amb el que no comptava era que el nen també exigís el pit per adormir-se, tot i que amb prou feines el feia servir primer com a xumet i després com a coixí. No s’ho va pensar dues vegades: un cop degudament esterilitzada, reutilitzaria la nina inflable que li havien regalat pel seu comiat de solter.

Microrelat escrit el 24 de novembre de 2011.